A can Pere Llarg, la sang no arriba al riu

… però no és per falta de ganes. 🙂girbal_perellarg

M’acabo de llegir “La tragèdia de can Pere llarg”, un llibre que, amb aquest títol, sembla que hagi de donar sang i fetge a go-go… Doncs no. No hi ha morts. Però com dic més amunt, no és per falta de ganes.

Es tracta d’un drama familiar propiciat per un casament “arreglat”: ella, una mica “lleugera de cascos” i consentida; ell, l’hereu d’una família que només vol els diners d’ella. Evidentment, amb aquest material de base, hi haurà poc amor i molt males relacions entre els noucasats…

A partir d’aquí, tot va de baixada… la núvia té molt mal caràcter i no dóna per bo res del que li diu la nova família. Només li interessa marxar de casa i fondre el patrimoni familiar, que no és poc. El seu oncle acaba de reblar el clau i la té ben enganyada, i la història no acaba gaire bé, que diguem…

No us en puc dir més, però és un llibre que val força la penya. Què més us en puc dir? Doncs que el va escriure Eduard Girbal i Jaume fa gairebé cent anys, que l’edició que en fa Edicions de 1984 respecta força la redacció original (prefabriana) i que si coneixeu la zona de l’alta Segarra, Solsonès i alta Anoia us farà gràcia trobar-hi llocs que potser coneixeu. Sí, això ha estat de les coses que més m’ha agradat.

Cent tankes

Avui us vull parlar de Cent de cent, una obra molt especial. Aquest és un d’aquells llibres que t’entren per la vista: la coberta, austera i delicada; la presentació dels poemes, exquisida; la traducció, espectacular, i el contingut, d’una delicadesa incomparable.cent-de-cent274

Es tracta d’una compilació de cent poemes escrits per cent persones diferents i ordenats seguint criteris d’evolució temporal i temàtica. Se suposa que són els millors poemes de l’època (del segle VIII al XIII) elaborada per Fujiwara no Teika. L’equivalent dels “top 100” d’avui dia, per dir-ho d’una manera.

Tots els poemes que apareixen al llibre són tankes, una estructura poètica japonesa de cinc versos que segueix unes normes mètriques i de composició molt estrictes, que fins i tot arriben a regir l’aspecte visual que aporten els caràcters japonesos. Per tot plegat, la traducció d’aquestes peces és una feina àrdua i, potser, poc recompensada: llegint aquesta antologia m’he adonat que no conec la literatura i l’entorn d’origen prou bé com per captar tot el que amaguen aquestes petites perles.

Això es resol bastant amb l’ajuda que ens dóna el traductor, ja que el llibre inclou una introducció molt extensa que ens situa en el context original (com es feien aquesta mena d’antologies, per què, qui les encarregava, etc.) i ens dóna pistes per entendre els missatges ocults que poden trobar en els haikus: què representen les mànigues mullades, els bastons de bambú que marquen el riu… A més, després de la compilació pròpiament dita, hi ha una breu presentació de cada autor i cada poema. Us recomano, doncs, que aneu intercalant la lectura de cada poema i de la presentació corresponent: us ajudarà a entendre millor el missatge.

La traducció, d’en Jordi Mas, és exquisida. Aquest traductor, especialitzat en la traducció del japonès al català i que també ha treballat obres de Murakami (entre altres) és garantia d’una lectura agradable i fidel a l’original.

En resum: si us agrada la poesia, no us deixeu perdre aquesta antologia!

My life as emperor

Su Tong. My life as emperor.
Faber and Faber Fiction, 2011 (edició digital).
Títol original: 我的帝王生涯.
Traductor: Howard Goldblatt.

Feia temps que el tenia a la llista. Estava a punt perquè m’agradés molt. Però no. M’ha agradat justet justet per acabar-lo. Se m’ha fet un pèl llarg, tot i que no ho és (segons amazon, la versió escrita tot just passa de les 300 pàgines).
La recreació que Su Tong fa d’aquesta intriga cortesana queda una mica massa plana, per al meu gust. Sí que hi veiem perfectament retratat el caràcter immadur i poc preparat del nen emperador, que no té ni idea de les qüestions de govern i que ningú es molesta a ensenyar-li. L’emperador és un nen cruel, anomenat Duanbai, que fa servir el seu poder per venjar-se dels altres, amb una conducta clarament infantil.
També hi tenim el clàssic de l’emperadriu vídua, l’àvia del nen, que és qui en realitat governa i que imposa el seu criteri fins que mor. Un altre dels personatges és la mare del nen emperador, que té poc paper en el govern i que s’acaba penjant, juntament amb les concubines, quan l’exèrcit enemic s’acosta a palau.
I no hi falten els eunucs, les criades, i tots els personatges que veiem desfilar per altres novel·les d’aquest tipus, encapçalats per l’eunuc principal, que rep el nom de Swallow i que és qui millor interpreta els desitjos d’en Duanbai i que és el seu company fidel fins al final.
El llibre està dividit en dues parts: l’etapa de Duanbai com a emperador i l’etapa en què, després que l’hagin destronat, ha de malviure en el “món real” amb l’única companyia d’en Swallow, que és qui l’ajuda a tirar endavant, ja que estem parlant d’un personatge que no té la més mínima idea del valor de les coses, els diners o la manera de comportar-se fora d’un palau on és la màxima autoritat.
En resum, un llibre fluix i prescindible. De tota manera, si voleu veure alguna altra opinió, feu clic aquí.

