M’he llegit Vera, una obra angoixant que et manté mig ofegat pràcticament des de la segona pàgina fins al final. Un relat sobre com una dona es pot sotmetre a la voluntat d’un home fins al punt de quedar pràcticament anul·lada, sense opinions ni voluntat pròpia. 

Es tracta d’una novel·la que comença en un entorn molt bucòlic, però directament amb la mort del pare de la protagonista. I penses, “No anem bé, si ja comencem amb morts”. I és veritat, no anem bé. Des del moment que la Lucy coneix en Wemyss, ell comença a teixir una teranyina cada vegada més espessa que aïlla la Lucy de tothom que la coneix, fins i tot dels parents més propers. El que comença com una història d’amor lluminosa entre una noia joveneta i un maduret interessant es converteix en una relació de submissió total. La Lucy es converteix en un simple altaveu de les opinions d’en Wemyss, un fantasma sense voluntat ni ambició.

No és fins que van a la casa de camp que la Lucy descobreix coses que la Vera, la primera dona del Wemyss, va deixar enrere quan va morir, i comença a adquirir consciència de la seva situació. Però… fins aquí puc arribar.

En definitiva, es tracta d’una història molt ben explicada, amb una traducció molt bona de la Dolors Udina i, una vegada més, una edició excel·lent d’El cercle de Viena.

Bon Nadal!

No sabia que Libros del Asteroide publicava en català, o sigui que he tingut una sorpresa molt agradable quan he trobat aquest petit tresor que és La meva planta de taronja llima, de José Mauro de Vasconcelos. És un llibre tendre i trist al mateix temps, que parla de la pobresa i de la innocència dels infants, que al final sempre s’acaba perdent. 

En aquest llibre, curt i intens, en Zezé ens presenta la seva família, ens explica com malviuen des que el seu pare ha perdut la feina, coneixem el seu barri i la gent que hi viu. Veiem les trapelleries del nen i com rep més bufetades de les que caldria. Avui dia diríem que és maltractament pur i dur. Veiem també com aquest petit trapella cuida i “educa” el seu germà petit, igual que el seu germà gran ha fet amb ell, i com es busca la vida per aconseguir el que vol.

La planta de taronja llima és la seva escapatòria de la realitat, el seu company de jocs. Igual que Platero és el destinatari dels pensaments de Juan Ramón Jiménez, la planta escolta les històries d’en Zezé i li “parla”. I amb la mateixa pena que veiem com mor Platero veiem com en Zezé perd la innocència que tots hem tingut de petits i deixa de tenir l’arbre per confident. Un moment en què se’t fa un nus a la gola…

Felicitats, doncs, Libros del Asteroide, per haver triat aquesta petita joia i, també, per haver-la publicat en català. Esperem que n’hi hagi moltes més!

Kurt Vonnegut és un nom que, de tant en tant, em venia a trobar. Mai no m’havia interessar gaire, la veritat. Aquest setembre, però, a la Setmana del Llibre en Català, la gent de Les Males Herbes em van convèncer que li donés una oportunitat. “Ja m’ho diràs”, em van dir.

I ara us ho dic: teníeu raó, que m’agradaria. Com sempre, aquests petits llibres verds ja aporten el 50% de la satisfacció que ha de proporcionar un llibre. Em caben a les mans, es deixen dominar i el toc aspre del paper és un motiu de pes per comprar llibres en paper de tant en tant (sóc fan del Kindle, ja ho sabeu). Total, que quan vaig obrir el llibre ja estava mig convençuda. L’estructura del relat, dividit en capítols no massa llargs, també hi ajuda: trobo que això dóna agilitat, la impressió que avances amb rapidesa.

La història és recargolada, si voleu: un americà, emigrat de petit a Alemanya, es converteix en un element important de l’aparell de propaganda nazi i, al mateix temps, fa d’espia per als americans; acabada la guerra, s’amaga a Nova York, però acaba anant a petar a una presó israeliana perquè el jutgin per la seva activitat pronazi. Vist a priori, sembla una mica agafat pels pèls, però la veritat és que Vonnegut sap saltar d’una banda a l’altra per mostrar-nos totes les facetes del protagonista sense agobiar-nos. I part d’aquesta fluïdesa es deu també a l’excel·lent traducció d’en Martí Sales, al qual pràcticament no li puc discutir ni una coma.

En resum, diria que val la pena que afegiu aquest llibre a la vostra llista de Reis. I, sobretot, us volia comentar que val molt la pena aprofitar aquestes ocasions de trobar-se amb els editors en actes com la Setmana del Llibre en Català, en què es pot parlar amb calma, sense l’estrés de la Diada de Sant Jordi.