Doble impacte, doble Fante

fante_germandat_raimM’he llegit dos dels llibres de John Fante que Edicions de 1984 ens ha portat al català: La germandat del raïmA l’oest de Roma. Així, pim-pam, seguits. Potser ha estat per això que m’ha semblat que trobava alguns paralel·lismes entre tots dos: comencen a la brava, amb un principi digne de comèdia italiana, amb crits i gesticulacions tan clars com si els estiguessis veient en pantalla, i van evolucionant com un riu que es va encalmant a mesura que avança.

I és quan arriba aquesta calma que veiem realment de què ens vol parlar l’autor: la nostra reacció quan els pares es fan grans, en un cas, la buidor que hi pot haver a casa quan els fills s’independitzen, en l’altre. en tots dos llibres, el que comença amb aire de comèdia acaba com a reflexió sobre la vida i sobre com ens va canviant.

No us sabria dir quin m’ha agradat més dels dos. Potser ha estat La germandat del raïm. En aquest llibre Fante parla del seu pare, de com es fa gran sense voler-ho reconèixer i dels amics que encara manté. Aquest grupet d’homes grans, que beuen vi sense parar i es comporten com criatures, són absolutament impagables i et fan riure sí o sí. Al final, però, la mort arriba i fa net…
fante_oest_roma
Per altra banda, A l’oest de Roma és una visió molt personal de la vida quan els fills es fan grans. Aquella fase en què els pares ja no són necessaris per als fills, quan aquests emprenen la seva pròpia vida. Retrobar-se amb la parella, sols, amb la casa buida… Igual que en el cas anterior, aquest llibre comença amb moviment, amb la troballa d’un gos tot peculiar, i després va canviant el panorama fins a encalmar-se i enfrontar-nos amb el tema central de la novel·la.

Com és habitual, Edicions de 1984 ens ofereix una edició molt acurada, amb uns llibres que ve de gust enganxar-se a la mà i amb traduccions impecables de Martí Sales.* Potser li discutiria un parell de comes, poca cosa més.

I perquè sigueu conscients de la importància del traductor, ja us avanço que aquest any aquest personatge serà el protagonista del nostre Sant Jordi. Que queden quatre dies. Avisats esteu.

* Us recordo que les meves opinions s’emeten sobre la base del text traduït i que, llevat que hi hagi sospita de gran desastre, no acaro amb l’original.

Lethem: pistola i música

lethem_pistola_musicaUna vegada més, un petit “missal” de Males Herbes que és addictiu. I té mèrit perquè, aquesta vegada, m’he llegit una història que, d’entrada, no té cap ni peus: un gàngster cangur? una casa incrustada dins d’un turó? droga? Tot plegat és una mica difícil de pair.

Per a mi, Pistola amb música de fons, escrita per Jonathan Lethem i traduïda per Ferran Ràfols, ha estat un exercici de concentració i situació per no confondre personatges i capir la història. No, no us penseu que sigui una obra tan elevada que sigui difícil d’entendre. És que, a mi, a les històries rocambolesques em costa d’entrar-hi. Però ho he aconseguit!

Què hi trobareu, en aquest llibre petitó? Doncs hi ha condensada la història d’un crim, amb personatges antropomòrfics i notes que ens recorden Brave new world, d’Aldous Huxley, com ara les drogues que estan autoritzades per al consum i que modifiquen la conducta i l’humor de les persones (una mica, també, com a Terra inhòspita). Es tracta d’una història que podríem incloure en la línia distòpica que últimament flota en l’ambient: recordeu que fa un temps es va parlar molt del Pistola…, però també de La peixera, Terra inhòspita, Cat Country… totes pensant en un futur en què els governs són corporatius, es consumeixen drogues per millorar la conducta, convivim amb animals amb característiques humanes…

Per tot plegat, si us agraden les històries de detectius amb gotes de futurisme, us agradarà Pistola amb música de fons. Poseu-lo a la vostra llista de llibres pendents!

El gos d’en Heller

ATENCIÓ: HI HA UN PETIT SPOILER SOBRE EL GOS.constelacion_perro

Ja només em queda per llegir un llibre dels que em van portar els Reis. El silenci del far, de l’Albert Juvany, i La constelación del perro, de Peter Heller, han volat. I avui toca parlar d’aquest últim, precisament. Som-hi:

Com en el Dia dels trífids i en tantes altres històries, la humanitat se n’ha anat a prendre per sac. O almenys una bona part.

Una epidèmia de grip, seguida per una malaltia “de la sang” contagiosa, ha fet net com a mínim als Estats Units, i els supervivents viuen mig amagats, pendents dels atacs que puguin fer-los altres supervivents que els volen prendre el menjar, la casa o el que sigui. I així ja porten nou anys.

En aquest món hi trobem en Hig, un noi que viu en un aeroport local abandonat, acompanyat d’un obsés de les armes i d’un gos, en Jasper. En Jasper és el company d’en Hig, igual que en Platero ho és d’en J. R. Jiménez, si em permeteu la comparació. I també es mor.

I és la mort d’en Jasper la que fa despertar en Hig, la que fa que vegi que no es pot quedar per sempre més tal com està. A partir d’aquest moment, enfilat dalt d’un Cessna tirant a rònec, emprendrà un viatge per trobar altres supervivents i, quan ho faci, tornarà a tenir esperança.

