Damunt d’una terra inhòspita

Ja ho deia Lluis Llach: “en Maurici sap què fer, buscarà els companys i sortirà al carrer”. Damunt d’una terra com la que retrata Maria Dolors Millat a Terra inhòspita cal anar amb compte, treballar en equip amb els companys i rebelar-se contra l’autoritat.

Terra inhòspita

La Ronda i en Sirio ho fan. Al principi, cadascú ho fa a la seva manera i amb plantejaments diferents, però a mida que avança la novel·la van acostant posicions. Trobo que la realitat futura que ens ofereix l’autora està molt ben construïda, amb tota mena de detalls i una coherència pràcticament total. I, evidentment, el fet que la majoria de l’acció passi a Barcelona també ajuda: a mi m’agrada molt poder reconèixer els llocs on passen les coses. Tots els carrers han canviat de nom, però igualment són reconeixibles i ens donen pistes per saber on som en cada moment.

Per a mi, el moment estrella és quan en Sirio s’escapa de Barcelona. Quin patir! L’enxamparan? Com ho farà que no el detectin en un món on estan tots superfitxats i és pràcticament impossible ocultar el que fas? Trobo que és un dels trossos més aconseguits del llibre. Un llibre que, en general, podem dir que cuida molt els detalls (noves tecnologies, fàrmacs, etc.) per tal de situar-nos en aquesta realitat tan propera i tan llunyana a l’hora, cosa que aconsegueix molt satisfactòriament.

Només em queixaria d’un parell de coses. D’una banda, una cosa que és habitual en els llibres d’aquest tipus: vivim a fons el drama, la situació angoixant i la lluita de la resistència per canviar les coses, però quan s’arriba al dia D, s’acaba el llibre. Ja no sabem res del dia després. Suposo que és normal. D’altra banda, trobo que és una mica massa habitual que el protagonista masculí sigui un maduret que s’acaba embolicant amb la protagonista femenina, que sol ser força més jove. Podríem canviar una mica aquest clixé?

Però vaja, per això no ens barallarem. El llibre val molt la pena, i us el recomano molt. Hi trobareu coses que us recordaran altres llibres, com ara els fàrmacs que es prenen, que en certa manera m’han recordat el soma que es prenien a Un món feliç, d’Aldous Huxley (quin gran llibre!) o el “moment Mecanoscrit del segon origen” que he tingut quan hi ha l’apagada digital i són al bell mig de les muntanyes. No és ben bé el mateix, però a mi m’ho ha recordat.

Per acabar, volia dir que, com sempre que agafo un llibre d’Edicions del Periscopi, és un plaer tenir-lo a les mans. El tacte del paper, la portada amb el segell de la casa (no conec ningú més que posi el resum al davant) i el logo del barquet de paper són petits detalls que sempre agraeixo i que ajuden a fer que m’enganxi al llibre.

 

Munro i la vida que estima

Quan Alice Munro va guanyar el premi Nobel, em vaig alegrar de la notícia i vaig fer quatre ratlles en aquesta illa. Després de molts mesos, finalment, per Sant Jordi vaig comprar-me Estimada vida, traduït per Dolors Udina i publicat per Club Editor.

Estimada vidaVa ser una bona compra. M’he llegit aquest recull de relats en poc menys d’una setmana. Ara bé, no m’ha arribat tan al fons com m’esperava. Si més no, una part.

Com ja he dit altres vegades, no sóc una gran lectora de relats curts. M’agraden les novel·les més aviat llargues, amb una densitat de trames que m’obligui a pensar i a concentrar-me en diverses històries al mateix temps. Per això normalment no sóc la crítica més favorable als reculls com el que m’acabo de llegir. I per això, tot i que en general Estimada vida m’ha agradat, hi ha coses que no m’han acabat de fer el pes. No critico el Nobel de l’autora, ja que aquest premi es dóna a tota una trajectòria i segurament se’l mereix, però potser no acaba de ser “del meu estil”.

