Munro i la vida que estima

Quan Alice Munro va guanyar el premi Nobel, em vaig alegrar de la notícia i vaig fer quatre ratlles en aquesta illa. Després de molts mesos, finalment, per Sant Jordi vaig comprar-me Estimada vida, traduït per Dolors Udina i publicat per Club Editor.

Estimada vidaVa ser una bona compra. M’he llegit aquest recull de relats en poc menys d’una setmana. Ara bé, no m’ha arribat tan al fons com m’esperava. Si més no, una part.

Com ja he dit altres vegades, no sóc una gran lectora de relats curts. M’agraden les novel·les més aviat llargues, amb una densitat de trames que m’obligui a pensar i a concentrar-me en diverses històries al mateix temps. Per això normalment no sóc la crítica més favorable als reculls com el que m’acabo de llegir. I per això, tot i que en general Estimada vida m’ha agradat, hi ha coses que no m’han acabat de fer el pes. No critico el Nobel de l’autora, ja que aquest premi es dóna a tota una trajectòria i segurament se’l mereix, però potser no acaba de ser “del meu estil”.

En la majoria de relats, m’ha costat situar-me en el temps i en l’espai. I aquestes són dues coses que necessito tenir molt clares per disfrutar el que llegeixo (recordeu que moltes vegades llegeixo amb el Google Maps obert: sí, sóc una malalta!). Potser això té part de la culpa del meu poc entusiasme. Hi ha relats de tota mena: una família “alternativa” que viu en una mena de casa-rulot, soldats que tornen o van a la guerra, gent que fa viatges en tren… el tren, el tren, una presència important en aquest llibre… la neu, el fred, l’amistat, la convivència…

Per a mi, el llibre té dues parts: els relats en sí i el que l’autora anomena “Final”, quatre peces més de caire autobiogràfic que he trobat del tot excel·lents, molt millors que la resta. Quan ja encarava la recta final pensant que no em trobaria cap sorpresa, a la pàgina 279 comença un llibre totalment diferent, molt personal, que sí que m’ha arribat. Inclou la peça “Nit”, que l’editorial ens va regalar quan es va atorgar el Nobel i que va ser la que em va fer decidir a comprar alguna cosa d’Alice Munro.

Llegiu-vos el llibre. A veure si a vosaltres també us agrada més la segona part que la primera. Si per decidir-vos necessiteu veure una crítica més favorable, llegiu-vos aquesta.

 

2 respostes a “Munro i la vida que estima

  1. Retroenllaç: Dones al poder! – L'illa deserta

I a tu, què et sembla?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s