He de dir que el llibre està dividit en tres parts que marquen perfectament les tres fases de la història, i que no li sobra ni una pàgina. La traducció no rasca per enlloc i, com sempre, Blackie Books ens ofereix una de les seves delicioses edicions amb tapa dura i il·lustració amb “brodat” inclòs.

Un llibre, realment, per volar cap a les estrelles.

El silenci, el far, el drama

EL-SILENCI-DEL-FAREls Reis em van portar El silenci del far, de l’Albert Juvany, i el vaig començar sense saber què m’hi trobaria. Buscava el far, el far, el far… Però tarda a aparèixer.

No és el típic llibre-muntanya russa, aquell que tarda 100 pàgines a situar-te, 50 més a accelerar i que, quan vas embalat, es para, torna a agafar ritme i, quan ets a la pàgina 400, comences a ensumar-te com acabarà i, després de tantes voltes, acaba de cop, amb un desenllaç de 15 pàgines.

No, no és això, no. El que et trobes és una història amb un ritme constant, molt ben mesurat. En només 232 pàgines, l’autor ens porta a una Islàndia molt creïble, fosca, petita, un món de pescadors i nits llargues, un poble on es coneix tothom i se sap tot. I la pressió al pit, l’ofec, l’angoixa que sents a mesura que t’endinses en la història i vas descobrint els detalls del passat de l’Anna, i d’en Gísli, i d’en Gunnar… I veus que ha passat alguna cosa molt grossa però no acabes de veure el què fins que ets pràcticament al final, quan apareix el far.

Una història d’amor, de solitud, d’intrigues i de secrets, en què l’Albert barreja situacions i converses d’ara i d’abans, sense marcar-les amb cursiva, ni guions per als diàlegs,ni res. Tot a pèl. I és d’aquesta manera que aconsegueix crear l’angoixa que us explicava més amunt. La sensació que sabem més coses que les que ens explica, la bufetada que rebem quan ens adonem que ens ha fet pensar una cosa mentre ens en preparava una altra…

Quan comences a llegit un autor que no coneixes, no saps què et trobaràs. I si, per postres, encara no ha publicat gaire, no tens prou referències. És aleshores quan la referència de l’editorial és important. En aquest cas, el llibre el publicava Edicions del Periscopi, una editorial del col·lectiu “Llegir en català” que cal tenir molt en compte.

Per tot això, us recomano molt que us llegiu aquest llibre. Una vegada més, el Periscopi ha apuntat i l’ha encertat. Chapeau a tots els implicats.

 

 

* Per acabar, us deixo amb la llista de música que, segons l’autor, acompanya aquesta història. I passegeu-vos per Húsavík amb el Google Maps per completar l’experiència!

Eggers no vol que es tanqui el cercle

The CircleOstres tu, quin mal rotllo! Des que m’he llegit The circle, d’en Dave Eggers, cada cop que faig un Like o un retweet m’agafen tots els mals.

Per què? Doncs perquè aquest llibre posa al descobert el pitjor de les xarxes socials i ho porta a l’extrem, a l’absurd. Demostra com un invent que, en origen, és bo i pot millorar la nostra vida pot generar un grau excessiu de control de la vida dels altres i fer-la pràcticament impossible.

En aquest llibre no hi trobareu trames secundàries, misteris ni res per l’estil. Tot ho veiem a través de la protagonista, la Mae, una noia que entra a treballar a The Circle gràcies a la recomanació d’una amiga seva, l’Annie, que és un dels alts directius de l’empresa. Poc a poc, però, la Mae va guanyant força i ascendeix, i fins i tot arriba a fer ombra a l’Annie, que no pot suportar-ho. Però “en el pecat trobaràs la penitència”, diuen, i tant l’una com l’altra, intentant ser més popular, més estimada, més valorada, arribaran a un punt en què ja no tenen vida privada i no poden mantenir ocults fets que no cal que el gran públic conegui (antecedents dels pares, històries familiars, exnòvios, etc.).

The Circle és una empresa fictícia situada a Califòrnia, una mena d’amalgama d’Apple, Google i Facebook, tant pel que fa la tecnologia i els productes que venen com pel que fa a l’esperit de comunitat que sembla que es fomenta en aquestes grans empreses. De fet, les presentacions que fa el director general de l’empresa recorden moltíssim les que fa Apple quan llença un nou producte. Tot és “awesome”, “exciting” i estan “encantats de conèixer-se”. La manera de treballar, totalment abocada a les xarxes socials, és una exageració del que ja fem nosaltres: fer Like a un comentari genera una espiral de Likes i de comentaris interminable, i hi ha un moment en què sembla que la Mae s’hagi de tornar boja, amb totes les pantalles que ha de controlar, les xarxes socials a què ha de respondre… una autèntica bogeria, de veritat.

És un gran llibre, tot i que espero que no sigui un llibre profètic. No aniríem bé: un món en què tothom ho ha de saber tot, en què queda malament guardar-se coses per a un mateix, en què tot és tan transparent que acabarà essent opac, en què unes poques companyies tenen el control de les dades de tothom, en què fins i tot serà obligatori votar. (!!!!!!)

Conclusió: llegiu-vos-el ja. Jo me’l vaig llegir en anglès, però crec que també està publicat en castellà per Mondadori. No he sabut trobar-lo en català. Valdria la pena que hi fos. Per cert, si voleu llegir-ne un comentari molt més profund (i llarg), mireu-vos aquest anàlisi de la Margaret Atwood a The New York Review of Books, i també us pot interessar aquest de Friki Attack.