Canadà, terra incògnita

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

CanadàHaver de sortir corrent de casa i no tornar-hi mai més és un drama. Sobretot si no hi tornes perquè el que entenem com a “casa” deixa d’existir: tens quinze anys, els teus pares són a la presó i ta germana fot el camp a Califòrnia.

Què et queda, doncs? Marxar abans no vinguin els dels serveis socials i et tanquin en un orfanat o entitat similar.

I això és el que ens explica Richard Ford en la seva novel·la Canadà, un llibre que ens descobreix, al mateix temps, la història del personatge i la zona fronterera entre els Estats Units i el Canadà, entre la província de Saskatchewan i l’estat de Montana. A mi m’agraden, aquestes històries que passen en les immensitats americanes, amb noms de pobles petits que em són totalment desconeguts, planes i turons sense fi, poc poblats… les disfruto molt perquè em permet imaginar-me com és l’entorn, les cases, la gent… com si fos en una pel·lícula.

El llibre no és curt (515 pàgines en l’original) i considero que té alts i baixos, però en general és una bona història que ens explica com en Dell, que com hem dit té 15 anys, ha de començar una vida nova al Canadà quan els seus pares, després d’atracar un banc, van a la presó. Una amiga de la seva mare se l’emporta abans no vinguin els serveis socials i el posin en alguna institució per a menors. I per què atraquen un banc, els pares? No són lladres professionals… per què ho fan, doncs? És interessant veure com arriben a prendre aquesta decisió, i també ho és veure com l’ambient familiar s’ha anat degradant, potser perquè, per començar, no hauríen hagut de ser família.

En definitiva, és un llibre que em costa de resumir, però que ha valgut molt la pena. Us recomano que el compreu i el regaleu, perquè és una història que, tot i que al final afluixa una mica, té un bon ritme i m’ha agradat molt. I es veu que no només m’ha agradat a mi, perquè acaba de guanyar el Prix Femina 2013 a la millor novel·la estrangera. Un bon motiu per llegir-se’l. I si això no us acaba de convèncer, mireu-vos què en diu en @XavierSerrahima a Núvol.

El podeu trobar en versió original en anglès (versió electrònica a Amazon, per exemple)  o traduït al català per Josefina Caball i publicat per Empúries. Ah, i us recomano una cosa que ja he fet altres vegades: acompanyeu la lectura buscant al Google Maps els llocs que hi surten. Us agradarà.

NOU: Segueix el bloc a Bloglovin

Xerrada de Yu Hua al CCCB de Barcelona

On Per sifuroIn Caràcter xinès2 comentaris
Durant la xerrada
Avui no toca parlar de llibres, sinó d’un autor. Ahir, 5 de novembre, Yu Hua va venir al CCCB de Barcelona i va mantenir una xerrada amb en Carles Prado, expert en literatura xinesa. L’acte es va celebrar amb motiu de la publicació en català de El passat i els càstigs, traduït per Carla Benet i editat per Males Herbes.
La xerrada va girar al voltant de tres eixos: els seus inicis com a escriptor, la consolidació i l’assaig. Yu Hua en tot moment es va mostrar disposat a respondre les preguntes i, a mesura que va anar avançant l’acte, va anar perdent l’encarcarament inicial i va acabar fent comentaris divertits sobre com saltar-se la censura.No em vull allargar en les dades que ja sabem: que era dentista, que els seus pares eren metges i que ell estava molt familiaritzat amb les operacions, la mort i la sang. Diu que segurament aquest últim fet és el causant de la seva “vena bèstia” dels primers temps, quan la violència té una presència constant en els seus relats.

Va sortir diverses vegades el tema de la revolució cultural xinesa, que el va influir molt, fins al punt que anys després encara tenia algun malson relacionat amb les detencions i les sentències de mort indiscriminades. També el va afectar en el sentit que, en aquesta etapa, pràcticament no hi havia llibres que no fossin de Mao Zedong i Lu Xun, o sigui que era difícil llegir literatura o formar-se com a futur escriptor. Així, doncs, quan durant la dècada de 1980 va començar a treballar en un centre cultural i va començar a tenir accés a obres literàries, se li va obrir un món nou. Els autors que més el van influir en aquest període van ser Kawabata, del qual imitava el mètode a l’hora d’escriure, Kafka, que li va ensenyar que pots escriure absolutament el que vulguis, i Faulkner, que també va tenir una gran influència sobre ell.

