Avui no toca parlar de llibres, sinó d’un autor. Ahir, 5 de novembre, Yu Hua va venir al CCCB de Barcelona i va mantenir una xerrada amb en Carles Prado, expert en literatura xinesa. L’acte es va celebrar amb motiu de la publicació en català de El passat i els càstigs, traduït per Carla Benet i editat per Males Herbes.

La xerrada va girar al voltant de tres eixos: els seus inicis com a escriptor, la consolidació i l’assaig. Yu Hua en tot moment es va mostrar disposat a respondre les preguntes i, a mesura que va anar avançant l’acte, va anar perdent l’encarcarament inicial i va acabar fent comentaris divertits sobre com saltar-se la censura.No em vull allargar en les dades que ja sabem: que era dentista, que els seus pares eren metges i que ell estava molt familiaritzat amb les operacions, la mort i la sang. Diu que segurament aquest últim fet és el causant de la seva “vena bèstia” dels primers temps, quan la violència té una presència constant en els seus relats.

Va sortir diverses vegades el tema de la revolució cultural xinesa, que el va influir molt, fins al punt que anys després encara tenia algun malson relacionat amb les detencions i les sentències de mort indiscriminades. També el va afectar en el sentit que, en aquesta etapa, pràcticament no hi havia llibres que no fossin de Mao Zedong i Lu Xun, o sigui que era difícil llegir literatura o formar-se com a futur escriptor. Així, doncs, quan durant la dècada de 1980 va començar a treballar en un centre cultural i va començar a tenir accés a obres literàries, se li va obrir un món nou. Els autors que més el van influir en aquest període van ser Kawabata, del qual imitava el mètode a l’hora d’escriure, Kafka, que li va ensenyar que pots escriure absolutament el que vulguis, i Faulkner, que també va tenir una gran influència sobre ell.

No va ser fins a l’entrada de la dècada de 1990 que es va consolidar com autor amb la publicació de les seves grans novel·les: Vivir!, que Zhang Yimou va adaptar per al cine, i Brothers, un “totxo” que s’ha traduït a molts idiomes i que ha venut 1.600.000 llibres a la Xina. Va ser en aquesta època que va redescobrir Lu Xun, que de petit havia avorrit a base d’haver-lo de llegir a classe (a mi em va passar amb El Quijote, que també he redescobert de gran).

Va comentar que té una bona relació amb els seus traductors, alguns dels quals li han arribat a recomanar llibres per llegir. Si li fan preguntes, les respon. I va manifestar que hi confia totalment, ja que ell no parla cap idioma que no sigui el xinès i els traductors són la seva veu per arribar al món.

Yu Hua signant llibres

Pel que fa a la censura i la llibertat de pensament, considera que tot és relatiu i que, en realitat, sempre hi ha maneres d’acabar-se saltant les barreres. Un exemple clar: si un llibre se censura a la Xina, el pots publicar igualment a Taiwan. Instantàniament, hi ha gent que “pirateja” aquesta obra i la fa arribar a la Xina continental mig d’amagat, i aleshores circula a una gran velocitat pel país. Com va dir Yu Hua, no veus un duro, però tens l’èxit assegurat (de fet, mig de veres i mig de broma, va dir que havia arribar a valorar la possibilitat de “autopiratejar-se” per poder controlar la qualitat de la còpia). També va dir que la censura és cíclica, i que només serveix per a un objectiu: mantenir el poder. Per això hi ha etapes de més o menys control per part del govern xinès, en funció de què considera que el pot afavorir més.

Abans de passar al torn de preguntes obert al públic, es va parlar de la seva entrada en el món de l’assaig, que podem veure a China en diez palabras i en la col·laboració amb el New York Times. Sembla que, després dels seus inicis amb relats curts i de la seva consolidació amb novel·les de diversa temàtica, aquesta col·laboració amb un diari de prestigi li pot haver aportar una certa reputació d’intel·lectual. De tota manera, va comentar que el fet d’escriure per a un diari implica restriccions que no li agraden, sobretot la longitud: 800 paraules. No sembla que hagi de continuar com a columnista gaire més enllà…

Evidentment, la xerrada va donar per a molt més: intervenció de la traductora, Carla Benet, comentaris sobre la col·laboració amb Zhang Yimou per fer la pel·lícula de Vivir! o la resposta típica a la pregunta típica sobre si li donaran el Nobel (“No ho puc controlar, o sigui que no em preocupa”), però crec que amb això us feu una bona idea de per on va anar el tema.