Categoria: Llibres

Carta als Reis 2013 per a usuaris avançats

On Per sifuroIn Llibres, recomanacions3 comentaris

Sí, gent. Aquest any la llista és diferent. No és per a principiants o gent que vulguin una recomanació inequívoca. En aquesta llista no hi trobareu la típica referència a obres concretes. Aquest any, m’he desmelenat (es pot dir, això, en català?) i us recomanaré… agafeu-vos fort… autors, traductors i editorials!

Aaaaapa aquí… Ja veig que hi ha gent que està a punt de fer clic per anar a buscar una cosa més concreta. No us espanteu. En qualsevol llibreria o en molts altres blocs trobareu llistes de recomanacions de llibres específics. O sigui que ha arribat l’hora d’anar un pas més enllà. Som-hi. Aquí teniu el que més m’ha agradat aquest any (tot per estricte ordre alfabètic).

AUTORS

Aquest any toquen escandinaus i xinesos (ho sento, són la meva debilitat)  i un parell d’infiltrats habituals:

  • Kim Leine: tot el que li he llegit és bo. Tunu, El fiordo de la eternidad… llàstima que no sàpiga prou danès, perquè m’agradaria molt llegir-me Valdemarsdag. Si vosaltres en sabeu, ataqueu-lo!
  • Jo Nesbo: continuo pensant que El redemptor és la millor de les que li he llegit, amb anades i vingudes i sorpreses a go-go, però també són molt bones Headhunters i El ninot de neu.
  • Albert Sánchez-Piñol: li he llegit La pell freda i Victus. El primer és un llibre inquietant que et pot arribar a fer reaccionar de fàstic, mentre que el segon és una de les coses més excel·lents que he llegit en els darrrers anys, tant pel que explica com per com ho explica.
  • Zadie Smith: em té enamorada. En la gran part de les obres que li he llegit m’ha fet sentit incòmoda, intrigada, sorpresa… mai no em deixa indiferent. La seva última novel·la, The embassy of Cambodia, ja s’hauria d’estar traduint perquè la pugui disfrutar tothom. I també podeu recuperar la fantàstica White teeth.
  • Yu Hua: el “més millor” de tots, amb diferència. Igual et parla de la vida al camp xinès que de la ridiculesa de la “nova societat” xinesa. A part de Vivir! i de Brothers, té China in ten words (traduïda al castellà per Nuria Pitarque com a China en diez palabras), una obra de pseudoassaig que ens explica, en deu conceptes (o històries al voltant d’aquests conceptes), com veu la Xina. Aquest any el podem llegir en català a El passat i els càstigs, un llibre curt però intenssíssim que us hauríeu de llegir.

EDITORIALS RECOMANADES

D’editorials, n’hi ha moltes. Jo, aquest any, he estat llegint coses publicades per editorials petites i, tot i que no m’han agradat absolutament tots, la línia que porten i la manera de presentar els seus productes m’ha agradat molt (perquè, en el fons, igual que el menjar, els llibres també entren per la vista). O sigui que aquí teniu la meva llista:

  • Edicions del Periscopi: unes cobertes que no us deixaran indiferents, una tipografia molt agradable a la vista i un paper que fa molt de gust tocar.
  • Males herbes: petits llibres verds, molt reconeixibles. Valoro especialment el fet que ens hagin fet arribar en català l’autor Yu Hua (per a mi, un futur candidat al Nobel).
  • Raig Verd: uns llibres que no us desenganxaríeu mai de les mans, amb unes cobertes d’una elegància i finor especials. Autèntics llibres d’exposició.

TRADUCTORS RECOMANATS

De traductors, també n’hi ha molts. No els puc recomanar tots (de fet, n’hi ha algun que no el recomanaria ni de conya), però aquí teniu una mostra dels que aquest any he llegit que millor m’han fet arribar el missatge de l’original:

  • Laia Font: va fer una traducció excel·lent d’El redemptor, de Jo Nesbo, i estic segura que la que ha fet de El ninot de neu, del mateix autor, deu estar en la mateixa línia (no em vaig poder esperar que es publiqués la traducció).
  • Carles Miró: la seva traducció de Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent és fresca, àgil i fins i tot olorosa i visual. Sembla que vegis i ensumis tot el que descriu, i la merda que sura a l’aigua… la presentació també és excel·lent, d’Edicions del Periscopi.
  • Ferran Ràfols: per a mi, el repte per al 2014 és llegir-me alguna cosa d’ell. Fa temps que en sento parlar molt bé (va guanyar el premi Núvol amb Moo Pak), i vull llegir-li alguna cosa, potser serà Un holograma per al rei…
  • Maria Rosich: sembla que s’està consolidant com a LA TRADUCTORA de neerlandès. Excel·lentíssima transmissió al català del missatge i el contingut d’A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker, amb una acuradíssima presentació de Raig Verd. És molt destacable també la traducció de Deu oques blanques, del mateix autor i editorial.