No va ser fins a l’entrada de la dècada de 1990 que es va consolidar com autor amb la publicació de les seves grans novel·les: Vivir!, que Zhang Yimou va adaptar per al cine, i Brothers, un “totxo” que s’ha traduït a molts idiomes i que ha venut 1.600.000 llibres a la Xina. Va ser en aquesta època que va redescobrir Lu Xun, que de petit havia avorrit a base d’haver-lo de llegir a classe (a mi em va passar amb El Quijote, que també he redescobert de gran).

Va comentar que té una bona relació amb els seus traductors, alguns dels quals li han arribat a recomanar llibres per llegir. Si li fan preguntes, les respon. I va manifestar que hi confia totalment, ja que ell no parla cap idioma que no sigui el xinès i els traductors són la seva veu per arribar al món.

Yu Hua signant llibres

Pel que fa a la censura i la llibertat de pensament, considera que tot és relatiu i que, en realitat, sempre hi ha maneres d’acabar-se saltant les barreres. Un exemple clar: si un llibre se censura a la Xina, el pots publicar igualment a Taiwan. Instantàniament, hi ha gent que “pirateja” aquesta obra i la fa arribar a la Xina continental mig d’amagat, i aleshores circula a una gran velocitat pel país. Com va dir Yu Hua, no veus un duro, però tens l’èxit assegurat (de fet, mig de veres i mig de broma, va dir que havia arribar a valorar la possibilitat de “autopiratejar-se” per poder controlar la qualitat de la còpia). També va dir que la censura és cíclica, i que només serveix per a un objectiu: mantenir el poder. Per això hi ha etapes de més o menys control per part del govern xinès, en funció de què considera que el pot afavorir més.

Abans de passar al torn de preguntes obert al públic, es va parlar de la seva entrada en el món de l’assaig, que podem veure a China en diez palabras i en la col·laboració amb el New York Times. Sembla que, després dels seus inicis amb relats curts i de la seva consolidació amb novel·les de diversa temàtica, aquesta col·laboració amb un diari de prestigi li pot haver aportar una certa reputació d’intel·lectual. De tota manera, va comentar que el fet d’escriure per a un diari implica restriccions que no li agraden, sobretot la longitud: 800 paraules. No sembla que hagi de continuar com a columnista gaire més enllà…

Evidentment, la xerrada va donar per a molt més: intervenció de la traductora, Carla Benet, comentaris sobre la col·laboració amb Zhang Yimou per fer la pel·lícula de Vivir! o la resposta típica a la pregunta típica sobre si li donaran el Nobel (“No ho puc controlar, o sigui que no em preocupa”), però crec que amb això us feu una bona idea de per on va anar el tema.

El passat i els càstigs

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès7 comentaris

Yu Hua. El passat i els càstigs.
Les males herbes, 2013.
Títol original: 往事与刑罚.
Traductor: Carla Benet.

Que bèstia que pot arribar a ser Yu Hua quan escriu. És la primera vegada que, enganxada al llibre, en plena Diagonal, m’he hagut de controlar: em van venir ganes de vomitar mentre llegia l’escena on un boig s’autolesiona. Brutal.

Ja m’ho havien dit: vigila, que és un llibre molt fort. I ho és. Violència, mals tractes, situacions desesperades, desgràcies imprevistes. I tot en menys de 200 pàgines. M’ha deixat totalment fora de combat, i ara m’estic recuperant llegint un llibre més tranquil·let (però no menys interessant). De fet, no em queixo. Al contrari, estic contentíssima d’haver-me’l llegit! Jo, quan llegeixo un llibre o veig una películ·la, espero que em faci sentir alguna cosa, ja sigui bona o dolenta. Si em deixen indiferent, senyal que no m’ha agradat gaire. I, en aquest sentit, aquest llibret minúscul, que gairebé sembla un llibret de missa, ha complert de sobra les meves expectatives.

Què hi trobareu? Doncs hi trobareu quatre relats. Els que més m’han agradat (o, en aquest cas, potser seria millor dir “colpit”) són “1986” i “Una realitat una mica diferent”. El primer explica el cas d’un home que pateix de ple la Revolució Cultural i que es torna boig, i també veiem quin efecte té això en la família. Pel que fa al segon, gira al voltant de la mort d’un nen a mans d’un altre nen, i de com això genera una espiral de violència que fa que tot acabi molt malament. No us puc explicar gaire res més sense fer-vos un spoiler.

