Els baixets són perillosos

Feia temps que el tenia a la llista, i finalment me l’he llegit: Headhunters, de Jo Nesbo.headhunters

Un llibre elèctric, ple de revolts inesperats, tot i que no arriba a la complexitat argumental de El redemptor (no us el podeu perdre, aquest!). El protagonista, un caçatalents baixet (segons ell mateix, fer 1,68 m en un país on la gent tira cap al 1,80 és ser baixet, i això el preocupa) i sense escrúpols, és el “caçador caçat” i es veu embolicat en una història que no s’esperava: qui li hauria dit que, intentant robar un Rembrandt, descobriria que la seva dona li posava banyes?

A partir d’aquí, tot s’accelera i recorrem Oslo i els seus entorns a ritme de Larsson. No coneixeu Oslo? Proveu a llegir el llibre amb el Google Maps al costat.

En resum, un bon llibre de lladres i serenos que, quan penses que ja ho saps tot, et sorprèn. Sobretot quan el protagonista, en ple merder, torna a casa… suspens!

Us recomano que el llegiu. El que no sé és quina versió us hauria de recomanar: jo me l’he llegit en Kindle en català i, francament, no entenc per què costa 6 euros més que en anglès… Ara bé, llegir-la en català ha estat un plaer, perquè trobo que la traductora ha fet una feina magnífica: felicitats, Laia Font!

En resum, que trobo que 14 euros per un llibre en Kindle és molt. Espero que, com a mínim, això serveixi de suport a la traducció al català… en fi…

Quan era petita…

anglada1Llegir literatura infantil quan ja no ets un infant et pot portar alguna petita desil·lusió. Aquest és el cas d’En Peret, de Lola Anglada, que vaig trobar en una nova edició. Es tracta d’una història dirigida clarament als més petits de casa i que, a més, ja té gairebé cent anys: és per això que, en llegir-la, l’he trobada tan llunyana a mi… També hi ajuda el vocabulari: clàssic, amb paraules que avui dia ja no es fan servir gaire i que estaria bé recuperar (rúfol, punyent… ).

Però això no vol dir que no la valori. Parlem-ne.

Aquesta reedició, que respecta l’aspecte i l’ortografia de l’original, és preciosa. Columna hi ha posat tot el cor. El paper, grogós, la tapa, una evolució de l’original. Els dibuixos… impagables! El millor del llibre! Si no coneixeu gaire l’autora, visiteu aquesta pàgina i sabreu què la fa especial. Dona, il·lustradora, escriptora… a principis del segle XX, en ple corrent noucentista.

Jo, que ja havia llegit aquest llibre a l’escola, us recomano que el feu llegir als nens i els intenteu fer entendre que aquest (i altres llibres de l’autora) es van escriure fa molts i molts anys, i que són fruit d’una situació cultural i política totalment diferent. Només així el podran assaborir plenament.

En resum: no m’ha apassionat la història, però sí que m’ha agradat molt tornar-la a llegir i intentar imaginar-me una altra realitat, la dels nostres avis, en un moment en què a Catalunya tot es posava en marxa…

Blanc i negre

thehelpM’acabo de llegit The help, de Kathryn Stockett. De moment, el millor llibre que he llegit aquest any, i ja en porto uns quants. És una novel·la excel·lent, amb tots els ingredients que se li poden demanar: té punts d’histèria, de comèdia, de tendresa, de por, de neguit, de violència masclista, de voluntat de millorar…

I de què va? Doncs podríem dir que  “retrata” la part més íntima de les relacions entre blancs i negres al Mississipi dels anys 60. Per fer-ho, parteix de la base de les relacions entre les criades negres i les mestresses blanques, i fa servir tres narradores: una dona jove blanca que és diferent de la resta, una criada negra d’entre 50 i 60 anys especialitzada a cuidar nens i una altra criada negra una mica més jove que sembla que estigui especialitzada a perdre la feina (és una mica… “bocagrossa”).

