Ostres tu, quin mal rotllo! Des que m’he llegit The circle, d’en Dave Eggers, cada cop que faig un Like o un retweet m’agafen tots els mals.

Per què? Doncs perquè aquest llibre posa al descobert el pitjor de les xarxes socials i ho porta a l’extrem, a l’absurd. Demostra com un invent que, en origen, és bo i pot millorar la nostra vida pot generar un grau excessiu de control de la vida dels altres i fer-la pràcticament impossible.

En aquest llibre no hi trobareu trames secundàries, misteris ni res per l’estil. Tot ho veiem a través de la protagonista, la Mae, una noia que entra a treballar a The Circle gràcies a la recomanació d’una amiga seva, l’Annie, que és un dels alts directius de l’empresa. Poc a poc, però, la Mae va guanyant força i ascendeix, i fins i tot arriba a fer ombra a l’Annie, que no pot suportar-ho. Però “en el pecat trobaràs la penitència”, diuen, i tant l’una com l’altra, intentant ser més popular, més estimada, més valorada, arribaran a un punt en què ja no tenen vida privada i no poden mantenir ocults fets que no cal que el gran públic conegui (antecedents dels pares, històries familiars, exnòvios, etc.).

The Circle és una empresa fictícia situada a Califòrnia, una mena d’amalgama d’Apple, Google i Facebook, tant pel que fa la tecnologia i els productes que venen com pel que fa a l’esperit de comunitat que sembla que es fomenta en aquestes grans empreses. De fet, les presentacions que fa el director general de l’empresa recorden moltíssim les que fa Apple quan llença un nou producte. Tot és “awesome”, “exciting” i estan “encantats de conèixer-se”. La manera de treballar, totalment abocada a les xarxes socials, és una exageració del que ja fem nosaltres: fer Like a un comentari genera una espiral de Likes i de comentaris interminable, i hi ha un moment en què sembla que la Mae s’hagi de tornar boja, amb totes les pantalles que ha de controlar, les xarxes socials a què ha de respondre… una autèntica bogeria, de veritat.

És un gran llibre, tot i que espero que no sigui un llibre profètic. No aniríem bé: un món en què tothom ho ha de saber tot, en què queda malament guardar-se coses per a un mateix, en què tot és tan transparent que acabarà essent opac, en què unes poques companyies tenen el control de les dades de tothom, en què fins i tot serà obligatori votar. (!!!!!!)

Conclusió: llegiu-vos-el ja. Jo me’l vaig llegir en anglès, però crec que també està publicat en castellà per Mondadori. No he sabut trobar-lo en català. Valdria la pena que hi fos. Per cert, si voleu llegir-ne un comentari molt més profund (i llarg), mireu-vos aquest anàlisi de la Margaret Atwood a The New York Review of Books, i també us pot interessar aquest de Friki Attack.