Pel que fa a la traducció, de la Carla Benet, molt bona, també. Si els relats m’han arribat a tocar tant a fons, és just i lògic pensar que la traducció hi ha ajudat. Frases ben estructurades, amb una redacció molt adaptada a la nostra llengua, cosa que no sempre et trobes en traduccions d’idiomes tan llunyans. Només li qüestionaria l’ús que fa dels caràcters xinesos al principi del llibre, sense transcripció en pinyin perquè el lector es faci una idea (o, directament, la traducció del concepte). Però que consti que no és un error de traducció, sinó una qüestió de criteri.

Pel que fa a l’edició, de l’editorial Les males herbes, també m’ha agradat molt. És un llibre petitó, fàcil de portar, amb un preu molt assequible i que ve de gust tocar. Crec que l’encàrrec d’aquesta traducció ha estat molt encertada, ja que Yu Hua és, per a mi, un dels escriptors xinesos més capaços i brillants i crec que, amb el temps, pot ser un bon candidat al premi Nobel de literatura. No exagero: l’amplitud de temes que toca en les seves obres, la capacitat per emocionar-te i fer-te entrar en la història que explica, l’amplitud de registres que té, etc., fan que, per a mi, sigui un autor molt més complet que altres que han rebut el Nobel.

En la part més emotiva del tema, no volia acabar aquesta entrada sense dir-vos que m’ha agradat molt saber que tinc una editorial a Gràcia, just al darrere de casa (literalment, menys de 100 metres), Les males herbes, que ha estat capaç de detectar una gran obra i d’acostar-nos-la traduint-la directament del xinès. Una aposta que espero que mantinguin en el futur. També vull aprofitar l’ocasió per dir-vos que si voleu trobar el llibre al nostre barri, el llibre el podeu trobar a Espai literari una nova adquisició del nostre assortiment de llibreries que aposta per les editorials petites i per les obres autoeditades.

I tot plegat, ho podeu rematar venint a la conferència que Yu Hua farà a Barcelona dimarts dia 5 de novembre al CCCB. Espero que l’entrada us n’hagi fet venir ganes.

Cat Country

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Lao She. Cat Country.
Penguin Books, 2013.
242 pàgines.
Títol original: 猫城记.
Traductor: William A. Lyell.

Com ja vaig dir al twitter, aquest llibre m’ha deixat amb una mena de cacau mental important (“mixed emotions”, vaig dir). D’una banda, trobo increïble que Lao She, l’any 1932, fos capaç d’inventar-se una història com aquesta (tot i que, no ho oblidem, aquell mateix any Aldous Huxley va publicar el fantàstic Brave New World: sembla que hi havia alguna mena de tendència). Imagineu-vos-ho: enmig d’una situació inestable al seu país, Lao She s’inventa una història sobre un home que arriba a Mart, va a parar a un país on tot són gats amb comportament humà i al final “patatam” (no us hi volia posar cap spoiler). Sembla que és la primera obra xinesa de ciència ficció i, potser perquè dóna prioritat a aquest aspecte, trobo que li falta una mica de “intriga”, que el protagonista és un simple observador i no s’implica en el que veu al seu voltant, com algú que sap que no val la pena fer res perquè no arreglarà la situació i, també, perquè acabarà marxant d’allà.

D’altra banda, per a mi, que fa molt poc que m’he llegit Mr Ma and son, aquesta història ha sigut com una bufetada a la cara. No hi queda res del realisme de l’altra novel·la, ni de la irona fina que hi havia, ni de les convencions socials, ni comentaris sobre el racimse, ni res… Res. A Cat Country ens trobem un protagonista del qual ni tan sols sabem el nom que es passeja lliurement pel país, observant, sense fer res per canviar el destí del poble dels gats. I els gats ens els pinta com a éssers sense cap mena de lògica (humana, si més no), sense ètica, bruts, desorganitzats, amb un govern despòtic i un sistema administratiu totalment corrupte… una mena de campi qui pugui on tot s’arregla prenent unes fulles d’arbre que “et col·loquen” (mireu-vos-ho com vulgueu: són el soma de Brand New World o l’opi de la Xina del canvi de segle). Ningú treballa, ningú fa res per fer avançar la societat i, és clar, les coses no van gaire bé. No us puc explicar el final.

