Categoria: Llibres

Brasil, barba, Galera

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

barba-xopa-sangAvui toca parlar de Barba xopa de sang, de Daniel Galera, un autor brasiler. Aquest llibre m’ha deixat una barreja de gustos. Per una banda, trobo que descriu excepcionalment la vida en un poble de la costa brasilera (no és que jo ho conegui, però et fa la impressió de ser-hi de veritat). Per l’altra, m’ha faltat alguna cosa en la història de l’avi del protagonista, que és el que li fa iniciar el viatge. I la cosa que m’ha matat més és aquesta malaltia del personatge que no li permet recordar la cara de la gent: ho trobo forçat i innecessari.

Jo em quedo amb la descripció que en Galera fa del poble a on es trasllada el protagonista (no en sabem el nom) i de la vida que s’hi fa a l’hivern. És un “dolce far (quasi) niente” vora el mar, amb un poble a mig gas, botigues tancades, negocis fora de temporada, la casa que dóna directament a les onades, la gossa que el segueix a tot arreu… La gossa és la que més m’agrada de tot el llibre: fidel, valenta… En canvi, l’activa vida seductora del personatge se’m fa una mica carregosa: trobo que hi ha una tendència general a fer que els protagonistes, sobretot si són homes, tinguin molt d’èxit en la seva vida amorosa, i diria que se’n fa un gra massa i que no sempre és una aportació que valgui la pena.

Pel que fa als aspectes “tècnics” del llibre, la traducció i la presentació, he de dir que la presentació, de L’altra editorial, és absolutament impecable. Ja m’hi vaig trobar quan vaig llegir La nostra vida vertical: el llibre es fa agafar i és molt agradable de tenir a les mans. Tapa neta, lletra clara i dimensions adequades. Cap queixa possible, per aquí. Ara bé, pel que fa a la traducció, m’ha sobtat veure alguns articles mal concordats amb el substantiu que acompanyen, l’ús de “bueno” en un text que aparentment no reflecteix una manera de parlar que ho faci necessari i, sobre tot, l’ús de “només” en construccions com “ella només li truca a mitjans d’agost”. No tinc l’original portuguès al davant, però… no hauria de ser “ella no li truca fins a mitjans d’agost”?

De tota manera, aquesta deformació professional meva no m’ha impedit assaborir la història i passar una bona estona. Jo crec que val la pena que us el llegiu. No ens arriben gaires autors brasilers, i trobo que és important descobrir-los i, de passada, confirmar a l’editorial que la tria és bona i que esperem que ens facin arribar més. Endavant, L’altra!

Un lleopard noruec? Nesbø, és clar

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres2 comentaris

706 pàgines en 3 dies. Amb això ja us dic com enganxa El lleopard, de Jo Nesbø. Després de llegir El redemptor, El pit-roig, El ninot de neu i Headhunters, li arriba el torn a l’últim llibre que s’ha publicat en català. Que no és l’últim que ha publicat en Nesbø en algun altre idioma.lleopard_nesbo

Normalment sóc molt impacient i no espero que les obres de segons quin autor surtin publicades en català. De fet, hi ha molts llibres que no arriben a veure la llum en el nostre idioma, o sigui que tan bon punt surten en un idioma que entenc, “Ras, a la saca!”. Els llibres d’en Nesbø són una excepció: sempre que puc espero a llegir les traduccions de la Laia Font i Mateu, que trobo immensament més bones que les traduccions al francès que he llegit de llibres d’aquest autor. Gràcies, Laia, per una altra traducció magistral, i gràcies, Proa, per repetir amb la Laia. No la canvieu!

Bé, deixo això de la traducció, que és deformació professional (no puc evitar-ho). Tornem a El lleopard.