La xarxa que l’autora crea al voltant de les tres protagonistes està plena de gent de tota mena: des de dones amargades i dolentes fins a dones que estimen les seves criades, tot i que no ho poden demostrar públicament, homes violents i borratxos, homes comprensius… Sembla que l’autora va viure en el mateix poble que surt al llibre (Jackson) i que alguns dels personatges estan basats directament en gent que ha conegut.

No us vull explicar gaire cosa més per no donar-vos gaires pistes, però és un llibre intens i molt ben escrit (si podeu llegir-vos-el en anglès, veureu com parla cada personatge… magistral! No n’he llegit la traducció, o sigui que no puc opinar). Si encara no l’heu llegit, apunteu-vos-el per a Sant Jordi, perquè val molt i molt la pena.

I, parlant de Sant Jordi, us vaig preparant la llisteta de recomanacions perquè tingueu una bona collita…

La nit més llarga

20130211-220417.jpg

Aquest cop li toca a Tunu, de Kim Leine. Aquest llibre és un petit tresor, amagat en la nit més llarga que us pugueu imaginar: la nit polar.

Només de veure’l ja et vénen ganes de llegir-lo, ja que Lengua de Trapo presenta una edició impecable que se t’enganxa als dits. Tot i que sóc una admiradora de qualsevol mena de dispositiu electrònic, especialment dels que estan pensats per a la lectura, hi ha llibres que, com aquest, fan de bon llegir en paper.

Un cop passada la tapa, arriba la història, que és encara millor del que em pensava. Mai no havia llegit res sobre Groenlàndia i no en conec la cultura, ni els costums ni la relació que té amb Dinamarca, el país que en té el govern. En aquest llibre, doncs, he pogut veure tot un seguit de coses que desconeixia totalment, com ara la relació entre tots dos països, molt més propera del que m’imaginava (per exemple, els malalts més greus s’envien a la “mare pàtria” perquè segueixin tractament), la vida solitària que es pot arribar a menar en un lloc on els dies d’hivern són extremadament curts, la indefensió davant de la natura, tan immensa i forta…

Finalment, abans de dir-vos que val la pena que el llegiu, voldria posar- hi el punt tecnològic: si no sabeu on són Tunu i les altres poblacions que s’esmenten al llibre, busqueu-les al Google Maps. Al·lucinareu…

I, ara sí, acabo dient-vos que aquest llibre val molt la pena, o sigui que ja us el podeu comprar ara mateix, esperar al dia del pare o deixar-lo per a Sant Jordi… 🙂

Una colla de ganduls i penques

Diuen que Els Maia és una de les obres cabdals de la literatura portuguesa. És possible. Si més no, té dues característiques que la fan molt similar a gransmaia obres d’altres literatures: té moltes pàgines i és una saga familiar que cobreix diverses generacions.

El llibre, com dic, es basa en una família portuguesa i en el seu “cercle d’íntims”, i descriu amb una gran riquesa de detall la vida regalada que porten: sopars i licors, converses sobre política… i l’especialitat dels homes: embolicar-se (o, almenys, intentar-ho) amb les esposes d’altres homes. Gairebé sembla que a Lisboa no hi hagi dones solteres…

Si llegiu crítiques i comentaris sobre aquesta obra (jo els he trobat a Internet), veureu que, aparentment, Eça de Queiroz va escriure aquesta obra amb un cert to crític i satíric, tot i que jo no el trobo evident, almenys en la versió catalana. Potser no tinc prou coneixement del context social i històric en què se situa la novel·la.

En definitiva, un llibre de 700 pàgines que també hauria pogut tenir-ne 400 i aconseguir el mateix resultat. Ara, si us decidiu a llegir-lo, aguanteu fins a la pàgina 500: s’hi comença a intuir un fet que tindrà conseqüències… i el llibre s’anima!

En tot cas, si us interessa veure com vivia la burgesia portuguesa de finals del segle XIX, llegir aquest llibre us hi ajudarà molt. Trobareu la ressenya de l’editorial en aquest enllaç.