Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

A la natura les coses simplement creixen, amb Yiyun Li

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres2 comentaris

Només té 15 anys, i ja té els dits més llargs que jo. No, a la foto no es veu, però em passa gairebé un pam. Té les seves idees, i la seva manera de vestir. I té un germà cinc anys més gran, que ja ha passat pantalla i és a la universitat. Tots dos s’han d’ajupir per fer-me una abraçada. Són en Jordi i en Guillem, i no són tan diferents d’en James i en Vincent, els fills de la Yiyun Li. O sí, que són diferents: els meus fills continuen amb la seva vida mentre que els d’ella ja no hi són. Per decisió pròpia, a més.

Com et quedes quan, de dos fills que tenies, no te’n queda cap? Quan només et queden les habitacions plenes de records? Quan el gos no sap on anar a buscar el seu amo?

Els fills es moren, els pares continuen vivint

No hauria de ser així. La “llei de vida” és una altra. La mateixa autora ho diu, que estadísticament és un cas molt rar, però el fet és que, amb sis anys de diferència, els dos fills de la Yiyun Li es van suicidar. I ella va voler escriure un llibre per a cadascun d’ells. El que va dedicar a en Vincent el tinc a casa, i no el vaig poder acabar. Potser ara, que he llegit el que ha dedicat al James, en reprendré la lectura.

Sabent de què anava el llibre, he de dir que vaig agafar A la natura les coses simplement creixen amb un paquet de kleenex a la mà. I no, no ha calgut fer-lo servir gaire. Per què? Doncs perquè Yiyun Li és capaç de transmetre la tristesa, la perplexitat, el patiment, i tota mena de sensacions, sense haver de recórrer a la llagrimeta fàcil. Té una ploma deliciosa, amb la qual és capaç de retratar l’escenari que ella vol sense recórrer un text enfarfegat, sense haver d’omplir el llibre d’adjectius i expressions complexes. Amb una escriptura planera, és capaç de comunicar-se sense que la seva producció sigui de poc nivell. No tothom sap fer-ho, això. 

A Instagram tot sovint llegeixo afirmacions com ara “és un llibre dur però necessari” aplicades a llibres que, tot sovint, considero que no ho són tant. Aquest cop seré jo la que digui que és un llibre dur. Aquest ho és, El diari d’Anna Frank ho és. Perquè expliquen fets reals, coses a les quals es pot posar dia i hora. És un llibre necessari? Aquesta és la pregunta del milió de dòlars. Crec que és molt necessari per a l’autora, que escriu amb una senzillesa i enteresa al·lucinants sobre un tema extremadament trist i, en alguns llocs, tabú: el suïcidi de dos fills (i els intents d’ella mateixa). En aquest sentit, el trobo molt necessari com a vehicle perquè ella, la persona que ho ha patit, pugui fer-nos arribar el seu missatge, i aquest missatge segurament és necessari, o útil, per a persones que hagin estat en la seva mateixa situació i que, possiblement, no saben expressar-ho tan bé. Potser les farà sentir-se acompanyades i compreses.

En tot cas, és una lectura que m’ha anat bé per resituar-me i poder reprendre el llibre que va dedicar al seu fill gran, en Vincent. I, ara que l’entenc millor a ella, podré reprendre el camí lector pel qual m’ha guiat sempre amb un gran èxit. Per això agraeixo molt a L’altra editorial que me l’hagi enviat i, sobretot, que s’hagi decidit a publicar-lo.

Si us crida l’atenció aquesta autora i en voleu més informació, feu una ullada a la xerrada sobre dones escriptores que vam fer a l’Institut Confuci fa un temps (el 2018!!!). Parlem d’ella a partir del minut 56 (enllaç a la bio), i toquem altres autores com la Sanmao, l’Amy Tan i altres. No dubteu a llegir aquest o qualsevol altre llibre d’ella, que trobareu ressenyats en aquest blog.