En aquest llibre, com en llibres anteriors de la saga d’en Harry Hole, l’autor ens torna a regalar una galeria de personatges bons, dolents o mig dolents que no sabem de quina banda estan fins que arribem al final de la novel·la. Em fa sentir com si fos jo, la inspectora protagonista: llegeixo el llibre mentre intento pensar on m’ha amagat la trampa, qui és el dolent, és aquest de veritat? A mida que vaig llegint llibres d’ell, veig que sempre hi ha un patró: cap a la pàgina 150-200 em posa davant dels nassos un sospitós plausible, però de seguida m’adono que és massa aviat per tenir el cas resolt i, al cap d’unes desenes de pàgines, el sospitós queda descartat i no sabrem qui és de veritat fins a l’últim terç de la novel·la. I, arribats en aquest punt, ens falta el final trepidant: ens ensumem que en Harry arribarà a temps per detenir el malfactor, però el que no sabem és com s’ho farà perquè sol estar mancat de forces o de recursos…

I, a El lleopard, és més o menys això el que ens hem trobat: a part de sucar el melindro (un altre element habitual: sol sucar), en Harry té feina, molta feina, i no només ha de descobrir qui és l’assassí i per què ho fa, sinó que ha de treballar en contra de la Kripos, la unitat rival de la d’Homicidis, que és on treballa en Harry. De fet, si llegiu els llibres d’aquesta sèrie en l’ordre de publicació, en aquesta història retrobareu un vell conegut: un dels assassins del passat, que juga un paper important a l’hora de descobrir l’assassí actual.

Ah, i no volia acabar sense aplaudir molt i molt fort la gran descripció de les Chungking Mansions de Hong Kong que trobareu al primer capítol. No és gaire llarga, però és fantàstica i molt acurada. Penseu que aquesta “entitat” (no se m’acut ben bé com definir-ho) és tota una institució entre els viatgers de baix pressupost (o aventurers) que posen el peu a Hong Kong. Un consell: si hi aneu, allotgeu-vos als pisos més baixos que us permeti el vostre pressupost.

En definitiva: un altre llibre que hauríeu de posar a la carta de Reis.

Alaa Al Aswani la torna a encertar: un club a Egipte

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

automobilclubJa és el tercer llibre que li llegeixo, a Alaa Al Aswani, i m’han agradat molt tots. El primer va ser l’Edifici Iaqubian, una fantàstica novel·la coral que retratava la vida en un edifici egipci. El segon va ser Chicago, situat a la ciutat del títol, un llibre una mica més íntim però emocionant (en podeu veure la ressenya aquí mateix). Ara Al Aswani torna a atacar amb una novel·la de l’estil de l’Edifici Iaqubian, una història d’històries que ens mostra la vida a l’Egipte dels anys quaranta a través d’un club i dels seus treballadors.

Tota la trama està teixida al voltant de la família de l’Abdelassís Hamam, que treballa a l’Automòbil Club. D’aquesta manera entrem en contacte amb la gran majoria dels treballadors, veiem com es guanyen la vida, quines “trampetes” han de fer per arribar a final de mes… i a través dels fills de l’Abdelassís entrem, també, en dos mons ocults: el de les organitzacions polítiques clandestines i el dels joves que es venen per aconseguir diners. D’altra banda, si mirem la filla, veurem un cas de matrimoni emparaulat que no acaba de sortir bé, les dificultats de les noies per rebre educació més enllà d’un nivell bàsic, les poques llibertats que tenien… Finalment, podrem veure també l’evolució de l’actitud “sindical” dels treballadors i, també, la relació que s’estableix entre els colonitzadors britànics i els egipcis.

Tot plegat s’explica de manera magistral, aconseguint arribar al detall sense avorrir, i amb una traducció de l’àrab molt ben lligada per en Jaume Ferrer Carmona, que aconsegueix que tot el que es diu soni natural en català. Només hi ha una cosa que no entenc: per què hi ha errades ortogràfiques i de concordança tot sovint? Per què hi ha errors tan bàsics quan està clar que el nivell de la traducció és molt alt? Una cosa no quadra amb l’altra, i tampoc quadra amb Edicions de 1984, que sol oferir-nos feines molt ben fetes.

