Categoria: Llibres

Aventures amb Jules Verne

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Quan jo era petita, era Julio Verne (amb les e ben tancades :-). Ara resulta que és en Jules Verne (pronuncieu-ho a la francesa, si teniu nassos). Per dir-ho d’alguna manera, tinc la impressió que “se m’ha passat l’arròs” per llegir aquesta mena d’històries.Els-fills-del-capità-Grant

No em malinterpreteu: m’he llegit les 630 pàgines en un català perfecte en només deu dies, o sigui que, dolent del tot, no ho pot ser. Ara bé, acostumada com estic a la novel·la contemporània, en què l’autor genera una trama embolicada amb una altra que s’embolica en una altra història i que té a veure amb el cosí-germà del protagonista, però per banda de mare, les històries com Els fills del capità Grant són molt bones, però un pèl “planes”.

Té mèrit que un llibre escrit fa gairebé 120 anys arribi als nostres dies amb la frescor que encara conserva. La traducció, de Jesús Moncada, és impecable (bé, li hauria discutit algunes comes i la traducció d’un parell de termes) i reflecteix ben bé la imatge que tinc de com es parlava o s’actuava a finals dels segle XIX. Ara bé, el plantejament paternalista el trobo fora de lloc per als temps actuals: dones i indígenes són presentats com a criatures inferiors i salvatges (els indígenes) o com a bledes assolleiades però molt valentes (les dones).

Sí que vull destacar, però, la quantitat de coneixements enciclopèdics que Verne bolca en aquest llibre. No entraré en si són veraços o no (tot i que sembla que s’hagi documentat), però la veritat és que és espectacular la imaginació i la facilitat d’exposició que tenia aquest home.

Us agradarà si…
Us agraden les històries d’aventures sense complicacions i amb moltes dades geogràfiques i antropològiques.

The civil servant’s notebook

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Wang Xiaofang. The civil servant’s notebook.
e-penguin, 2012.
287 pàgines.
Títol original: 公务员笔记.
Traductor: Eric Abrahamsen.

Aquest llibre em va arribar a les mans després de llegir-ne crítiques molt favorables de gent que el lloava molt i deia “oh, que bo que és!”. I no n’hi ha per tant.

Sí que és veritat que el plantejament és original, venint d’un autor xinès, ja que retrata ben retratat el sistema funcionarial del seu país (ell el coneix bé, ja que també havia sigut funcionari). La lluita entre candidats i entre els seus subalterns, com el fet de formar equip amb un o altre et pot portar a tenir èxit o no, en funció de si aquella persona l’elegeixen per a un càrrec superior o no, etc.

Tot això està molt bé, i queda molt ben explicat. És una novel·la d’acció, amb moltes coses que passen a l’hora i en la qual, si conegués la zona, possiblement reconeixeria algun personatge amagat. Ara bé, qualitat literària, diria que no molta… ja sé que estem més ben preparats per apreciar la qualitat dels textos redactats en la llengua pròpia que en una d’estrangera, però no em va semblar que fos res de l’altre món. L’escena en què diversos elements de material d’oficina parlen entre ells, per exemple, trobo que queda una mica fora de lloc.

De tota manera, el que sí que puc dir-vos en favor seu és que crec que se li ha d’atorgar un cert valor documental, i que en aquest sentit sí que compleix la missió de fer-nos arribar el tuf de corrupció que s’ensuma a la Xina (i que, malauradament, també podem flairar a casa nostra).

Per tot plegat, si no us espereu una gran lectura ni un llibre que us canviï la vida, endavant amb aquest!

La casa de los peces voladores

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Chiew-Siah Tei. La casa de los peces voladores.
Grijalbo, 2011.
400 pàgines.
Títol original: Little hut of leaping fishes.
Traductor: Mercedes García Garmilla.

Aquest és un llibre curiós. Jo encara no havia llegit gaire coses sobre l’època de finals del segle XIX i principis del XX a la Xina, i aquest resulta que cobreix des de 1875 fins al 1900 i poc. Perfecte.

Es tracta d’una novel·la sense gaires pretensions però que reprodueix l’ambient d’una família rural benestant, en què es manté la jerarquia i la filosofia confuciana: l’avi és qui mana, les dones obeeixen al marit i, si aquest falta, al germà o el fill, peus embenats, mandarins corruptes, procés d’examens imperials (bé, això tampoc és tan diferent de les oposicions d’avui dia), l’arribada dels estrangers a la Xina, el xoc entre aquests i els xinesos… n’hi ha per triar i remenar.