“Nuestra parte de noche”, de Mariana Enríquez: una immersió en la foscor

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

“Nuestra parte de noche” és una novel·la de sectes, esperits i paternitat, ambientada en una Argentina marcada per la dictadura i el misteri. Mariana Enríquez desplega tota la seva capacitat per incomodar i captivar amb una història que no deixarà ningú indiferent.

Feia molt de temps que tenia pendent llegir alguna cosa d’aquesta autora argentina que, pel que he sentit, és “la reina de la foscor”. Fa poc va venir a Barcelona i va fer una xerrada a la biblioteca, i vaig decidir que ja tocava: era el moment de llegir “Nuestra parte de noche”.

I, tela, quin moment.

Què és aquest llibre?

Es tracta d’una novel·la llarga (672 pàgines), densa, plena de matisos, d’obscuritats i de malsons. Però també és una lectura addictiva, d’aquelles que et xucla i no et deixa anar. Tot i que hi ha algun tros que vaig trobar més pesat (al terç del mig), en general és un d’aquells llibres que et fan passar les pàgines sense adonar-te’n. I no, no és una lectura per a tothom. Si sou dels que busqueu històries boniques, de personatges tendres i reflexions vitals de postal, aquest no és el vostre llibre. Aquí hi ha dolor, desesperança, horror i una sensació constant que hi ha alguna cosa que s’amaga sota la superfície.

Una de les coses que més m’ha agradat de “Nuestra parte de noche” és que es pot llegir des de moltes capes: com una història sobre la paternitat, sobre l’adolescència i el pas a l’edat adulta (un coming of age amb foscors), com un retrat del moment històric d’Argentina… però jo em quedo amb la part que fa més por. Amb el mal. Amb la presència maligna que ho travessa tot. Amb les sectes i els ritus. Amb la sensació que alguna cosa terrible sempre està a punt de passar. Amb les ombres. És això, el que el fa diferent de la resta de llibres.

La trama gira al voltant d’una secta anomenada “la Orden”, que necessita mèdiums per contactar amb unes entitats (esperits? déus? monstres?) que no tenen res de benevolent. En cap moment es busca el bé ni l’elevació espiritual: aquí es busca poder, domini. I per aconseguir-ho els seus membres no dubtaran a fer el que sigui. El mèdium que troben per fer-ho possible és en Juan, i a través d’ell anirem coneixent l’origen de la Orden, la seva estructura, els seus rituals, i els horrors que s’amaguen darrere d’aquesta organització.

Però aquesta novel·la és molt més que una història d’horror sobrenatural. És també un viatge a parts d’Argentina que jo desconeixia totalment, com el nord selvàtic, en contacte amb el Brasil, un entorn fèrtil per a la foscor i el misteri. I, encara que no sigui el focus principal, hi ha la presència constant del context històric del país: la dictadura militar, els desapareguts, el malestar social, Menem, les protestes estudiantils… Tot això hi és, de fons, com un paisatge que contribueix a crear una atmosfera inquietant.

Enríquez té moltes altres obres, i espero llegir-ne més coses en el futur. Ara bé, com a primera aproximació, “Nuestra parte de noche” ha estat una lectura intensa, inquietant i molt satisfactòria. M’agrada com es capbussa sense por en la foscor i ens mostra tot de coses que, sovint, preferim no mirar.

“Un, ningú i cent mil” de Pirandello: reflexions sobre la identitat

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Un, ningú i cent mil, de Luigi Pirandello, és una novel·la molt singular de l’autor italià, i la podem llegir en català gràcies a edicions de la ela geminada, amb traducció de Marina Laboreo. Es tracta d’una novel·la filosòfica que posa sobre la taula un tema universal: la identitat i la percepció que els altres tenen de nosaltres.

