Les ombres fugaces, Christian Guay-Poliquin

Tornem a tenir llibre d’un jove escriptor canadenc el cognom del qual no sé pronunciar correctament i que es va estrenar a casa nostra amb un llibre que ens explicava una història inquietant en un entorn opressiu. El llibre era El pes de la neu, i l’autor és Christian Guay-Poliquin. 

Avui us volia comentar Les ombres fugaces, que ens torna a portar Edicions del Periscopi amb traducció de Marta Marfany. Aquest és el tercer volum de la trilogia a la qual també pertany el llibre anterior i, com en l’altre llibre, la història se situa en un món en què el subministrament elèctric s’ha interromput, amb totes les limitacions que això implica (força més de les que hauria dit d’entrada). La vida als nuclis poblats és complicada i per això el protagonista, un noi jove que s’està recuperant d’un accident, intenta fer camí per dirigir-se al bell mig de la muntanya, on s’ha instal·lat la seva família (concretament els oncles i les ties materns). 

Així, comença el camí a peu, passant per enmig del bosc, per arribar al que ell anomena “el campament” familiar. Evidentment, haurà de fer marrada per esquivar la gent que, com ell, es busquen la vida al bosc o a “l’Estació”, i mentre va avançant es troba un noiet decidit i valent que també circula pel bosc. Tots dos junts s’esforçaran per arribar a aquesta mena d’Arcàdia que s’afigura el nostre protagonista.

És un bon llibre que m’ha enganxat bastant. Només té una pega: després de llegir El pes de la neu ja no hi ha element sorpresa i he entès aquesta història com a continuació de l’altra, que em va agradar molt pel seu ambient un pèl claustrofòbic i tot (continuo dient que els títols dels capítols eren genials). 

Tot i així, he de dir que és un gira-pàgines total i que me’l vaig llegir en aproximadament 36 hores. Frases curtes i sense complicacions que t’empenyen endavant, amb tocs de La carretera (jo només he vist la peli) i de El dia dels trífids (mítica sèrie de la BBC; el llibre, a l’Altra Tribu). Ah, i el campament dels tiets té un punt de 7 novias para 7 hermanos (més que res perquè tiets i tietes són tots germans) barrejat amb una sensació de “tot se’n va a la merda” que et deixa una mica pensarós. L’única cosa que li puc retreure al llibre és el final, que m’hauria agradat que fos diferent. Però clar: sóc pas escriptora, jo!

I és que podríem dir que si El pes de la neu és un llibre rodó, Les ombres fugaces és un llibre ovalat: no és tan perfecte com l’altre però no té cap cantonada que rasqui. Execució perfecta. I ara que ve l’època dels temuts amics invisibles, és un bon candidat a regal.

Munro i la vida que estima

Quan Alice Munro va guanyar el premi Nobel, em vaig alegrar de la notícia i vaig fer quatre ratlles en aquesta illa. Després de molts mesos, finalment, per Sant Jordi vaig comprar-me Estimada vida, traduït per Dolors Udina i publicat per Club Editor.

Estimada vidaVa ser una bona compra. M’he llegit aquest recull de relats en poc menys d’una setmana. Ara bé, no m’ha arribat tan al fons com m’esperava. Si més no, una part.

Com ja he dit altres vegades, no sóc una gran lectora de relats curts. M’agraden les novel·les més aviat llargues, amb una densitat de trames que m’obligui a pensar i a concentrar-me en diverses històries al mateix temps. Per això normalment no sóc la crítica més favorable als reculls com el que m’acabo de llegir. I per això, tot i que en general Estimada vida m’ha agradat, hi ha coses que no m’han acabat de fer el pes. No critico el Nobel de l’autora, ja que aquest premi es dóna a tota una trajectòria i segurament se’l mereix, però potser no acaba de ser “del meu estil”.

En la majoria de relats, m’ha costat situar-me en el temps i en l’espai. I aquestes són dues coses que necessito tenir molt clares per disfrutar el que llegeixo (recordeu que moltes vegades llegeixo amb el Google Maps obert: sí, sóc una malalta!). Potser això té part de la culpa del meu poc entusiasme. Hi ha relats de tota mena: una família “alternativa” que viu en una mena de casa-rulot, soldats que tornen o van a la guerra, gent que fa viatges en tren… el tren, el tren, una presència important en aquest llibre… la neu, el fred, l’amistat, la convivència…

Per a mi, el llibre té dues parts: els relats en sí i el que l’autora anomena “Final”, quatre peces més de caire autobiogràfic que he trobat del tot excel·lents, molt millors que la resta. Quan ja encarava la recta final pensant que no em trobaria cap sorpresa, a la pàgina 279 comença un llibre totalment diferent, molt personal, que sí que m’ha arribat. Inclou la peça “Nit”, que l’editorial ens va regalar quan es va atorgar el Nobel i que va ser la que em va fer decidir a comprar alguna cosa d’Alice Munro.

Llegiu-vos el llibre. A veure si a vosaltres també us agrada més la segona part que la primera. Si per decidir-vos necessiteu veure una crítica més favorable, llegiu-vos aquesta.

 

Carta a Alice Munro

Benvolguda Sra. Munro,

munro_postcardFa uns dies que estem tots molt atabalats, amunt i avall pel twitter, intercanviant enllaços a informació sobre vostè, que ha guanyat el premi Nobel de literatura d’enguany. Hem trobat comentaris actuals i antics molt interessants, com el de Margaret Atwood a The Guardian. La veritat és que després de les discussions que hi va haver l’any passat arran del premi concedit a l’autor xinès Mo Yan (que jo mateixa vaig criticar en el meu bloc dedicat a literatura xinesa), ha estat una sorpresa agradable veure que la seva elecció no ha tingut oposició (o, almenys, no ha estat gaire visible).

I el més bo del cas, Sra. Munro, és que, si li sóc sincera, mai no havia llegit ni una ratlla del que vostè escriu fins aquest matí. Havia  sentit a parlar de vostè, però sóc poc aficionada als relats curts, o sigui que sempre hi havia algun llibre que passava davant dels seus. Ara m’hauré d’espavilar perquè, com li deia, aquest matí m’he llegit Nit, que Club Editor ha posat a disposició nostra per mitjà del web de Núvol. I li volia dir que m’ha agradat molt. Que la història m’ha enganxat, que l’entorn és dels que m’agraden (sí, les zones rurals del seu continent em tenen el cor robat) i que se m’ha fet curta (sí, sóc lectora de novel·la). Per això hauré de comprar-me el llibre i veure si la resta de relats també m’agraden tant. Pot estar tranquil·la, que la traducció de la Dolors Udina, pel que veig, és molt bona.

No vull fer-li perdre més temps, Sra. Munro, perquè he llegit que vostè escriu (o escrivia, que diu que s’ha jubilat) relats curts perquè no té temps per escriure una novel·la, i trobo que no estaria bé prendre-li el temps per llegir una simple carta. Només volia dir-li que trobo fantàstic que hagi sigut capaç de guanyar un Nobel si, com he llegit a Internet, escrivia en les estones que li deixaven lliure la feina, la casa i els nens. Vostè escriu relats; jo, blocs. No em malinterpreti, que no em comparo amb una Nobel, però el seu exemple és inspirador per a les dones que, com vostè, treballem, tenim criatures i intentem ser creatives en les nostres estones lliures.

Això és tot, Sra. Munro. Li envio una abraçada ben forta des de Catalunya. Un país que, amb sort, algun dia podrà aspirar a tenir Nobels propis.

Atentament,

S