Si busqueu altres ressenyes sobre aquest llibre, veureu que en molts casos es diu que Lao She hi amaga una crítica ferotge de la Xina dels seus dies: corrupció política, necessitat de contactes (els famosos guanxi), addició a substàncies psicotròpiques, incapacitat d’associar-se amb els compatriotes per aconseguir el bé comú de la nació, joventut alienada (alguns es comporten com els futurs guardes rojos)… Un bon lloc per començar és “China: when the cats rule”, de The New York Review of Books, on Ian Johnson ens resumeix el més destacat de la introducció que va preparar per al llibre.

En resum, voldria dir que, tot i que no és el meu llibre de l’any, potser sí que serà el vostre (no sóc especialment aficionada a la ciència ficció). És un llibre que s’ha de llegir per tot el que representa i implica (o pot implicar) i perquè és de Lao She, un dels millors autors de la literatura moderna que amb aquest llibre demostra una vegada més que és capaç de “retratar” una gran varietat de temes. I, des d’aquí, hem d’agrair la tasca dels editors que creuen en autors com ell i que en publiquen o re-publiquen obres.

Finalment, ara que parlem de creure en autors xinesos, us recomano que estigueu al cas del proper llibre de Yu Hua (potser algun dia, quan sigui gran, li donaran el Nobel) que es publicarà EN CATALÀ gràcies a Males herbes, que n’han encarregat la traducció al Carles Prado. Aviat el tindrem també aquí al bloc.

Ei, Sr. Pla, el quadern no és tan gris!

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

Doncs no. No el trobo gens gris, El quadern gris. Per a mi, és ple de colors i d’olors, sobretot quan parla dels dies passats a Palafrugell i a Calella. És fantàstic com, llegint un llibre que es va escriure fa tants anys, pots veure una Catalunya que ja no existeix, però que no fa tant que va desaparèixer. Els berenars amb la colla, els passejos a última hora de la tarda, no són tan diferents dels que feiem nosaltres quan érem petits i anàvem al poble.el-quadern-gris-9788497101394

Però, com comença, tot això? Doncs tot arrenca amb una epidèmia de grip que fa tancar la universitat de Barcelona i fa que els estudiants, com en Pla, hagin de tornar a casa seva. A partir d’aquí, l’autor queda en una fase de “vacances forçades” i es dedica a viure la vida: tertúlies al cafè, passejos cap al tard, balls i festes majors. Poca feina. Aquest llibre ens deixa entreveure un Pla amic de no fer gaire res, poc motivat a estudiar i molt interessat per la “vida intel·lectual” de l’època.

Per a mi, el valor principal d’aquest llibre rau en el fet que ens permet viure, encara que sigui de lluny, l’època de principis de segle XX, especialment l’ambient intel·lectual de Barcelona. Ens apareixen locals que encara avui dia podem visitar: el teatre Poliorama, la sala Parés, l’Ateneu Barcelonès o ca l’Ardiaca. Així mateix, podem veure com Pla parla de personatges com Josep Maria Junoy, Marià Manent, Josep Maria de Sagarra, Pompeu Fabra o Eugeni d’Ors. Em xoca veure que en parla amb total naturalitat i, en alguns casos, criticant-los.

Sí, la crítica és un dels aspectes que més m’ha sobtat d’aquest quadern. Critica tot el que li ve de gust. Al pobre Rusiñol, per exemple, li toca rebre de ple quan li diu que és un “escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma”, tot i que després ho arregla dient que “té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve”. O potser això també és un enfotre-se’n discretament? També li toca el rebre a Carner: “la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època…”. I podríem contiuar la llista amb Víctor Català, Verdaguer…

En conjunt, doncs, crec que El quadern gris és el retrat fidel d’uns determinats cercles de la societat catalana de fa un segle. Com he dit, per a mi, aquest és el valor principal que té. I ara ve quan em llenceu els tomàquets: a mi no m’entusiasma aquesta manera d’escriure ni la necessitat de posar tres adjectius per a cada substantiu. I, en relació amb això, no volia pas acabar aquesta entrada sense citar la meva admirada Empar Moliner (@emparmoliner), quan parla de Pla com a hipotètic tertulià del programa d’en Basté a Rac 1:

La seva proverbial manera de posar adjectius de tres en tres brillaria com mai: “Prison break és una sèrie insulsa, empordanesa, salivar”, diria. “Però The walking dead és vibrant, peremptòria i mercurial”. I que modern que semblaria amb aquella boina al cap, mentre en Basté li llegiria els correus dels oients, que li preguntarien per la segona temporada de House of cards.

No em digueu que no és bona. 🙂