El protagonista, en Mingzhi, és un noi que, seguint les instruccions de l’avi, ha d’estudiar per convertir-se en funcionari. Sa mare viu esclava del pare, un pendó que acaba addicte a l’opi i que no serveix per a res. Sa germana gran la casen als 14 anys per conveniència… tots ells viuen sota les ordres de l’avi, el senyor Chai, que té dues preocupacions principals: guanyar molts diners i respecte i venerar els avantpassats (una mica supersticiós, l’home).

En Mingzhi serà el primer que desobeeixi les ordres de l’avi. Així mateix, representa una nova generació que intenta trencar amb els costums anquilosats de la societat tradicional i, fins i tot, estableix amistat amb els primers estrangers que s’estableixen a la zona.

En general, la traducció es llegeix bé i lleugera, sense gaire coses que rasquin. Alguna sí que n’hi ha, però: el te pu-er es converteix en pu-re en algunes ocasions (i m’ha fet riure imaginar-me aquella bona gent prenent-s’ho) i l’o-long també té algun problema, però en general no hi ha coses gaire evidents.

És un bon llibre, apte per a tots els públics. Una lectura molt agradable per a l’estiu. 🙂

Platero

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Platero és un trosset de cotó, un terròs de sucre, el millor company per passejar-se a la tarda, quan el sol ja no apreta…

Qui no s’ha llegit Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez? I, dels qui us l’heu llegit, a qui no l’hi ha agradat aquest burret tendre i pacient que és el receptor de tots els pensaments de l’autor? A qui no se li ha escapat alguna llàgrima quan es mor?

platero

Aquest llibre, el millor regal de la comunió, aguanta el pas del temps millor que molts altres. Postals d’una sola pàgina que reflecteixen la vida a poble de principis del segle XX, però que, en alguns casos, també he vist jo. És impressionant la vividesa del retrat: sembla que siguis allà mateix, a Moguer, i que el musell del Platero t’hagi de passar per sobre de l’espatlla.

Si encara no us l’heu llegit, ho hauríeu de fer. Perquè hi ha llibres que s’han de llegir, i aquest n’és un.*

 

 

* No patiu, que no us faré llegir el Quijote, que és molt llarg (tot i que l’esforç val la pena).

 

Garantia Leine: us agradarà!

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres5 comentaris

fiordo“Garantia Leine” seria un bon nom per a un vaquer, o per a un gàngster. Però no. És Kim Leine, el mateix que ens va oferir un fantàstic viatge a Tunu fa un temps. Començo a pensar que és un autor d’aquells que et pots llegir amb la tranquil·litat de saber que t’agradarà la història. Una garantia, vaja.

A El fiordo de la eternidad, Leine ens ofereix un viatge a la Groenlàndia de finals del segle XVIII amb Morten Falck, un noi noruec que hi va per exercir com a rector en un poble molt petit. Una recreació fantàstica de tots els entorns per on passa el protagonista: Copenhaguen, Groenlàndia, Bergen, els boscos de Noruega… sembla que puguis ensumar les olors, veure el que veu ell, acompanyar-lo en el seu passeig i en els desplaçaments en vaixell… tot plegat com si estiguéssim veient una pel·lícula.

L’estructura que li ha donat al llibre també ajuda a la lectura, ja que l’ha dividit de manera que no et puguis “apalancar” i et força a sorprendre’t constantment i a estar a l’aguait. La primera part, dedicada bàsicament a l’estada del protagonista a Copenhague, la segona, dedicada a l’estada a Groenlàndia, la tercera marca el retorn… i un epíleg que en poques pàgines et posa al dia i resol els dubtes que t’havien pogut quedar.

Tot i la llunyania en el temps, veiem com el clima marca en certa manera la vida a Groenlàndia. Com els homes són més brutals que mai, com les dones estan sotmeses a la voluntat dels homes, com els cristians consideren que els nadius pagans no valen per a gaire cosa, i com aquests mateixos cristians menspreen els fills de parelles mitxes… tot i que molts d’ells són fills de capellans que es dediquen a “ventilar-se” totes les criades o les noies que van a catequesi. Maco, molt maco, això.

En definitiva, un llibre fantàstic que et fa venir ganes de llegir més material d’aquest autor. I ara, què toca? Sembla que té dues novel·les més, Valdemar i Kalak, però no he sabut trobar-ne cap traducció que jo pugui entendre (una versió electrònica en danès també serviria, però no em deixen comprar…). Si algú en troba una en anglès, francès o italià (i, evidentment, en castellà o català), que m’avisi!

Apunteu-vos-el per a les vacances. Us agradarà!