Zhang Ling. El sueño de la montaña del oro.
Ed. Destino, 2007.
Traductor: Javier Altayó.
685 pàgines.
Títol original: 金山. Gold mountain blues.
Bé, com ja us deia fa uns dies, a les recomanacions per a Sant Jordi, aquest llibre enganxa molt. I des de bon principi, cosa que no passa amb totes les novel·les llargues (ara mateix m’estic llegint 2666, de Robert Bolaño, i trobo que li ha costat força agafar ritme).
Ja us vaig avançar que la història parla de diverses generacions d’una família del sud de la Xina els fills de la qual, sistemàticament, emigren al Canadà. Els homes marxen i les dones es queden, i sovint passen anys i panys sense veure’s: tot just una trobada de tant en tant per engendrar un altre fill, que també acabarà emigrant a la muntanya de l’or.
D’històries sobre el medi rural i la relació entre pares i fills n’hi ha moltes, tant en xinès com en altres llengües. El que fa especial aquesta és que també tenim la possibilitat de “veure” què fan els emigrants, els que s’instal·len a les ciutats “acabades d’estrenar” del Canadà de principis de segle XX. Veiem com els emigrants xinesos van treballar en la construcció de les línies ferroviàries, i també és molt interessant veure les reaccions de la població “local” (i ho poso entre cometes perquè, realment, no tinc clar qui pot dir que sigui “local” d’un país poblat amb emigrants estrangers… no?) davant l’activitat econòmica xinesa: el rebuig, les reaccions violentes…
En aquestes 685 pàgines hi cap tot: amor, enyorament, nostalgia, problemes, alegries… i, no obstant la llargada, no es fa pesat. De fet, trobo que les connexions entre les diverses històries estan molt ben fetes, i salta amb facilitat endavant i enrere en el temps i també d’una banda a l’altra de l’oceà. La lectura és molt fluida, i d’això en té bona part de “culpa” la traducció de Javier Altayó: redacció elegant, vocabulari precís, sintaxi adequada, cap fragment que “rasqui” o deixi veure errors de traducció…
Tot plegat contribueix a fer-te relaxar i gaudir de la lectura, cosa que no sempre em passa quan llegeixo obres traduïdes: segur que és deformació professional, però estic farta de trobar-me llibres (que no són barats) i que costa llegir de tan mal escrits que estan o de tan evidents que són les errades de traducció. Si en voleu veure un exemple clar, només cal que us llegiu el comentari que vaig fer sobre L’esperit del llop.
En resum: un llibre molt recomanable i un bon regal per al dia de la mare… 😀
Categoria: 4 estrelles
Molt bo. Val la pena!
Sueño en el Pabellón Rojo (I)
Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d’Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.
Brutal. Genial. Incomparable. La versió xinesa de “Dallas” en ple segle XVIII: alcohol, negocis, tripijocs, tràfics diversos… un veritable tour de force que et deixa extenuat, però amb ganes de llegir més.
Després d’un mes i mig de lectura intensa, he de confessar que a partir del segon capítol em vaig enganxar a la història i ja no me n’he desenganxat fins al final del segon volum. A primera vista, sembla que una obra que retrata la vida quotidiana d’una família rica i que se centra especialment en el que passa dins de la seva mansió no donaria per a tantes i tantes pàgines, o que s’hauria de fer pesada, però no és així: hi ha un grup de trames principals que segueixen al llarg de tota l’obra, però sempre estan creuades o complementades per trames més breus que donen agilitat al conjunt.
No hem de perdre de vista, però, que totes les històries que s’hi narren serveixen per fer una crítica dura al sistema social tradicional xinès, i que l’autor la duu a terme observant diversos aspectes:
- La vida ociosa i regalada en excés de les famílies riques.
- El protocol familiar: gran distància entre homes i dones, i entre generacions diferents.
- Els tripijocs i els tractes de favor entre persones amb poder.
- El paper secundari de la dona, sotmesa totalment a la voluntat dels homes de la família.
- La vida dels criats: relació amb els seus amos.
- Budisme i taoisme: creences autèntiques o simple xerrameca?
També cal destacar que, com podeu veure al principi d’aquesta ressenya, aquesta obra no és producte d’un sol autor: Cao Xueqin va escriure els primers vuitanta capítols, mentre que es considera que Gao E és l’autor de la resta. Tot i que la línia argumental, en general, es manté quan es produeix el canvi de mans, sí que és veritat que hi ha petits detalls que permeten apreciar el canvi d’autor, com ara la presència de poesies intercalades en la primera part o el ritme més ràpid (gairebé frenètic) dels darrers capítols i, també, els canvis argumentals referents al destí de les noies de la família.
En definitiva, un llibre que val molt la pena llegir i que dóna per a molt més que una entrada de bloc, o sigui que continuarem escrivint sobre el Sueño en el Pabellón Rojo en la nostra propera cita. 🙂
Si voleu més informació sobre aquest llibre, passeu a la segona entrada que li dedico.
Les aveugles
Bi Feiyu. Les aveugles.
Éditions Philippe Picquier, 2011.
464 pàgines.
Traductora: Emmanuelle Péchenart.
