Benvolguda Sra. Munro,

Fa uns dies que estem tots molt atabalats, amunt i avall pel twitter, intercanviant enllaços a informació sobre vostè, que ha guanyat el premi Nobel de literatura d’enguany. Hem trobat comentaris actuals i antics molt interessants, com el de Margaret Atwood a The Guardian. La veritat és que després de les discussions que hi va haver l’any passat arran del premi concedit a l’autor xinès Mo Yan (que jo mateixa vaig criticar en el meu bloc dedicat a literatura xinesa), ha estat una sorpresa agradable veure que la seva elecció no ha tingut oposició (o, almenys, no ha estat gaire visible).

I el més bo del cas, Sra. Munro, és que, si li sóc sincera, mai no havia llegit ni una ratlla del que vostè escriu fins aquest matí. Havia  sentit a parlar de vostè, però sóc poc aficionada als relats curts, o sigui que sempre hi havia algun llibre que passava davant dels seus. Ara m’hauré d’espavilar perquè, com li deia, aquest matí m’he llegit Nit, que Club Editor ha posat a disposició nostra per mitjà del web de Núvol. I li volia dir que m’ha agradat molt. Que la història m’ha enganxat, que l’entorn és dels que m’agraden (sí, les zones rurals del seu continent em tenen el cor robat) i que se m’ha fet curta (sí, sóc lectora de novel·la). Per això hauré de comprar-me el llibre i veure si la resta de relats també m’agraden tant. Pot estar tranquil·la, que la traducció de la Dolors Udina, pel que veig, és molt bona.

No vull fer-li perdre més temps, Sra. Munro, perquè he llegit que vostè escriu (o escrivia, que diu que s’ha jubilat) relats curts perquè no té temps per escriure una novel·la, i trobo que no estaria bé prendre-li el temps per llegir una simple carta. Només volia dir-li que trobo fantàstic que hagi sigut capaç de guanyar un Nobel si, com he llegit a Internet, escrivia en les estones que li deixaven lliure la feina, la casa i els nens. Vostè escriu relats; jo, blocs. No em malinterpreti, que no em comparo amb una Nobel, però el seu exemple és inspirador per a les dones que, com vostè, treballem, tenim criatures i intentem ser creatives en les nostres estones lliures.

Això és tot, Sra. Munro. Li envio una abraçada ben forta des de Catalunya. Un país que, amb sort, algun dia podrà aspirar a tenir Nobels propis.

Atentament,

S