Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

El bosque oscuro

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

Cixin Liu. El bosque oscuro.
Traductor: Javier Altayó i Jianguo Feng.
Títol original: 黑暗森林.
Editorial: NB Nova.
600 pàgines.

bosque-oscuro-liu-cixinAquesta és la segona part de la trilogia de Liu Cixin que ha sorprès el món i que va començar amb El problema de los tres cuerpos, del qual ja hem parlat en aquest blog. Us he de dir que, així com el primer volum em va enganxar i interessar molt, aquest segon se m’ha fet una mica més pesat de llegir. No té el mateix atractiu i, a més, és molt lent. De tota manera, també té punts positius, com ara que el final no es veu a venir des del principi i us pot sorprendre una mica. Ah, sí, i també hi ha una escena que és digna de fer-ne una peli. A veure si la trobeu!

Per altra banda, us volia comentar que en alguns punts el llibre mostra tendències “Corín Tellado” quan l’autor intenta introduir elements més romàntics en la història. I cal dir que no sempre se’n surt bé. Hi ha trossos una mica cursis, com ara quan ens parla de la noia inventada, i ens “regala” frases com ara “encontró su paraíso en los ojos de aquella muchacha”, que són tirant a bledes i queden una mica fora de la història. Sincerament, crec que aquest aspecte és el menys aconseguit del llibre.

En canvi, vull destacar l’habilitat dels traductors a l’hora de resoldre la traducció de detalls tècnics que devien ser molt complicats de traduir (i d’entendre, sincerament). En l’equip destaca Javier Altayó, que ja ens va oferir una magnífica traducció del primer llibre de la trilogia. En aquest cas, també, la traducció es llegeix perfectament, sense fer-nos sospitar en cap moment de determinades frases, que és el que sol passar quan les frases “rasquen” i acabes pensant que tot està mal traduït.

En resum, crec que, tot i que no està a l’altura del primer lliurament, El bosque oscuro és un bon llibre que us farà passar una estona agradable, i pot ser un bon regal de Nadal (qui no ha de fer un regal a l’amic invisible??).

Roig sobre el món roig: Leningrad

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

l'agulla daurada.inddM’acabo de llegir L’agulla daurada, de Montserrat Roig. Mai no m’havia llegit res d’ella i, sincerament, tampoc no m’hauria pensat mai que el primer que li llegiria seria un llibre de no-ficció. L’agulla daurada és un llibre menut, poc atractiu a primera vista, que amaga l’estada de l’escriptora a Leningrad (actualment, Sant Petersburg), on va anar per investigar sobre el setge que va patir durant la Segona Guerra Mundial.

Podríem dir que el llibre té dues parts. En la primera, Roig ens descriu en Nikolai, l’intèrpret que posen al seu servei, i el fa servir per descriure’ns, també, com era la ciutat i el país a principis de la dècada de 1980: cues per comprar, alcohol a dojo… També aprofita per explicar-nos curiositats sobre dos autors vinculats a la ciutat: Puixkin i Dostoievski. Del primer, ens quedem amb la idea que, a part d’escriure alguns dels poemes més ben valorats de la literatura russa, va morir en un duel que ni tan sols tenia base real (la seva dona NO li havia posat les banyes), mentre que de Dostoievski em va cridar l’atenció que va canviar de casa 43 vegades (poca broma).

En la segona part, quan finalment aconsegueix desempallegar-se de Nikolai i comença a treballar amb en Valeri, un intèrpret que sí que fa la feina, l’autora aconsegueix el seu objectiu: entrevistar-se amb gent que van patir el setge. És aquí on podem fer-nos una idea aproximada del drama d’aquest període, en què a més de fer front als atacs de l’exèrcit alemany els habitants de Leningrad havien de fer front a la gana… i al fred rus (pregunteu-li a Napolió, què és el fred rus!). Ens trobem, en aquesta part, amb un text aspre, trist i ple de records que, en realitat, les persones entrevistades no voldrien tenir.

En resum, si us agrada la no-ficció i voleu fer un tastet de la guerra a Rússia, podeu començar per aquí. I, de pas, sabreu què és la Perspectiva Nevski. 🙂

 

Els viatges musicals surten cars

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres4 comentaris

viatge-hivernReprenem la vena Cabré. Aquest cop, però, la ressenya no serà tan positiva com en el cas de L’ombra de l’eunuc. Per què? Doncs perquè l’obra de què parlem és Viatge d’hivern, un recull de relats més o menys curts. I els reculls de relats tenen dos problemes: el primer, que no m’agraden gaire; el segon, que sempre hi ha peces més lluïdes que altres, i totes juntes poden cantar una mica.

En aquest cas, doncs, podríem dir que hi ha relats que estan molt bé, com “Balada”, però també n’hi ha que són molt fluixos, com ara “Pols”, que per al meu gust conté massa citacions clàssiques. De vegades, també se’m fa pesada aquesta voluntat de fer aparèixer la música per tot arreu (això també es dóna en altres novel·les de Cabré), ja que en aquest cas pot arribar a semblar forçada.

