Categoria: Llibres

Canadà, terra incògnita

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

CanadàHaver de sortir corrent de casa i no tornar-hi mai més és un drama. Sobretot si no hi tornes perquè el que entenem com a “casa” deixa d’existir: tens quinze anys, els teus pares són a la presó i ta germana fot el camp a Califòrnia.

Què et queda, doncs? Marxar abans no vinguin els dels serveis socials i et tanquin en un orfanat o entitat similar.

I això és el que ens explica Richard Ford en la seva novel·la Canadà, un llibre que ens descobreix, al mateix temps, la història del personatge i la zona fronterera entre els Estats Units i el Canadà, entre la província de Saskatchewan i l’estat de Montana. A mi m’agraden, aquestes històries que passen en les immensitats americanes, amb noms de pobles petits que em són totalment desconeguts, planes i turons sense fi, poc poblats… les disfruto molt perquè em permet imaginar-me com és l’entorn, les cases, la gent… com si fos en una pel·lícula.

El llibre no és curt (515 pàgines en l’original) i considero que té alts i baixos, però en general és una bona història que ens explica com en Dell, que com hem dit té 15 anys, ha de començar una vida nova al Canadà quan els seus pares, després d’atracar un banc, van a la presó. Una amiga de la seva mare se l’emporta abans no vinguin els serveis socials i el posin en alguna institució per a menors. I per què atraquen un banc, els pares? No són lladres professionals… per què ho fan, doncs? És interessant veure com arriben a prendre aquesta decisió, i també ho és veure com l’ambient familiar s’ha anat degradant, potser perquè, per començar, no hauríen hagut de ser família.

En definitiva, és un llibre que em costa de resumir, però que ha valgut molt la pena. Us recomano que el compreu i el regaleu, perquè és una història que, tot i que al final afluixa una mica, té un bon ritme i m’ha agradat molt. I es veu que no només m’ha agradat a mi, perquè acaba de guanyar el Prix Femina 2013 a la millor novel·la estrangera. Un bon motiu per llegir-se’l. I si això no us acaba de convèncer, mireu-vos què en diu en @XavierSerrahima a Núvol.

El podeu trobar en versió original en anglès (versió electrònica a Amazon, per exemple)  o traduït al català per Josefina Caball i publicat per Empúries. Ah, i us recomano una cosa que ja he fet altres vegades: acompanyeu la lectura buscant al Google Maps els llocs que hi surten. Us agradarà.

NOU: Segueix el bloc a Bloglovin

Ei, Sr. Pla, el quadern no és tan gris!

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

Doncs no. No el trobo gens gris, El quadern gris. Per a mi, és ple de colors i d’olors, sobretot quan parla dels dies passats a Palafrugell i a Calella. És fantàstic com, llegint un llibre que es va escriure fa tants anys, pots veure una Catalunya que ja no existeix, però que no fa tant que va desaparèixer. Els berenars amb la colla, els passejos a última hora de la tarda, no són tan diferents dels que feiem nosaltres quan érem petits i anàvem al poble.el-quadern-gris-9788497101394

Però, com comença, tot això? Doncs tot arrenca amb una epidèmia de grip que fa tancar la universitat de Barcelona i fa que els estudiants, com en Pla, hagin de tornar a casa seva. A partir d’aquí, l’autor queda en una fase de “vacances forçades” i es dedica a viure la vida: tertúlies al cafè, passejos cap al tard, balls i festes majors. Poca feina. Aquest llibre ens deixa entreveure un Pla amic de no fer gaire res, poc motivat a estudiar i molt interessat per la “vida intel·lectual” de l’època.

Per a mi, el valor principal d’aquest llibre rau en el fet que ens permet viure, encara que sigui de lluny, l’època de principis de segle XX, especialment l’ambient intel·lectual de Barcelona. Ens apareixen locals que encara avui dia podem visitar: el teatre Poliorama, la sala Parés, l’Ateneu Barcelonès o ca l’Ardiaca. Així mateix, podem veure com Pla parla de personatges com Josep Maria Junoy, Marià Manent, Josep Maria de Sagarra, Pompeu Fabra o Eugeni d’Ors. Em xoca veure que en parla amb total naturalitat i, en alguns casos, criticant-los.

