La casa de los peces voladores

Chiew-Siah Tei. La casa de los peces voladores.
Grijalbo, 2011.
400 pàgines.
Títol original: Little hut of leaping fishes.
Traductor: Mercedes García Garmilla.

Aquest és un llibre curiós. Jo encara no havia llegit gaire coses sobre l’època de finals del segle XIX i principis del XX a la Xina, i aquest resulta que cobreix des de 1875 fins al 1900 i poc. Perfecte.

Es tracta d’una novel·la sense gaires pretensions però que reprodueix l’ambient d’una família rural benestant, en què es manté la jerarquia i la filosofia confuciana: l’avi és qui mana, les dones obeeixen al marit i, si aquest falta, al germà o el fill, peus embenats, mandarins corruptes, procés d’examens imperials (bé, això tampoc és tan diferent de les oposicions d’avui dia), l’arribada dels estrangers a la Xina, el xoc entre aquests i els xinesos… n’hi ha per triar i remenar.

El protagonista, en Mingzhi, és un noi que, seguint les instruccions de l’avi, ha d’estudiar per convertir-se en funcionari. Sa mare viu esclava del pare, un pendó que acaba addicte a l’opi i que no serveix per a res. Sa germana gran la casen als 14 anys per conveniència… tots ells viuen sota les ordres de l’avi, el senyor Chai, que té dues preocupacions principals: guanyar molts diners i respecte i venerar els avantpassats (una mica supersticiós, l’home).

En Mingzhi serà el primer que desobeeixi les ordres de l’avi. Així mateix, representa una nova generació que intenta trencar amb els costums anquilosats de la societat tradicional i, fins i tot, estableix amistat amb els primers estrangers que s’estableixen a la zona.

En general, la traducció es llegeix bé i lleugera, sense gaire coses que rasquin. Alguna sí que n’hi ha, però: el te pu-er es converteix en pu-re en algunes ocasions (i m’ha fet riure imaginar-me aquella bona gent prenent-s’ho) i l’o-long també té algun problema, però en general no hi ha coses gaire evidents.

És un bon llibre, apte per a tots els públics. Una lectura molt agradable per a l’estiu. 🙂

Les quatre livres

Yan Lianke. Les quatre livres.
Éditions Philippe Picquier, 2012.
410 pàgines.
Títol original: 四书.
Traductor: Sylvie Gentil.

La veritat és que me l’imaginava més gran… És un bon llibre i retrata amb claretat i sense excessos l’etapa del gran salt endavant (1956-1959) vist des d’un cap de reeducació ple d’intel·lectuals. Però potser precisament aquesta manca d’excessos és el que el fa neutre, gairebé pla. Tret d’algunes escenes realment colpidores, és un relat molt senzill i tranquil. Li falta alguna cosa. I se m’ha fet un pèl llarg.

Ara bé, dit això, és un llibre perfecte per intentar entendre la vida en els camps de reeducació, per veure com l’ésser humà pot canviar de comportament en situacions extremes, com les persones -fins i tot les que han rebut una educació més completa- es tornen egoistes i posen el seu propi benefici pel davant del de la resta del grup.

I, sobretot, podem veure-hi el que ja hem sentit altres vegades: que en aquest període les autoritats no van voler ser realistes i van demanar que es complíssin objectius que no eren factibles, com ara produccions de cereals o d’acer impossibles d’aconseguir. I l’autor retrata, com ja han fet altres, la bogeria per la producció d’acer casolà, que en molts casos no va servir de res.

A part d’això, però, jo hi he trobat un personatge una mica incòmode, el “nen”, que es deixa enganyar i adular pels seus superiors jeràrquics i que no aconsegueix gran cosa a canvi de l’esforç dels seus “presoners”.

En definitiva, un llibre que, tot i que no fa nosa, no té la intensitat de Les jours, les mois, les années. De tota manera, si en voleu veure una altra opinió, la trobareu aquí.

Crisis personals a tope!

Us heu plantejat mai què podria passar si passéssiu tota una setmana amb els pares, els tiets, els germans i una cosinastra (sona falta, ja ho sé) en una caseta al mig de la muntanya? O potser ja us ha passat?

redhouseDoncs això és el que ens planteja Mark Haddon a The Red House. Una setmana sencera, amb un capítol per a cada dia, “tancats” en una caseta al bell mig dels prats de Gal·les. Evidentment, aquí tot es porta a l’extrem, i el petit “mostruari” de persones ens serveix per veure tota mena de conflictes que, segurament, no es donarien tots a l’hora en un context similar en la vida real.