Hamid i l’Àsia emergent

Moltes, moltíssimes vegades, em passa que a tothom li agrada un llibre i el recomana i, quan me’l llegeixo jo, no m’agrada gens. Per això patia per aquest libre menut i amb un títol estrafolari: li agrada tant a tothom que estava segura que seria dels que menys m’agradarien aquest estiu. I, per postres, l’agafava just després de la història trepidant del Ninot de neu d’en Nesbø (que ja us he recomanat en una entrada anterior).asia_emergent

Però, oh sorpresa, m’ha agradat molt. Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent és un llibre menut, ràpid, fresc i directe. Oblideu-vos dels llibrots de 600 pàgines que amb 400 passarien. Aquí teniu un llibre que, amb menys de 200 pàgines, us posa al dia de tot el que us podeu trobar en el camí cap a la riquesa i l’èxit empresarial en un país de l’Àsia emergent que l’autor, Mohsin Hamid, no indica clarament quin és, però que podria ser qualsevol. Fins i tot casa nostra, no gaire temps enrere.

Aquesta és la història d’un noi espavilat que vol fer-se ric, i que no s’atura davant de res per aconseguir-ho. Ho veiem tot: la infantesa dura treballant de nit, els seus primers negocis, l’etapa d’opulència i la de la decadència final. Tot explicat amb un to àgil  que fa que no et puguis desenganxar del llibre fins que l’acabes. I la traducció, d’en Carles Miró, hi ajuda. No hi ha res que “rasqui”, ni tan sols la puntuació (tinc el mal costum de mirar on ha fallat una coma… és deformació professional). Enhorabona, doncs, a Edicions del Periscopi (@Ed_Periscopi), que s’està fent un lloc en el panorama actual del llibre en català.

Ah, encara no us ho havia dit: compreu-vos aquest llibre i llegiu-vos-el aquest estiu. No us en penedireu.

 

El ninot de neu d’en Nesbø

Que n’és de bo, en Nesbø! (Xist)ninotneu

M’acabo de llegir Le bonhome de neige, que trobareu en català com a El ninot de neu, publicat per Proa (@Grup62). Com a El redemptor, l’autor embolica la troca tan com pot i, quan et penses que ja has trobat l’assassí, et desmunta la teoria i torna a començar de nou.

En general, no m’agraden les històries de detectius madurets perquè solen embolicar-se amb noies jovenetes (senyors, quan tindrem una “detectiva” madureta que s’emboliqui amb bombons??) i sembla que el que se vulgui sigui reafirmar el rol del mascle, però en Harry Hole, protagonista d’aquesta novel·la, és una excepció a la norma. És un personatge tirant a desequilibrat, alcohòlic en fase de rehabilitació (“a ratos”, com si diguéssim) i molt imprevisible, amb el costum d’actuar per compte propi sense demanar consell o aprovació al seu superior.

En aquest llibre, en Hole ha de trobar un assassí en sèrie que, com a marca de la casa, deixa un ninot de neu al jardí de les dones que ataca. Sí, té un objectiu marcat: dones casades o amb parella i amb fills. Mmmm… i per què? Ah, per saber-ho haureu de llegir-vos-el. Spoiler: és el que menys et penses que hauria de ser.

Un plaer afegit de les novel·les d’en Nesbø és que, a part de l’argument, descriu d’una manera força precisa els llocs on passa tot, o sigui que si heu estat a Oslo i a Bergen reconeixereu alguns dels carrers que cita. I si no hi heu estat, us recomano que us llegiu el llibre amb el Google Maps al costat, Street View en marxa. Val la pena.

En definitiva, un bon llibre per a l’estiu, que Proa ha fet traduir al català i que sembla que sortirà a la venda a finals d’aquest mes d’agost. La traductora torna a ser la Laia Font, que va fer una feina excel·lent amb El redemptor i Headhunters. I estic segura que la tornarà a clavar.

Així, doncs, tot i que no l’he llegit en català, avanço la meva enhorabona a l’editorial Proa per la tria del llibre i, sobretot, per la de la traductora!