Sí, la crítica és un dels aspectes que més m’ha sobtat d’aquest quadern. Critica tot el que li ve de gust. Al pobre Rusiñol, per exemple, li toca rebre de ple quan li diu que és un “escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma”, tot i que després ho arregla dient que “té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve”. O potser això també és un enfotre-se’n discretament? També li toca el rebre a Carner: “la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època…”. I podríem contiuar la llista amb Víctor Català, Verdaguer…

En conjunt, doncs, crec que El quadern gris és el retrat fidel d’uns determinats cercles de la societat catalana de fa un segle. Com he dit, per a mi, aquest és el valor principal que té. I ara ve quan em llenceu els tomàquets: a mi no m’entusiasma aquesta manera d’escriure ni la necessitat de posar tres adjectius per a cada substantiu. I, en relació amb això, no volia pas acabar aquesta entrada sense citar la meva admirada Empar Moliner (@emparmoliner), quan parla de Pla com a hipotètic tertulià del programa d’en Basté a Rac 1:

La seva proverbial manera de posar adjectius de tres en tres brillaria com mai: “Prison break és una sèrie insulsa, empordanesa, salivar”, diria. “Però The walking dead és vibrant, peremptòria i mercurial”. I que modern que semblaria amb aquella boina al cap, mentre en Basté li llegiria els correus dels oients, que li preguntarien per la segona temporada de House of cards.

No em digueu que no és bona. 🙂

Carta a Alice Munro

On Per sifuroIn Llibres4 comentaris

Benvolguda Sra. Munro,

munro_postcardFa uns dies que estem tots molt atabalats, amunt i avall pel twitter, intercanviant enllaços a informació sobre vostè, que ha guanyat el premi Nobel de literatura d’enguany. Hem trobat comentaris actuals i antics molt interessants, com el de Margaret Atwood a The Guardian. La veritat és que després de les discussions que hi va haver l’any passat arran del premi concedit a l’autor xinès Mo Yan (que jo mateixa vaig criticar en el meu bloc dedicat a literatura xinesa), ha estat una sorpresa agradable veure que la seva elecció no ha tingut oposició (o, almenys, no ha estat gaire visible).

I el més bo del cas, Sra. Munro, és que, si li sóc sincera, mai no havia llegit ni una ratlla del que vostè escriu fins aquest matí. Havia  sentit a parlar de vostè, però sóc poc aficionada als relats curts, o sigui que sempre hi havia algun llibre que passava davant dels seus. Ara m’hauré d’espavilar perquè, com li deia, aquest matí m’he llegit Nit, que Club Editor ha posat a disposició nostra per mitjà del web de Núvol. I li volia dir que m’ha agradat molt. Que la història m’ha enganxat, que l’entorn és dels que m’agraden (sí, les zones rurals del seu continent em tenen el cor robat) i que se m’ha fet curta (sí, sóc lectora de novel·la). Per això hauré de comprar-me el llibre i veure si la resta de relats també m’agraden tant. Pot estar tranquil·la, que la traducció de la Dolors Udina, pel que veig, és molt bona.

No vull fer-li perdre més temps, Sra. Munro, perquè he llegit que vostè escriu (o escrivia, que diu que s’ha jubilat) relats curts perquè no té temps per escriure una novel·la, i trobo que no estaria bé prendre-li el temps per llegir una simple carta. Només volia dir-li que trobo fantàstic que hagi sigut capaç de guanyar un Nobel si, com he llegit a Internet, escrivia en les estones que li deixaven lliure la feina, la casa i els nens. Vostè escriu relats; jo, blocs. No em malinterpreti, que no em comparo amb una Nobel, però el seu exemple és inspirador per a les dones que, com vostè, treballem, tenim criatures i intentem ser creatives en les nostres estones lliures.

Això és tot, Sra. Munro. Li envio una abraçada ben forta des de Catalunya. Un país que, amb sort, algun dia podrà aspirar a tenir Nobels propis.

