Són memòries d’Àfrica, Stalker?

motorsoulFinalment, m’he llegit Motorsoul. Confesso que no m’agradava gaire la portada i que el pseudònim que ha fet servir l’autor, Stalker, em va frenar una mica. Un stalker és algú que assetja, que molesta una altra persona.

També em feia por que el llibre estigués ple dels tòpics habituals sobre l’Àfrica.

Al final, però, he fet confiança a Raig Verd, ja que la gran majoria de llibres que els hi he llegit m’han agradat. Ja sabeu que jo, quan no tinc referències de l’autor, em refio de l’editorial o el traductor, si n’hi ha.

I ben fet que vaig fer. Motorsoul és una compilació de quatre novel·les curtes sobre quatre aspectes de la vida a l’Àfrica que coneixem d’oïdes: una expedició per matar rebels, un ex nen soldat que viu amb una dona infectada amb VIH, l’atracament d’un autobús i un atac contra una església plena de refugiats en el gran desastre de Ruanda-Burundi.

El llibre es divideix, doncs, en aquestes quatre grans parts que, al seu torn, s’estructuren en 8-9 capítols. Cada història és, en sí, completa, tot i que no busca explicar-nos tota una història des del principi fins al final, sinó que ens fa veure un període relativament curt de la vida dels protagonistes i, a partir d’aquí, ens deixa entrellucar passat i futur.

La redacció és àgil i molt correcta, amb un parell de detalls que m’han fet pensart que, potser, el corrector ha tingut poca feina: no tots els autors volen que els corregeixin la feina. No sé si és el cas.

La gran incògnita, però, és qui punyetes és l’autor. Segur que molts de vosaltres també ho voldríeu saber. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Jo tinc algunes sospites. No pot ser qualsevol, ja que sembla que l’autor té un coneixement força profund de la realitat africana, com si el que escriu fossin les seves memòries d’Àfrica. Això ja en descarta uns quants. També em xoca el rigor pràcticament científic amb què ens presenta un glossari al principi de cada història: en alguns moments, tot i que les històries deuen ser ficció, veiem que al darrere hi ha una base real i que sembla que estiguem veient un documental. Vocació d’estudiós? Quants autors hi ha a Catalunya que coneguin l’Àfrica? Més dels que ens pensem, segur. Però jo tinc el meu candidat. Si algun dia feu una porra, aviseu-me.

En definitiva, és un llibre que val molt la pena que llegiu aquest estiu que tot just comença. No direu que l’entorn que retrata no és adequat: la sabana, la vegetació tropical, la calor…

El tindreu entre les meves recomanacions d’estiu, no ho dubteu.

Tora, Tora, Tora!

tora_wassmoVaig començar aquesta història fa molt i molt de temps, i no us en volia parlar fins que m’hagués llegit la trilogia sencera. Però no hi havia manera de trobar el moment de llegir-me el tercer llibre. Un dia, però, vaig veure que Nórdica Libros organitzava un concurs per celebrar el seu desè aniversari. El premi era un lot de llibres, bosses de tela… i em vaig decidir a participar-hi, tot i que mai no em toca res.

I em va tocar. El premi va ser el tercer volum de la trilogia de Tora, el que em quedava per llegir, un llibre de Pirandello (que tocarem més endavant) i dues magnífiques bosses de roba de tipus tote.

Per començar, ens situarem. “La història de la Tora” la va escriure Herbjørg Wassmo, una de les autores noruegues més conegudes, i en castellà l’ha editat Nórdica Libros, que la presenta en aquests tres volums:

Cadascun recull moments diferents de la vida de la protagonista: infantesa, primera adolescència, adolescència tardana i joventut. Així, doncs, veurem que la protagonista passa de ser una nena poruga que no controla res del que li passa a ella i al seu volant a convertir-se en una dona segura d’ella mateixa, tot i que sempre hi ha alguna cosa que no pot deixar enrere.

Les descripcions de Wassmo, en especial les del poble i del lloc on viu la Tora, són riques i clares. De fet, és com si estiguéssim veient una pel·lícula. Els ambients rònecs, grisos, freds… són una constant en la història.