El que sí que m’ha agradat molt és la manera en què entrellaça determinats relats, ja sigui fent aparèixer elements que han sortit en un conte anterior, com ara un orgue o una escopeta, o fins i tot personatges, com en Pere Bros i la seva opus. Amb això demostra que, tot i que el llibre que tenim a les mans està compost per relats independents, hi ha una voluntat creativa de conjunt que els uneix, i que no estem llegint una simple recopilació de peces que ha anat escrivint al llarg del temps. I això és el que salva aquest llibre, que d’altra manera tindria una puntuació més baixa.

Li donaria un 2 i mig, però com que no tinc costum partir les estrelles, n’hi donaré 3. Ara bé, si voleu una lectura altament satisfactòria us recomano tres obres molt més rodones d’aquest autor (dels pocs que té més d’un llibre amb 5 estrelles en aquest bloc):

Com podeu veure, Cabré és un autor d’una gran qualitat. No deixeu que la meva crítica tirant a negativa de Viatge d’hivern us privi de llegir altres coses fantàstiques.

Al riu, un, s’hi ofega

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres4 comentaris

mort-dun-guia-de-riuJa fa un temps em vaig llegir L’estret camí cap al nord profund, un llibre de Richard Flanagan publicat per Raig Verd i traduït per Josefina Caball que em va agradar molt i que us vaig recomanar de la manera més entusiasta.

Ara ha arribat l’hora de repetir triplet (editorial, autor i traductora) amb Mort d’un guia de riu. Pensava que l’experiència seria similar, però no. Cal veure per què.

Per començar, Mort d’un guia de riu és la primera novel·la de Flanagan, i potser es nota una mica. Ep, jo no sóc cap experta, però hi ha coses que queden molt més ben lligades a L’estret camí cap al nord profund. Per seguir, trobo que això de tenir un paio ofegant-se des de la primera pàgina fins a l’última és una mica forçat. L’autor fa que l’Aljaz, mentre s’ofega, repassi tota la seva vida i part de la vida de la seva família. El resultat és que aquestes anades i vingudes queden forçades i que no m’ha agradat quan es veu a sí mateix des de fora, per exemple.

Ara bé, com tots sabem, totes les històries tenen dues cares, oi? Doncs aquest libre també les té. Tot i que, com he dit, la part de l’“ofegant” és una mica pesada, el que està molt bé són les parts en què ens explica la vida de la seva família i com arribem a conèixer els seus avantpassats, convictes i no convictes (recordeu que això passa a Tasmània, on al principi s’enviaven els presos a complir condemna). En aquests fragments Flanagan desplega tot el seu atractiu literari per ensenyar-nos el paisatge de la zona, explicar-nos coses sobre els aborígens, portar-nos pels rius d’aquesta illa. Jo em quedo amb aquesta part, més que no pas amb la vida d’en Aljaz. Ara cal veure amb quina us quedeu vosaltres.

Per altra banda, com sempre, l’edició és impecable i és un plaer tenir entre mans aquest llibre, que ja és el 15è de la meva col·lecció personal de Raig Verd.

Seguirem amb en Flanagan.

Daha o els mals esperits

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

daha-gundayNo són fantasmes, no. Són mals esperits. O malparits, més ben dit. Són traficants de persones, d’emigrants, de refugiats, de com en vulgueu dir. Ells en diuen “mercaderia”.

I no cal ser gaire gran, per participar en aquest negoci tan macabre. En Gazâ, protagonista del llibre, només té 9 anys quan es veu embolicat en el tràfic de persones.

Estem parlant de Daha!, publicat per Edicions del Periscopi; l’autor és Hakan Günday i el traductor és en Jordi Martín Lloret. I és per mitjà de la magnífica feina del traductor que arribem al cor de la història i del drama que es viu, dia a dia, en carreteres i llocs desconeguts.

Tots sabem que hi ha gent que fuig països com ara l’Afganistan, o Síria, o tants altres, buscant la relativa seguretat que sembla que els pot oferir Europa. Però el camí és llarg, dur i no està lliure de problemes i imprevistos. Els qui aconsegueixen arribar a Turquia ja tenen molt guanyat, però els queda heure-se-les amb gent com en Gazâ, que a més de treure profit econòmic de la fugida prestant els seus serveis com a “transportistes” s’entretenen a fer patir la gent: violar noies, maltractament psicològic… totes les maleses que se us acudeixin a vosaltres se li hauran acudit abans al protagonista. Només té 9, 10, 12, 13 anys, i ja és capaç de torturar els éssers humans que té sota la seva custòdia.

Però, és clar, això té un preu. Quan algú passa tant de temps fent el mal, d’alguna manera canvia, i no necessàriament a bé. En Gazâ farà tot el que calgui per sortir-se amb la seva i, al final, en pagarà un preu (que no us puc dir ara, evidentment).

Podríem dir, potser, que és una mena de documental sobre el tràfic de refugiats/fugitius, i que és colpidor i molt informatiu. Només hi ha una cosa que li podria criticar, i és que, en alguns casos, l’autor s’allarga i es recrea massa en determinades situacions, com ara la tortura psicològica al grup d’en Rastin o l’estada a la cova. És veritat, però, que aprofita moments com aquests per fer algunes reflexions molt lúcides, com ara que tothom que obeeix ordres és innocent.

En definitiva, aquest és un llibre que no us podeu llegir si voleu alguna cosa lleugereta perquè ens exposa una realitat que tenim davant dels nassos cada dia i que no sembla que hagi de desaparèixer.