El punt de partida és sorprenentment banal. El protagonista, Vitangelo Moscarda, s’adona que té el nas guerxo. Quan la seva dona li ho confirma i, de pas, li afegeix tota una llista de defectes que ell mai havia vist, la seva vida es capgira. De cop s’adona que la imatge que té de si mateix no coincideix amb la que tenen els altres, i encara més: cadascú el veu d’una manera diferent.

Aquest descobriment desencadena un seguit de reflexions sobre la identitat. Som qui pensem que som, o som el que els altres projecten en nosaltres? Podem ser la mateixa persona per a tothom? O som “un” per nosaltres, “ningú” quan intentem reconciliar totes les versions, i “cent mil” perquè cada mirada ens recrea d’una forma diferent?

Pirandello: entre la narrativa i el teatre

Llegir Un, ningú i cent mil és una experiència peculiar. Tot i que es presenta com una novel·la, en molts moments sembla més aviat un monòleg teatral. Pirandello, que també va ser dramaturg i va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1934, sap traslladar al text el ritme i la intensitat de la paraula dita a escena.

Això pot desconcertar el lector (a mi em va desconcertar, vaja). Més que una trama plena de diàlegs i acció, trobem un discurs llarg i ple de cabòries. Però quan entres en el joc, el llibre té una força indiscutible.

Una lectura que fa pensar

He de reconèixer que en alguns moments m’ha despistat, però també m’ha atrapat la seva capacitat de fer-me reflexionar. Al cap i a la fi, és una obra que sacseja la manera com ens entenem a nosaltres mateixos. Què som, realment? La nostra pròpia imatge? El reflex que projectem? O una suma de totes les percepcions? El final (tranquils, no us faré espòiler) és coherent amb tot aquest viatge i dona sentit a la trajectòria del protagonista.

Un, ningú i cent mil no és una lectura fàcil ni ràpida. Si busqueu una trama clàssica amb acció i personatges, potser us descol·locarà. Si, en canvi, us atrauen les obres que qüestionen la identitat i us agrada deixar-vos interpel·lar per la filosofia, aquesta és una lectura molt recomanable.

Els nostres infinits dies comptats: infantesa perduda?

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Amb Els nostres infinits dies comptats, Claire Fuller entra definitivament en el grup de les autores que m’agrada seguir. Aquest és el tercer llibre seu que llegeixo (tots tres publicats en català per l’editorial Les Hores), i un cop més m’ha deixat amb aquella sensació d’inquietud i fascinació que tant m’agrada trobar en una lectura.

Una de les coses que més valoro de Fuller és la seva capacitat per explorar, sense estridències però amb profunditat, la vulnerabilitat dels infants davant els adults. Tant en aquest llibre com en el primer que li vaig llegir, Terra inestable, l’autora retrata com els nens poden ser manipulats, ensinistrats, enganyats… tot amb la millor de les intencions (o no). I, sovint, sense que el nen (o el lector) se n’adoni fins que és massa tard.

A Els nostres infinits dies comptats, la història comença amb una premissa senzilla: un pare decideix emportar-se la filla a viure al bosc. El que sembla una aventura, gairebé un joc, un anar de campaments prolongat, es va fent cada cop més estrany. De mica en mica, Fuller ens va mostrant les esquerdes d’aquesta nova vida “lliure” i autosuficient. L’aïllament, la rutina extrema, la por al que ens és desconegut… tot plegat va prenent una forma que inquieta.

La gràcia està, també, en com ens ho explica. La novel·la alterna passat i present, i és justament aquest anar i venir en el temps el que ens permet construir la història a poc a poc. Anem confirmant sospites, descartant teories, descobrint noves veritats que ens fan repensar tot el que ens pensàvem que sabíem. Fuller no té pressa per resoldre els misteris: ens convida a caminar amb ella, a poc a poc, per dins d’aquest bosc carregat de símbols i silencis.