Us en podria fer una llista, d’aquests errors, però el llibre és tan potent que supera clarament aquestes mancances i crec que hauríeu afegir-lo a la vostra llista de Reis. Perquè sabeu que ja s’acosten els Reis, oi?

L’escapada a Jesusalém de Mia Couto

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Jesusalém és, literalment, on Cristo va perdre l’espardenya. És lluny de tot i de tothom. No hi arriba cap carretera, ni hi passa ningú, tret dels protagonistes de la novel·la. Mia Couto ens regala una història trista, pausada, que passa al mig del no-res.jesusalem

Aquesta és la història d’en Silvestre, un home amargat que fuig del passat però que no pot oblidar-lo perquè té peces del passat que el segueixen. I és la història dels seus fills, que s’emporta a una contrada deserta i als qui vol fer creure que el món s’ha acabat i que només queden ells, que no hi ha res més. I és la història del Tio Aproximado, que els porta els queviures i és, en certa manera, el seu contacte amb el món exterior. I és la història de la Marta, la portuguesa que té la necessitat de viatjar fins a Moçambic per aclarir el seu futur. I és la història de…

En realitat, són totes diferents cares del mateix relat. Tots estan connectats per una morta, i tots volen continuar la seva vida, cadascun a la seva manera. En Silvestre comença com el personatge més poderós, que ho domina pràcticament tot, però amb el pas del temps es va desinflant i veurà que no pot controlar-ho tot. És en aquest punt que guanyen protagonisme els seus fills i que anem descobrint la veritat de la història d’en Silvestre i, poc a poc, amb les peces de puzzle que en Couto ens dóna, anem descobrint què va passar.

No sé si s’ha traduït al català o no, però valdria molt la pena!

 

Sempre vigilen, al soterrani

On Per sifuroIn Llibres3 comentaris

Inquietant, agònic, sufocant… tot això i molt més, és El vigilant. Autor: Peter Terrin, traductora: Maria Rosich, editorial: Raig Verd. Un bon equip, una vegada més.

El vigilantJa sabia de què anava. En aquest sentit, no m’ha sorprès. Però el que sí que puc fer és ratificar les moltes opinions que volen pel Twitter: a mig llegir, en més d’una ocasió, he hagut d’agafar aire i respirar fons per treure’m de sobre la sensació d’ofec, sobretot a la primera part.

A hores d’ara, no us sorprendré pas si dic que la història és sobre dos vigilants d’un edifici de luxe que estan encarregats de vigilar l’única entrada: l’aparcament que hi ha al soterrani. No hi ha més portes ni accessos, o sigui que ells són els encarregats de la seguretat de tothom que hi viu.

El llibre es pot dividir en tres parts, que de fet ja vénen marcades per l’autor. La primera és la més sufocant i agobiant. “Només som nosaltres dos, no sortirem mai de l’aparcament, hem d’estar sempre a punt per a un atac”… com deia més amunt, en aquesta part a estones falta l’aire, ja que entre l’autor i la traductora han aconseguit transmetre’ns l’olor de resclosit, l’angoixa de no saber què passa fora, la foscor i la buidor…

En la segona part se’ns afegeix un personatge i deixem de centrar-nos tant en l’espai físic per fixar-nos més en la relació entre els tres protagonistes. Obsessiva, segons com. Aquí és on comencem a entreveure que ha passat alguna cosa, que hem de sortir del soterrani, que hem de salvar el resident que queda a l’edifici…

Finalment, la tercera part trobo que és molt diferent de les anteriors i que és una mica esbojarrada: anem amunt i avall de l’edifici, la narració es fa confusa, trobem coses que no trobem… aquí es combina la inquietud inicial amb una lleugera sensació de mareig i desorientació que no us puc dir com acaba perque… “hasta aquí puedo leer” sense aixafar-vos la guitarra.

Una vegada més, aprofito aquestes línies per felicitar l’editorial per la tria de la història i per repetir traductora. Com sempre, llegir Raig Verd és sinònim de plaer per als sentits. Encara que la història no ens deixi respirar.