En la majoria de relats, m’ha costat situar-me en el temps i en l’espai. I aquestes són dues coses que necessito tenir molt clares per disfrutar el que llegeixo (recordeu que moltes vegades llegeixo amb el Google Maps obert: sí, sóc una malalta!). Potser això té part de la culpa del meu poc entusiasme. Hi ha relats de tota mena: una família “alternativa” que viu en una mena de casa-rulot, soldats que tornen o van a la guerra, gent que fa viatges en tren… el tren, el tren, una presència important en aquest llibre… la neu, el fred, l’amistat, la convivència…

Per a mi, el llibre té dues parts: els relats en sí i el que l’autora anomena “Final”, quatre peces més de caire autobiogràfic que he trobat del tot excel·lents, molt millors que la resta. Quan ja encarava la recta final pensant que no em trobaria cap sorpresa, a la pàgina 279 comença un llibre totalment diferent, molt personal, que sí que m’ha arribat. Inclou la peça “Nit”, que l’editorial ens va regalar quan es va atorgar el Nobel i que va ser la que em va fer decidir a comprar alguna cosa d’Alice Munro.

Llegiu-vos el llibre. A veure si a vosaltres també us agrada més la segona part que la primera. Si per decidir-vos necessiteu veure una crítica més favorable, llegiu-vos aquesta.

 

Raïm, ira, Steinbeck

Sou fans d’en Bruce Springsteen? Teniu l’àlbum The ghost of Tom Joad? Sabeu qui és en Tom Joad? Jo no ho he sabut fins que m’he llegit The Grapes of Wrath (El raïm de la ira), de John Steinbeck. grapes_wrath

Són 678 pàgines de misèria, desesperança, odi, tristesa, mort, abandonament, por… tot vist a través dels ulls de la família Joad, els membres de la qual van abandonant l’esperança al llarg del camí.

Quin camí? El que segueixen molts agricultors quan les seves terres queden en mans de grans propietaris i dels bancs, que mecanitzen el treball i els obliguen a marxar del seu entorn. La família Joad, igual que tantes altres, agafa la ruta 66 i la segueix fins arribar a Califòrnia, on se suposa que hi ha molta feina com a recol·lectors de fruita i cotó. Però… què passa quan una onada tan gran de gent arriba a un territori ja habitat?

Steinbeck situa la història a la dècada de 1930, just després del crack del 29 i en plena Gran Depressió, i retrata el dia a dia de tota aquesta gent, les baralles per aconseguir feina, l’explotació per part dels grans propietaris, la por dels californians davant d’un corrent migratori tan gran, les condicions pràcticament inhumanes en què vivien aquests buscadors de treballs…

És un relat molt intens, ple d’escenes colpidores. No m’estranya que en fessin una pel·lícula. Jo destacaria especialment el paper de la mare de la família, que assumeix el lideratge del clan i els empeny a tirar endavant, sense defallir. En paral·lel, el pare es va empetitint i perdent el poder del cap de família. També cal destacar la figura de l’Al i en Tom. El primer es fa gran de cop, a l’ombra del segon, mentre que aquest últim el lideratge conjunt amb la seva mare. El llibre també es fa gran: comença lent, amb descripcions d’una precisió gairebé exagerada, i a mida que avances va accelerant fins que arribes al final i, de tant ràpid que hi arribes, t’has de rellegir més d’una pàgina.

Així mateix, volia destacar la gran feina de l’autor a l’hora de fer parlar els personatges, ja que pràcticament aconsegueix que els “sentis” parlar: totes les omissions, variants morfològiques (purty en lloc de pretty, per exemple), conjugacions verbals incorrectes i  moltes altres coses. No sé pas com ho deuen haver tractat a la traducció, però seria bo de veure-ho.

En definitiva, si voleu llegir un clàssic que no us decebrà, proveu-ho amb El raïm de la ira. Si voleu veure l’opinió d’algú altre, podeu llegir-vos, per exemple, aquest comentari de l’Oriol Junqueras.

Aquest llibre el teniu en anglès, en castellà i en català. No teniu excusa per no llegir-lo!