Ara bé, la Tora no ve sola, sinó que va acompanyada d’una sèrie de personatges: la seva mare, vençuda per la vida, el seu padrastre, en Henrik, que serà una presència constant i malèvola, la tieta Rakel, optimisme i energia en estat pur, i l’oncle Simon, un home bo que sempres està a punt per ajudar.

I tot aquest pack el trobareu en la magnífica edició que, com és habitual, ens regala Nórdica Libros, amb traducció de Cristina Gómez Baggethun. Val la pena que li reserveu una mica de temps i us llegiu els tres llibres. Si pot ser, d’una tirada.

Profiler

Lei Mi. Profiler.
Traductor: Gabriel Ascher.
Ed. Beijing Guomi Digital Technology, desembre 2013.
Versió Kindle equivalent a 507 pàgines.
Títol original: 画像.
profiler_leimiAquesta és una d’aquelles ocasions en què compres una cosa sense saber què te’n pots esperar i tens una sorpresa agradable, molt agradable.
El llibre em va costar 0,99 en versió Kindle. Un regal, tenint en compte com l’he arribat a disfrutar. I no entenc per què està tan bé de preu, ja que la versió en paper costa prop de 19 euros. Bé, és igual.
Des del punt de vista formal, al llibre se li poden recriminar unes quantes coses: poca cura amb les comes, que de tant en tant apareixen repetides, alguns typos, algunes errades gramaticals (per exemple: el que passa quan canviem una frase i no lliguem les preposicions) i, sobretot, una cosa que cada vegada trobo més important i que, en el cas de les versions electròniques, és gratis: deixar una línia en blanc quan hi ha un canvi d’escena, protagonista o tema tan marcat que necessitem fer una pausa per reubicar-nos.
Un cop repassat això, us he de dir que la història està molt bé. El tema, si us agraden els thrillers, és atractiu: assassinats en un campus universitari.

  • Quina relació hi ha entre ells?
  • Què tenen a veure amb el protagonista?
  • Qui és l’assassí?

Si, com jo, heu estat en un d’aquests campus, us semblarà que els assassinats passen en llocs que heu conegut. Les pistes de bàsquet, el camp de futbol… les habitacions plenes d’estudiants i fum… Es passen el dia fumant. En cadena, pràcticament. Al final, semblava que m’empassava el fum jo.
El protagonista, en Fang Mu, és per clavar-li quatre nates de tant repel·lent que és, però al final li agafes “carinyu”. Sí que és veritat que trobo que endevina massa coses amb pistes que no tinc clar que donin tanta informació, però la veritat és que s’hi connecta molt bé, amb ell.
Més coses curioses: quan arribeu al final de la història, veureu que està “empalmada” amb el principi del segon llibre de la trilogia, i que la mostra que inclouen és força llarga. Per altra banda, l’autor, que fa servir el nom de ploma de Lei Mi (diuen que “anteriorment” era conegut com a Liu Peng), és un professor de psicologia criminal, o sigui que deu estar força ben documentat sobre aquest tema.
En resum: les 507 pàgines es llegeixen en un pim-pam i ja m’he comprat el segon volum, també, a un preu molt reduït. Jo, de vosaltres, me’l llegiria.

Points of origin

Diao Dou. Points of origin.
Traductor: Brendan O’Kane.
Ed. Comma Press, octubre 2015.
Versió Kindle equivalent a 192 pàgines.
Títol original: 出处.

Points of originAvui parlem d’una recopilació de relats que van des d’una invasió d’escarbats fins als típics torracollons que tenen tot el temps del món per adreçar-se a l’ajuntament demanant millores. Sí, no només n’hi ha a Barcelona: també n’hi ha a la Xina.

Com podeu veure, en aquest llibre tot hi té cabuda, i Diao Dou, l’autor, ens ho presenta amb una certa dosi de sarcasme i imaginació. El primer relat, “Cocroaches” ratlla d’absurd, el surrealisme més salvatge, amb un home obsessionat per la invasió d’escarbats que hi ha al seu poble, mentre la resta de paisans s’acostumen a la presència d’aquests animals i n’acaben treient profit. El segon, “Vivisection” és, en realitat, un compendi de relats més curts, cadascun dels quals narra una història relacionada amb una part del cos. Després passem a una altra història, potser la més surreal de totes, sobre una gata que es transforma (sí, ho heu encertat, aquest capítol es diu “Metamorphosis”). “An old fashioned romance” és, potser el més fluix, però just després arriba “Squatting”, que és simplement brillant, el dels torracollons que anunciava més amunt, en què el nivell de papanatisme que assoleixen els protagonistes, obsessionats amb millorar la vida al seu barri, és absolutament delirant.

