Munro i la vida que estima

Quan Alice Munro va guanyar el premi Nobel, em vaig alegrar de la notícia i vaig fer quatre ratlles en aquesta illa. Després de molts mesos, finalment, per Sant Jordi vaig comprar-me Estimada vida, traduït per Dolors Udina i publicat per Club Editor.

Estimada vidaVa ser una bona compra. M’he llegit aquest recull de relats en poc menys d’una setmana. Ara bé, no m’ha arribat tan al fons com m’esperava. Si més no, una part.

Com ja he dit altres vegades, no sóc una gran lectora de relats curts. M’agraden les novel·les més aviat llargues, amb una densitat de trames que m’obligui a pensar i a concentrar-me en diverses històries al mateix temps. Per això normalment no sóc la crítica més favorable als reculls com el que m’acabo de llegir. I per això, tot i que en general Estimada vida m’ha agradat, hi ha coses que no m’han acabat de fer el pes. No critico el Nobel de l’autora, ja que aquest premi es dóna a tota una trajectòria i segurament se’l mereix, però potser no acaba de ser “del meu estil”.

En la majoria de relats, m’ha costat situar-me en el temps i en l’espai. I aquestes són dues coses que necessito tenir molt clares per disfrutar el que llegeixo (recordeu que moltes vegades llegeixo amb el Google Maps obert: sí, sóc una malalta!). Potser això té part de la culpa del meu poc entusiasme. Hi ha relats de tota mena: una família “alternativa” que viu en una mena de casa-rulot, soldats que tornen o van a la guerra, gent que fa viatges en tren… el tren, el tren, una presència important en aquest llibre… la neu, el fred, l’amistat, la convivència…

Per a mi, el llibre té dues parts: els relats en sí i el que l’autora anomena “Final”, quatre peces més de caire autobiogràfic que he trobat del tot excel·lents, molt millors que la resta. Quan ja encarava la recta final pensant que no em trobaria cap sorpresa, a la pàgina 279 comença un llibre totalment diferent, molt personal, que sí que m’ha arribat. Inclou la peça “Nit”, que l’editorial ens va regalar quan es va atorgar el Nobel i que va ser la que em va fer decidir a comprar alguna cosa d’Alice Munro.

Llegiu-vos el llibre. A veure si a vosaltres també us agrada més la segona part que la primera. Si per decidir-vos necessiteu veure una crítica més favorable, llegiu-vos aquesta.

 

Carta a Alice Munro

Benvolguda Sra. Munro,

munro_postcardFa uns dies que estem tots molt atabalats, amunt i avall pel twitter, intercanviant enllaços a informació sobre vostè, que ha guanyat el premi Nobel de literatura d’enguany. Hem trobat comentaris actuals i antics molt interessants, com el de Margaret Atwood a The Guardian. La veritat és que després de les discussions que hi va haver l’any passat arran del premi concedit a l’autor xinès Mo Yan (que jo mateixa vaig criticar en el meu bloc dedicat a literatura xinesa), ha estat una sorpresa agradable veure que la seva elecció no ha tingut oposició (o, almenys, no ha estat gaire visible).

I el més bo del cas, Sra. Munro, és que, si li sóc sincera, mai no havia llegit ni una ratlla del que vostè escriu fins aquest matí. Havia  sentit a parlar de vostè, però sóc poc aficionada als relats curts, o sigui que sempre hi havia algun llibre que passava davant dels seus. Ara m’hauré d’espavilar perquè, com li deia, aquest matí m’he llegit Nit, que Club Editor ha posat a disposició nostra per mitjà del web de Núvol. I li volia dir que m’ha agradat molt. Que la història m’ha enganxat, que l’entorn és dels que m’agraden (sí, les zones rurals del seu continent em tenen el cor robat) i que se m’ha fet curta (sí, sóc lectora de novel·la). Per això hauré de comprar-me el llibre i veure si la resta de relats també m’agraden tant. Pot estar tranquil·la, que la traducció de la Dolors Udina, pel que veig, és molt bona.

No vull fer-li perdre més temps, Sra. Munro, perquè he llegit que vostè escriu (o escrivia, que diu que s’ha jubilat) relats curts perquè no té temps per escriure una novel·la, i trobo que no estaria bé prendre-li el temps per llegir una simple carta. Només volia dir-li que trobo fantàstic que hagi sigut capaç de guanyar un Nobel si, com he llegit a Internet, escrivia en les estones que li deixaven lliure la feina, la casa i els nens. Vostè escriu relats; jo, blocs. No em malinterpreti, que no em comparo amb una Nobel, però el seu exemple és inspirador per a les dones que, com vostè, treballem, tenim criatures i intentem ser creatives en les nostres estones lliures.

Això és tot, Sra. Munro. Li envio una abraçada ben forta des de Catalunya. Un país que, amb sort, algun dia podrà aspirar a tenir Nobels propis.

Atentament,

S