Bé, com podeu veure, aquest any la llista és més confusa que les habituals. És per fer-vos ballar el cap una estona.

I vosaltres, què? Teniu alguna proposta per fer-me?

Zadie Smith i l’ambaixada de Cambodja

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres6 comentaris

Zadie Smith IS BACK!!

embassy_cambodia_smithSí senyor, la Zadie Smith HA TORNAT. La millor Zadie. La més contundent. La que explora la integració dels nouvinguts a Anglaterra. La que ha escrit The embassy of Cambodia.

Després de llegir-li coses com On Beauty, que abandonava l’escenari habitual de les seves novel·les per passar als Estats Units i fer un ullada a un entorn universitari, la Zadie ens ofereix un relat breu (79 pàgines!) i directe sobre la Fatou, una noia negra que arriba a Anglaterra i treballa per a una família procedent de l’Índia: una nova emigrant treballant per a emigrants ja aposentats. Un fet que també es dóna a casa nostra, on els immigrants més antics han pujat un graó en l’escala social i contracten els serveis de gent acabada d’arribar.

És un llibre tan curt que me’l vaig llegir en unes poques hores. I, precisament, és tan curt que no us en puc dir gran cosa sense donar-vos massa dades del contingut… o sigui que us haureu de conformar amb saber que l’embaixada de Cambodja no és l’element principal de la història i que la història mateixa és una plantofada que et sotraga.

No, no us penseu que hi hagi grans crims ni trames entrellaçades. És una història senzilla, sense estridències, que us deixa descolocats. I sense saber el final.

Demaneu-la als Reis i, si no sabeu anglès, demaneu als editors que la facin traduir al català JA. És tan curta, i tan bona, que l’hauríem de poder tenir aquí per Sant Jordi o, com a molt, per començar l’estiu…

Mentrestant, la podeu comprar en versió electrònica a amazon, per exemple.

The valley of amazement

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Tan, Amy. The Valley of Amazement.
Ecco, 2013.
613 pàgines reals (format Kindle).

M’acabo de llegir The Valley of Amazement, de l’Amy Tan. Una vegada més, ha estat un plaer llegir una obra seva. No solen decebre’m.

Feia molt de temps que no llegia res d’ella, des de Un lugar llamado nada, i la veritat és que les coses han canviat molt des d’aleshores. En aquella ocasió, em vaig comprar el llibre en paper, amb tapes dures i una edició molt acurada, i me’l vaig llegir sense saber pràcticament res de les opinions de les persones que se l’havien llegit abans que jo.

Aquesta vegada, en canvi, m’he comprat el llibre en versió original i en format Kindle. Amb el meu Kindle Paperwhite nou de trinca (us en parlaré a la propera entrada, perquè és un molt bon candidat per a la vostra llista de Reis). I l’experiència ha estat molt positiva. Però no em vull desviar: l’experiència Kindle us la documentaré a la propera entrada.

El llibre, tornem al llibre. Per fer-vos-en un resum sense explicar-vos gaire de què va, us diré que és una mena de muntanya russa. Hi ha moment en què la trama s’accelera i que no podeu deixar de llegir, d’hiperventilar, de pensar “ai mare, què passarà ara”, mentre que en altres moments l’acció es ralenteix, tot passa a poc a poc i t’aletargues una mica. No és que sigui dolent, això: l’autora només està agafant embranzida per fer-nos accelerar en la propera baixada del Dragon Khan que és The Valley of Amazement.

La història arrenca a Shanghai a principis del segle XX, en una “casa d’alterne”. No sé com definir-la ben bé. No és únicament un prostíbul, sinó que es tracta d’un negoci que combina un club per a homes de negocis, que parlen dels seus temes, i l’acompanyament d’aquests mateixos homes per part de dones joves, cortesanes, gueishes, no sé ben bé quina seria la paraula. Potser “senyoretes de companyia”. El gruix de la novel·la gira en torn d’això, i es combina amb la relació entre la protagonista, la Violet, i la seva mare, que tenen una relació amor-odi en un context, com a mínim, peculiar.