Atentament,

S

A la granja d’en Bakker… tranquils…

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres10 comentaris

Em va costar decidir-me a comprar aquest llibre: quan hi ha tanta gent que diu que un llibre o una pel·lícula estan bé, les expectatives són tan altes que l’objecte del desig no sempre està a l’altura. Però aquest cop, igual que amb Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, la jugada m’ha sortit bé. A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker, és una senyora novel·la que et té l’ai al cor fins al final, que et rosega per dins i que, tot i que et pots imaginar com s’acaba, t’empeny a llegir-la fins al final.dalt-tot-esta-tranquil

I de què va, aquest llibre?

Doncs parla d’un home que sempre ha viscut a l’ombra del seu germà bessó i, quan aquest mor, passa a ocupar el lloc d’aquest i les seves responsabilitats a la granja, un camí ben diferent del que volia emprendre ell. I sempre més viu pendent de què vol el seu pare, un éssser que, ja vell, sembla que governi la vida dels altres des del llit d’on ja no es pot moure. Que es mori, que es mori, penses. Que el fill pugui marxar i fer la seva vida. Però li costa, morir-se, al vell.

I, al mateix temps que la història et rosega i et fa imaginar-te el que passarà més endavant, vull destacar que no és el típic llibre que té trames dins de trames i dins de trames amb sorpreses i giragonses (com us podríeu esperar, per exemple, de les novel·les de Jo Nesbø, especialitzat en “l’art del despiste” del lector). Tot passa en un entorn rural, plàcid. Pocs personatges i encara menys sorpreses. T’enganxa perquè sí, perquè parla de com, de vegades, hi ha situacions incòmodes que voldries que s’acabessin però no acaben de tenir punt i final. I t’enganxa perquè això ens ha passat a tots.

En definitiva, un doble encert de Raig Verd (@Raig_Verd). Doble perquè l’obra que han triat és magnífica i perquè la tria de la traductora també ha estat excel·lent: la Maria Rosich ens posa a les mans una versió catalana que, segur, no desmereix gens l’original neerlandès. I tot això ve acompanyat d’una edició fantàstica en un paper que fa goig de tocar, amb una tapa que enamora i -molt important- una lletra a la mida justa.

No volia acabar sense fer un parell d’apunts que, com a traductora que sóc, m’han semblat molt importants per al reconeixement de la nostra feina:

  • La web de Raig Verd inclou una fitxa per a cada traductor, amb foto i dades. Gràcies!
  • En Gerbrand Bakker ha guanyat l’Independent Foreign Fiction Prize 2013 amb la versió traduïda a l’anglès per David Colmer. Autor i traductor compartiran aquest premi (10.000 lliures, poca broma!).

Bé, gent. Espero que us llegiu aquest llibre i que em digueu si també us ha agradat. Per part meva, ja m’estic fregant les mans pensant en quan agafi per banda [Deu oques blanques], del mateix autor, mateixa editorial i mateixa traductora.

Mr Ma and son

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres5 comentaris

Lao She. Mr. Ma and son.
Penguin Books, 2013.
327 pàgines.
Títol original: 二马.
Traductor: William Dolby.

Feia molts anys que havia llegit Mr Ma and son, però la veritat és que era una traducció força artificial que no li feia justícia. I Lao She és un dels autors xinesos que més he llegit i amb qui més connecto, o sigui que tenia ganes de tornar a llegir la història d’aquest pare i fill. Per això vaig tenir una gran alegria quan vaig veure que algú tornava a publicar-la: Penguin China.

Si hem de fer cas de Twitter i de Internet en general, aquest llibre (i també Cat Country, del mateix autor i publicat per la mateixa editorial) ha tingut molt bona acollida i ha agradat molt. Per això me’l vaig començar a llegir amb moltes prevencions: quan una cosa agrada molt a tothom, tinc la mala sort que a mi no m’agrada. Segur que ja ho he comentat en alguna altra entrada.

Però no: el llibre és ben rodó, amb uns personatges molt ben dibuixats sobre un fons de principis de segle XX anglès que sembla que puguem veure i ensumar: la boira, el trànsit caòtic… La feina del traductor, William Dolby, és molt bona i la història t’enganxa des del principi. Comencem pel principi, doncs.

En aquest llibre hi trobareu una introducció de Julia Lovell, que també és traductora del xinès, en què ens presenta Lao She, un jove que durant la dècada de 1920 va viure a Londres i que, en aquest llibre, ens ofereix la seva visió de la societat anglesa. Un autor que, després, va tornar a la Xina i que va continuar produint obres de temàtica molt diversa, algunes de les quals s’han convertit en autèntics clàssics del segle XX: Rickshaw boy, Teahouse… (és una llàstima que no els tinguem traduïts al català).