És una lectura que recomano molt. Per la història, per la manera com està construïda, i per la força amb què la veu narrativa (una filla que estima, confia, obeeix) ens interpel·la. Hi ha una barreja de tendresa i tristesa, de llum i ombra, que m’ha semblat molt equilibrada. No és un llibre d’acció, ni de grans girs argumentals, però sí d’aquells que et deixen pensant. Què vol dir protegir? Què vol dir estimar? Fins on pot arribar la influència d’un pare sobre la seva filla?

La traducció, de Josefina Caball, aconsegueix que la veu de la protagonista soni natural, creïble i emotiva. És d’aquelles traduccions que no distreuen, però que ajuden a gaudir plenament del text.

En resum: si busqueu una lectura que us remogui per dins i que us faci mirar amb nous ulls les relacions familiars, aquest llibre pot ser una molt bona opció. Jo, per part meva, seguiré llegint el que publiqui Claire Fuller.

7 m2, de Jussi Adler-Olsen

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Quan vaig començar a llegir 7 m2, ja sabia que era l’últim volum de la sèrie del Departament Q. El mateix Jussi Adler-Olsen ho havia anunciat: per motius de salut (l’autor ha fet públic que pateix càncer), aquest seria el seu comiat de la literatura. I això, vulguis o no, condiciona molt la lectura. No és només el final d’una saga, sinó també el tancament d’una veu interessant dins del món del thriller nòrdic.

Adler-Olsen sempre ha estat, per a mi, un autor simpàtic. El vaig descobrir tard, però m’he quedat amb les seves històries perquè ha sabut trobar un equilibri interessant: el de narrar crims i disfuncions socials amb una barreja de crítica, ironia i una galeria de personatges variats. En aquest sentit, s’ha sabut col·locar en un lloc molt concret dins del ventall de thrillers nòrdics: ni tan bèstia com Jo Nesbø amb el seu Harry Hole (on hi ha sang, destrucció i una certa desesperança vital) o la sèrie Sebastian Bergmann de Hjorth i Rosenfeldt (casos heavies amb un paio molt sociòpata), ni tan tou com els casos d’Erica Falck i Patrick Hedström de Camilla Läckberg, on tot és més net, domèstic i amb molt de pastís de poma (negre-rosa, podríem dir).

A 7 m2, el protagonista, en Carl Mørck, està empresonat per un delicte que (evidentment) no ha comès. Però el problema és que ningú se’l creu. Ningú… excepte el seu equip: l’Assad, la Rose i en Gordon. A partir d’aquí, la novel·la es desplega en dues línies principals. Per una banda, el cas que els membres del Departament Q han d’investigar mig d’amagat per exculpar el seu cap. I, per l’altra, tot el que passa dins la presó, on el mateix Carl ha d’afrontar el desconcert, la por i la incomunicació.

La trama avança fina com un rellotge i compleix amb escreix la seva funció: manté la tensió, resol trames pendents i tanca l’arc de personatges que molts lectors han seguit durant anys. De fet, m’ha agradat especialment veure com en Carl, que sempre havia estat una mica punxegut i malcarat, aquí es mostra més vulnerable. Potser no és casual que l’autor hagi volgut tancar així la història.

Una dada més, que no té a veure amb la trama però sí amb les meves simpaties: Adler-Olsen sembla tenir una estima especial per Barcelona i, de fet, hi té casa. No hi surt al llibre, però sabent-ho encara me’l llegeixo més de gust (sí que sortia breument en un altre dels llibres de la sèrie, La víctima 2117).

Finalment, m’acabo d’assabentar que s’ha fet una sèrie de Netflix inspirada en aquesta saga. El curiós del tema és que, si ho he entès bé, ho han “transplantat” a Escòcia, amb en Matthew Goode fent de Carl. No cal que us digui que de seguida que pugui m’hi llanço de cap!

En fi: si encara no heu entrat en el món del Departament Q, ara és un bon moment per començar pel principi. I si ja l’heu anat seguint, prepareu-vos per acomiadar-lo com cal. S’ho mereix.