Original: 推拿.
 |
Una vegada més, una novel·la que està bé, però que no marca distàncies amb la resta. Massa sovint, hi ha obres que ens venen com a històries molt especials i que, a l’hora de la veritat, el que tenen d’especial és que l’autor i l’entorn on té lloc el relat són “exòtics”…
En aquest cas, doncs, la història no està malament, però es limita a la combinació d’un parell d’històries d’amor, la preocupació per pares o germans, la interacció amb la màfia i algun altre tema menor.
De tota manera, he de dir que hi ha una cosa especialment bona en aquesta obra: la manera en què l’autor aconsegueix lligar les diverses trames i la manera tan fluïda en què salta de l’una a l’altra. I també cal dir que el fet que no hi hagi grans intrigues queda compensat, en certa manera, pels detalls de la vida quotidiana que l’autor ens regala, com ara l’actitut davant dels pares (la ja “clàssica” pietat filial).
Us copio aquest enllaç de l’editorial que l’ha publicat en francès, on trobareu una petita ressenya i, sobretot, un fragment del llibre en pdf perquè en feu un tastet abans d’haver de decidir si el voleu comprar:
http://www.editions-picquier.fr/catalogue/fiche.donut?id=768&cid=
Per acabar, en aquest enllaç hi trobareu una crítica més positiva que la meva. 🙂
http://www.chinese-shortstories.com/Actualites_52.htm
I mentre us llegiu aquest trosset de llibre, m’acabaré de llegir el Sueño del pabellón rojo. És fascinant com un culebrón de 2.400 pàgines + apèndix et pot mantenir enganxat fins al final…
China in ten words
Yu Hua. China in Ten Words.
Pantheon, 2011
Títol original: 十个词汇里的中国
Traductor: Alan H. Barr
Llegit en versió e-book per a kindle
Bé, doncs. Mentre em vaig llegint el Sueño del pabellón rojo que tant us agrada (sí, a mi també!), us faig cinc cèntims d’aquest petit llibre de Yu Hua que se surt una mica de la línia a què ens té habituats. No és la típica novel·la sobre fets que ell ha viscut, sinó que parla d’aquests fets sense entretenir-se a teixir les trames que tant ens enganxen.
Dit això, us vull avisar: si esperàveu un recull d’assajos sobre la Xina d’avui dia, us heu equivocat. En aquest llibre, el que trobem és una sèrie de reflexions de l’autor sobre deu aspectes o conceptes que són especialment importants a la Xina, però són reflexions basades en les seves vivències, no un estudi ple de números i de referències a estudis o a altres autors. No hi busqueu conclusions ni un munt de dades.
Els conceptes que tracta són els següents: poble, líder, lectura, escriptura, Lu Xun, Revolució, desigualtat, arrels (les bases), les imitacions o còpies i el bamboozle (em rendeixo: sóc incapaç de traduir-vos-ho). Alguns ja estan força vistos, com ara la influència de Lu Xun o del Gran Líder (Mao Zedong) en el poble xinès, però altres són força innovadors, com ara el bamboozle mateix o el tema de les imitacions.
En resum, podem dir que aquest llibre no deixa de ser valuós com a visió de la Xina actual, però trobo que, en realitat, cada petit capítol podria acabar essent un relat novelat per l’autor. De fet, alguns passatges d’aquest llibre podrien aparèixer, tranquil·lament, a la seva novel·la Brothers.
Un llibre recomanable, però potser no imprescindible. Segons la meva opinió, Yu Hua ha fet coses millors, totes en el camp de la novel·la (continuo recomanant Viure i Brothers).
Família
Ba Jin. Família.
El cercle de Viena, 2011.
382 pàgines.
Títol original: 家.
Traductora: Eulàlia Jardí.
És una delícia poder llegir en català aquest llibre. És, possiblement, l’obra més coneguda de Ba Jin, el qual, al seu torn, és un dels autors més coneguts de la primera meitat del segle XX.
En aquest llibre, l’autor retrata una família xinesa tradicional en el seu grau màxim: una família en què quatre generacions viuen sota el mateix sostre (un dels objectius més desitjats en l’àmbit tradicional xinès). El relat se situa a les darreries de la dècada de 1910 i principis de la de 1920, moment de grans canvis en la societat xinesa, que van veure el naixement d’un moviment que, amb el temps, va arribar a enderrocar el sistema tradicional que es retrata en el llibre: dones esclavitzades pels mascles de la família, casaments concertats, respecte nul per les opinions dels membres més joves de la família, dones amb els peus embenats i trencats per fer-los semblar més petits…
El que veiem en aquesta narració és com aquesta família es va desintegrant a mesura que els nous temps i les noves tendències hi arriben. De fet, podem veure que les vides dels tres germans protagonistes representen tres tendències clares: el germà gran viu d’acord amb la manera de viure tradicional i obeeix els seus pares i tiets en tot moment, el germà mitjà aconsegueix una solució de compromís (és l’únic dels tres que aconsegueix un prometatge volgut) i el germà petit decideix marxar de casa seva perquè no està d’acord amb les normes tradicionals que li imposen.
En definitiva, és un llibre que val la pena llegir per, si més no, intuir el principi del final de la societat tradicional xinesa i el naixement de la Xina moderna. Pel que fa a la traducció, podem dir que es llegeix amb fluïdesa i que no hi ha errors evidents (tots sabem que, en alguns casos, costa molt llegir una cosa mal traduïda), i això té un mèrit especial perquè és una traducció directa del xinès al català (ha comptat amb un ajut de l’Institució de les Lletres Catalanes).
L'illa deserta 