Hi veureu minicrisis de parella, crisis d’adolescents, el record d’un fill nascut mort, pors infantils… cada personatge serveix perquè l’autor il·lustri un moment diferent de la vida. Diria que és un relat més en la línia de A Spot of Bother que no pas del gloriós The Curious Incident of the Dog in the Night-time. Quin gran llibre, aquest últim. Llàstima que no tenia aquest bloc, perquè us l’hauria recomanat fins a l’esgotament (i aprofito per fer-ho ara: llegiu-vos-el!).

En fi, The Red House és un bon llibre per als qui els agradi remenar en les relacions entre persones. A mi no m’agrada tant, però el fet és que, al final, m’ha enganxat.

Ah, i l’edició de butxaca és molt bufona, amb una tapa molt bonica i una tipografia que fa de bon llegir. De fet, és el que em va fer decidir a comprar-lo per Sant Jordi. Per deu euros, no es pot demanar més!

Els baixets són perillosos

Feia temps que el tenia a la llista, i finalment me l’he llegit: Headhunters, de Jo Nesbo.headhunters

Un llibre elèctric, ple de revolts inesperats, tot i que no arriba a la complexitat argumental de El redemptor (no us el podeu perdre, aquest!). El protagonista, un caçatalents baixet (segons ell mateix, fer 1,68 m en un país on la gent tira cap al 1,80 és ser baixet, i això el preocupa) i sense escrúpols, és el “caçador caçat” i es veu embolicat en una història que no s’esperava: qui li hauria dit que, intentant robar un Rembrandt, descobriria que la seva dona li posava banyes?

A partir d’aquí, tot s’accelera i recorrem Oslo i els seus entorns a ritme de Larsson. No coneixeu Oslo? Proveu a llegir el llibre amb el Google Maps al costat.

En resum, un bon llibre de lladres i serenos que, quan penses que ja ho saps tot, et sorprèn. Sobretot quan el protagonista, en ple merder, torna a casa… suspens!

Us recomano que el llegiu. El que no sé és quina versió us hauria de recomanar: jo me l’he llegit en Kindle en català i, francament, no entenc per què costa 6 euros més que en anglès… Ara bé, llegir-la en català ha estat un plaer, perquè trobo que la traductora ha fet una feina magnífica: felicitats, Laia Font!

En resum, que trobo que 14 euros per un llibre en Kindle és molt. Espero que, com a mínim, això serveixi de suport a la traducció al català… en fi…

Quan era petita…

anglada1Llegir literatura infantil quan ja no ets un infant et pot portar alguna petita desil·lusió. Aquest és el cas d’En Peret, de Lola Anglada, que vaig trobar en una nova edició. Es tracta d’una història dirigida clarament als més petits de casa i que, a més, ja té gairebé cent anys: és per això que, en llegir-la, l’he trobada tan llunyana a mi… També hi ajuda el vocabulari: clàssic, amb paraules que avui dia ja no es fan servir gaire i que estaria bé recuperar (rúfol, punyent… ).

Però això no vol dir que no la valori. Parlem-ne.

Aquesta reedició, que respecta l’aspecte i l’ortografia de l’original, és preciosa. Columna hi ha posat tot el cor. El paper, grogós, la tapa, una evolució de l’original. Els dibuixos… impagables! El millor del llibre! Si no coneixeu gaire l’autora, visiteu aquesta pàgina i sabreu què la fa especial. Dona, il·lustradora, escriptora… a principis del segle XX, en ple corrent noucentista.

Jo, que ja havia llegit aquest llibre a l’escola, us recomano que el feu llegir als nens i els intenteu fer entendre que aquest (i altres llibres de l’autora) es van escriure fa molts i molts anys, i que són fruit d’una situació cultural i política totalment diferent. Només així el podran assaborir plenament.

En resum: no m’ha apassionat la història, però sí que m’ha agradat molt tornar-la a llegir i intentar imaginar-me una altra realitat, la dels nostres avis, en un moment en què a Catalunya tot es posava en marxa…