Els dos següents, “Imagining the possibilities” i “The Last Shot” queden una mica a part de la resta. Són dos relats més centrats, més reals, i més durs. El primer parla de l’experiència de ser pare (i del paper del germà del pare en la història) i el segon és com un mirall que reflecteix el que passa en un mirall: veiem la història des dels ulls del protagonista i des de fora. Tot seguit tenim “Going to Zhangji”, una mena d’autoconfessió de l’autor que ens parla d’una mena de groupie i del poble imaginari de Zhangji, el “refugi” virtual de l’autor.

L’últim bloc és “Points of origin”, que en realitat és un grup de relats que estan entrellaçats. On acaba un comença el següent i els personatges poden tenir alguna relació entre ells, i la veritat és que en aquesta part apareixen tot de temes i històries molts diferents, des de la d’una dona que queda embarassada i se’n va a tenir la criatura en un altre lloc fins a un estudiant de doctorat deprimit perquè qualsevol amb diners es pot comprar el títol, passant per un policia que fa el torn de nit o un pare que va a comprar llibres amb la filla.

És curiós de notar que, com altres autors (Yan Lianke, Mo Yan), Diao té el seu propi poble referent i imaginari. Tal com diu ell, és un poble inventat on fa que passin les coses, i així ningú no s’hi reconeix i s’enfada per res. Aquest poble és Zhangji, i apareix en diversos dels relats d’aquest llibre. Fins i tot n’hi ha un en què una de les protagonistes vol anar-hi de visita, i és alehosres que l’autor ens confessa que el poble no exiteix…

En definitiva, es tracta d’un recull molt encertat, amb moments tristos, tendres i divertits, que us poden agradar força. L’autor parla de tot d’aspectes de la societat xinesa, i sap trobar el punt adequat per criticar-los sense fer-se pesat. Hem llegit molts altres llibres que algú ha decidit fer-nos arribar pel simple motiu que critiquen l’statu quo xinès o perquè allà són censurats, i no tots són bons.

Aquest, si em voleu fer cas, sí que n’és, de bo. Es mereix un 4,5 a la meva escala d’estrelles, i la traducció, de Brendan O’Kane, també en té part de culpa.

Durrell i el lloro del vicari

lloro-vicari-durrellUn dels llibres que em vaig llegir l’estiu passat va ser Un lloro per al vicari i altres històries, de Gerald Durrell. Es tracta d’un recull de relats de temes molt diversos que ens ha preparat amb el bon gust habitual Viena Edicions, amb una traducció molt treballada de Jordi Arbonès.

Com deia, els relats tracten temes molt diversos, que van des d’una estada al Perigord, amb truja “trobatòfones” inclosa, fins a una vídua amb quatre fills que no sabem si es vol casar de nou o no, tot passant per històries més o menys passades de voltes, com ara la que dóna títol al llibre, que tracta sobre un lloro molt malparlat que és un regal per a un vicari una mica especial.

Per a mi, les dues millors són, precisament, aquestes dues últimes que us comentava. D’una banda, “Mare per merèixer” tracta la història d’una vídua amb quatre fills que viuen a Corfú i li proposen que es casi. A partir d’aquí, el riure està assegurat amb la reacció de la dona i la sorpresa que els dóna. D’altra banda, “Un lloro per al vicari” és absolutament delirant, tant pel lloro protagonista, que és capaç d’insultar a qui sigui en el moment menys adequat, com per la noia que el vol regalar al vicari, que és irritantment divertida i boja. El final de la història també té tela i no us el puc avançar, però és un bon repunt per acabar-la. També destacaria “Els vestits de la senyoreta Booth-Wycherly”, que tracta sobre una senyora gran molt peculiar.

És doncs, un llibre que us farà passar una bona estona. El contingut és molt bo, la traducció no rasca per enlloc i el llibre en sí, que és el que completa l’experiència lectora, és molt bonic, com tots els de Viena Edicions. Llegiu-lo i em donareu la raó.