Platero és un trosset de cotó, un terròs de sucre, el millor company per passejar-se a la tarda, quan el sol ja no apreta…

Qui no s’ha llegit Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez? I, dels qui us l’heu llegit, a qui no l’hi ha agradat aquest burret tendre i pacient que és el receptor de tots els pensaments de l’autor? A qui no se li ha escapat alguna llàgrima quan es mor?

Aquest llibre, el millor regal de la comunió, aguanta el pas del temps millor que molts altres. Postals d’una sola pàgina que reflecteixen la vida a poble de principis del segle XX, però que, en alguns casos, també he vist jo. És impressionant la vividesa del retrat: sembla que siguis allà mateix, a Moguer, i que el musell del Platero t’hagi de passar per sobre de l’espatlla.

Si encara no us l’heu llegit, ho hauríeu de fer. Perquè hi ha llibres que s’han de llegir, i aquest n’és un.*

* No patiu, que no us faré llegir el Quijote, que és molt llarg (tot i que l’esforç val la pena).