A partir d’aquí, la Violet passarà per diverses històries i dificultats, des del treball forçat (no us diré en què) fins a un matrimoni desgraciat, l’estada en una zona rural… i moltes altres coses que no us puc dir perquè us estaria fent l’spoiler del llibre, i suposo que no és això el que voleu.

El que sí que faré és remetre-us a les ressenyes que se n’han fet en mitjans fiables perquè, si voleu, en pugueu aplegar més informació. Aquí en teniu uns quants:

Comentari de The Guardian
NPR (National Public Radio)
Comentari de l’autora sobre com es documenta per als seus llibres
Washington Post, sobre el llibre i el món de les cortesanes

En definitiva, és un llibre que segueix molt la línia de l’autora i que podeu recomanar sense cap mena de por… o afegir a la vostra llista de Reis (sí, aviat toca).

Les oques d’en Bakker

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres4 comentaris

Aquesta setmana m’he llegit Deu oques blanques, d’en Gerbrand Bakker. I he de dir que, a mi, tot i que m’ha agradat molt, em va agradar més A dalt tot està tranquil. Més opressiu.deu_oques_blanques

De tota manera, el primer que salta a la vista és el que tenen en comú tots dos llibres: l’entorn rural i la voluntat de trencar amb la vida anterior. En aquesta ocasió, però, la protagonista marxa dels Països Baixos i s’instal·la a Gal·les, en un entorn que Bakker ens descriu magníficament. La masia, els prats, els pobles… sembla que els vegis, que ensumis el pa que compren al forn. Fins i tot sembla que notis el fum de les cigarretes que fuma la protagonista.

D’altra banda, tenim el trencament amb la vida anterior de la protagonista, que en un moment donat abandona la feina, la parella i s’embarca per començar una nova vida en un entorn en què ningú no la coneix. Per què marxa? Per què no dóna senyals de vida? Què més ens amaga? Perquè pren tant paracetamol? Moltes preguntes, i no totes tenen resposta o, si més no, no totes tenen una resposta clara. El llibre conté molts detalls que has d’anar ajuntant i fent quadrar per arribar a descobrir (o, més ben dit, a imaginar) per què la protagonista fa el que fa. I no estic segura d’haver-ho encertat tot…

Jo diria que és una història com un cargol: quan et sembla que s’estira i “surt”, tira enrere i s’amaga, i es cargola sobre ella mateixa igual que les corbes d’una closca. Per això m’és difícil donar-vos-en més detalls sense fer d’spoiler.

El que sí que us volia dir és que, com vaig llegir en algun lloc, la figura de l’home de l’Emily és un bon contrapunt. I a mi, personalment, m’encanta el retrat dels pares d’ella, televidents compulsius. Dediqueu-los una atenció especial perquè proporcionen un contrapunt de realitat a la vida rural (no sé si dir bucòlica) de la protagonista.

Aprofito l’ocasió per, una vegada més, felicitar la Maria Rosich (@pingu_lingu) per una excel·lent traducció i, també, la gent de Raig Verd (@Raig_Verd) per haver triar l’autor i la traductora. I per haver editat el llibre amb el bon gust habitual (enhorabona a la il·lustradora per aquesta fantàstica portada).

Conclusió: aquest el tindreu a la meva llista de recomanacions per a Reis (no rigueu, que falten quatre dies!).

En Verdon prometia més

On Per sifuroIn 2 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Aquesta vegada li ha tocat a Think of a number, de John Verdon. Feia anys i panys que el tenia a la llista, i finalment m’he decidit a comprar-lo i a llegir-lo: descarregar mostra al Kindle, llegir la mostra, comprar el llibre. Pim-pam.think_number

Igual de pim-pam que el llibre. No hi ha un moment de descans, la veritat és aquesta. Anem amunt i avall, d’assassinat en assassinat i de misteri en misteri. De tota manera, la història, que començava molt forta i prometedora, decau una mica a mida que va avançant. Per algun motiu, l’autor s’entesta a intercalar-hi bocinets de la vida personal del protagonista que fan el contrapunt a la història de sang i fetge, però trobo que tampoc ho explota prou i que ens quedem com… a mitges…

En definitiva, un llibre ple d’enigmes i investigacions policíaques, que està bé, però que tampoc mata… Considero que les novel·les de Jo Nesbo són molt més completes que aquesta. De tota manera, si us agrada l’acció i teniu curiositat per aquest autor que ha venut tant, no us matarà intentar-ho.

Podeu descarregar la versió original per a Kindle a amazon, i també podeu comprar la versió en paper en el mateix idioma. Així mateix, la trobareu publicada en català i en castellà. A gust del consumidor!