El pit-roig, de Nesbø

Una altra vegada, m’he quedat enganxada en les teranyines que traça en Jo Nesbø. Com en ap, el punyetero!

el-pit-roig

Aquest cop ha sigut El pit-roig, novel·la publicada originalment l’any 2000 que va arribar al català l’any 2008 gràcies a Proa i a la Laia Font i Mateu, que n’ha fet una molt bona traducció. Com sé què és bona? Alguna dia en parlarem, de què és una bona traducció, però, en general, trobo que la feina del traductor és meritòria si, quan llegeixes la seva feina, no rasca res, no hi ha errades lingüístiques de cap tipus i el llenguatge no sembla antinatural. No sé noruec, o sigui que no puc acarar l’original amb la traducció, però crec que part del mèrit que la història m’hagi enganxat és de la traductora. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Tornant al llibre, he de dir que, una vegada més, Nesbø ha aconseguit desorientar-me gairebé fins al final. És el qu
art llibre seu que em llegeixo, i sempre en fa voltar el cap i, quan em penso que ja he trobat l’assassí, resulta que no és aquell i que he de tornar a començar. És la seva especialitat: marejar-te, marejar-te, introduir temes diversos, anar-hi ficant personatges, anar tei
xint la trama i, al final, clavar-te una patacada amb la solució.

En el cas d’El pit-roig, ens trobem amb dues línies temporals, una situada al present (any 1999 i 2000) i l’altra al passat, durant la segona guerra mundial. El llibre toca el tema del nazisme i diverses ramificacions que té: el col·laboracionisme noruec durant la segona guerra mundial, la reinserció dels col·laboracionistes després de la guerra, el neonazisme… i també toca, tot i que més de través, el tràfic d’armes, la corrupció i altres temes. Vida sentimental, també, però la justa. Per sort, en Harry Hole (el protagonista) no és el típic detectiu maduret-però-atractiu que s’acaba lligant la més guapa i jove del llibre. Una altra cosa que us diré és que en aquest llibre apareixen per primer cop dos personatges que tornen a sortir més endavant: atenció a en Halvorsen i la Rakel Fauke.

No us en vull explicar gaire coses més, però us recomano molt que us el llegiu. Val molt la pena. I, sobretot, si ho feu, estigueu molt pendents dels cinc homes que van anar a la guerra: atenció als noms i als girs inesperats! Al final, quan he acabat el llibre, m’he hagut de fer un esquema per repassar-ho tot.

Apa. Continuo llegint. Ara, The grapes of wrath (Las uvas de la ira) de Steinbeck, en versió commemorativa de Penguin pel 75è aniversari. De moment, només us puc dir que és tota una altra història…

 

 

Sant Jordi 2014

jordi7

Ja s’acosta, ja arriba, Sant Jordi amb el llibre i la rosa. I, com que els llibres duren més que la rosa, val la pena comprar-ne més… i aprofitar que en aquest dia hi ha descompte! (Oi?)

I com que hi ha tant de material que fa por perdre-s’hi i tot, us passo la llista del que més m’ha agradat últimament:

  • Era broma, de Gabriel Josipovici, traduït per Ferran Ràfols i publicat per Raig Verd (aviat el tindreu al bloc).
  • El passat i els càstigs, de Yu Hua, traduït per Carla Benet i publicat per Males herbes.
  • Ànima, de Wajd Mouawad, traduït per Anna Casasses i publicat per Edicions del Periscopi.
  • Canale Mussolini, d’Antonio Pennacchi, traduït per Mercedes Corral i publicat com a Tierra de nadie per Salamandra.
  • A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker, traduït per Maria Rosich i publicat per Raig Verd.

D’aquest llista, els que més m’han tocat han sigut el de Yu Hua i el de Wajd Mouawad, sens dubte. I estic a mig llegir-me Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie, que segurament també us acabaré recomanant, tot i que encara he de veure com evoluciona. També tinc pendent llegir alguna cosa d’Alice Munro… potser aquest any ja toca!

De tota manera, més en general, us recomano qualsevol de les publicacions de Raig Verd, Males herbes i Edicions del Periscopi. Per què? Doncs perquè trobo que el gust i la cura amb què ens presenten els seus llibres marquen la diferència entre els llibres que no passa res per llegir-se en format electrònic i els que val la pena llegir en paper (ja us ho vaig comentar a l’entrada sobre la convivència entre el Kindle i els llibres en paper).

Perquè, després de tot, Sant Jordi és la festa del llibre en paper.

Bona diada!

 

* Recordeu que si voleu recomanacions sobre literatura xinesa només cal que passeu pel meu bloc Caràcter xinès.