Així mateix, ens ofereix també la visió que la societat anglesa té d’aquests immigrants xinesos que arriben al seu país i que són tan diferents d’ells (sí, tots som iguals… i tots som diferents): els pinten com a diables grocs, gent dolenta, amb males intencions. Això és una constant tot al llarg del llibre que podem apreciar tant en les actituts de la gent en general com en la de gent ben informada com el reverend Ely (que havia viscut a la Xina) i que considera que si els britànics no s’encarreguen dels xinesos, aquest, pobrets, no arribaran mai al cel.

De tota manera, al llibre hi ha més coses que la crítica de la sinofòbica britànica. El viatge del Sr. Ma i del seu fill a Londres per encarregar-se de la botiga que el difunt germà del Sr. Ma els deixa en herència serveix a Lao She per presentar-nos el xoc de cultures que viuen els protagonistes, la diferència entre costums i la incapacitat d’adaptar-se als nous (Sr. Ma), la capacitat d’adaptació a les noves circumstàncies (Ma Wei i, sobretot, el dependent de la botiga, Li Tzu-jung) o l’alliberament incipient de les dones (la Mary i la filla del reverend Ely, la Catherine). Anem a pams.

D’una banda, tenim el Sr. Ma, que, per a mi, és el personatge principal de la novel·la. Un home que es nega a adaptar-se a la cultura d’arribada, que té deliris de grandesa, que creu que el fill li ha de fer cas en tot i per tot, que malgasta per comoditat (és més fàcil agafar un taxi que entaforar-se en la gentada dels autobusos), que no té gens de ganes de treballar i que posa traves a totes les accions que el seu fill i en Li Tzu-jung emprenen per tirar endavant el negoci familiar. És un personatge tirant a antipàtic, que és un llast per a tots els qui l’envolten i permet veure el perfil “antic”, del “señorón” que viu de la resta. Només cal que llegiu aquest fragment perquè us feu una idea del personatge: “Bearing a small valise, Mr Ma sauntered off the train, with the grand air of a Ch’ing dynasty circuit intendant alighting from his great palanquin”.

Per altra banda, tenim en Ma Wei, fill del Sr Ma. El noi arriba a Londres amb l’ambició d’estudiar una carrera, però es troba que la poca empenta del seu pare l’obliga a assumir un paper molt important en el negoci i no pot estudiar tant com voldria. Ma Wei és la imatge del dubte personificat, de l’enfrontament entre Orient i Occident. Ell es vol integrar en la societat anglesa, treballar i estudiar com tothom, establir una relació amorosa amb una noia anglesa (la Mary, la filla de la seva dispesera), però veu que tots els seus esforços són en va perquè tothom el continua percebent com un element exòtic i aliè a l’Anglaterra de l’època.

Per la banda xinesa, el tercer en discòrdia és en Li Tzu-jung, el dependent de la botiga que hereten amb el negoci. Un noi espavilat, molt treballador, que és capaç de moure’s entre els anglesos seguint els seus costums i treure’n profit. Optimista, sempre a punt per resoldre problemes i donar bons consells.

Podria continuar descrivint els personatges de la novel·la un per un (el reverend, la seva dona i els seus prejudicis racials, el germà alcoholitzat, el fill xenòfob… ), però crec que és millor que els aneu descobrint vosaltres. Us recomano que presteu una atenció especial a les dues noies, la Mary i la Catherine, que intenten independitzar-se, cadascuna a la seva manera.

Globalment, us voldria dir que és un llibre que no us podeu perdre, tant pel que diu com per com ho diu. No us perdeu la descripció d’un pub anglès de barri senzill que trobareu a la pàgina 123, ni la descripció del Sr. Ma, que trobareu a la 126. Senzillament excepcionals totes dues.

Puc confirmar, doncs, que Lao She, és un dels autors xinesos que més m’enganxen amb la seva obra. És una llàstima que se suicidés l’any 1996 després d’una “sessió” amb un grup de guardes rojos. Potser encara tenia coses per explicar-nos…