“Deconstrucció” a la senegalesa…

M’acabo de llegir Bridge Road, de Mamadou Mahmoud N’Dongo, senegalès. I l’experiència ha estat ben estranya. Fins ara, els pocs llibres d’autors africans que havia llegit seguien patrons més estàndard: la narració en primera o tercera persona d’una sèrie de fets. Alguns parlaven d’històries traumàtiques, com ara els infants soldat, i altres recordaven temes històrics…

Fàcil, oi? És el que normalment trobem en un llibre.

En aquest cas, però, l’autor “deconstrueix” la història i ens la presenta en forma de fragments de gravacions, gravacions que s’han fet per investigar un assassinat (tot i que això, al principi, no queda clar). Podreu trobar-ne un comentari més il·lustrat en aquesta web, on s’arriba a dir que N’Dongo fa servir elements d’avantguarda… i la veritat és que sí que em recorda el que vaig estudiar com a literatura d’avantguarda. Una història fragmentada que el lector ha d’estructurar a partir de les veus de diverses persones que parlen sobre un fet.

He de dir que ha estat una experiència interessant, per bé que totalment inesperada, ja que no coneixia l’autor ni la seva obra (aquest llibre forma part de la ràtzia d’aquest estiu, com Le caméléon).

De viatge per la Unió Soviètica

Em vaig comprar el llibre com qui no vol la cosa, per sorpresa. No el tenia a la meva llista ni n’havia sentit a parlar, però estava de vacances a França i vaig “atacar” una llibreria de Nîmes. Buscava coses diferents, autors africans, asiàtics… coses que a Barcelona no estan tan a primera fila (llevat de en llibreries molt concretes).

Le caméléon és un llibre petit, menut, que es llegeix molt ràpid i que, per a mi, té la gràcia de fer-vos passejar per tot de republiques soviètiques (o ex-soviètiques, com en vulgueu dir), a la recerca d’un tresor que… no us dic res més, perquè perdria la gràcia.

Si us el llegiu, tracteu-lo com un d’aquests llibres de viatges que descriuen els llocs per on passa el protagonista. Jo hi he trobat poca cosa més. Potser si se’l llegeix algú amb coneixements de la cultura russa o soviètica en traurà més suc que jo.

Històries de guerra

Empesa per l’ambient tens i bel·licós d’aquests dies, vaig comprar Incerta glòria després de sentir-ne parlar a la ràdio i el twitter i d’haver-lo vist en més de cinc aparadors. Com sempre que llegeixo alguna cosa que recomanen als mitjans de comunicació, he anat amb peus de plom perquè, tot sovint, es el meu criteri resulta força diferent del dels qui en fan la recomanació a tot i a dret. Aquest cop, però, estic força d’acord amb les recomanacions.

És la primera vegada que llegeixo un llibre sobre la guerra civil vista per un català republicà i sobre tot, vista per gent que era a Barcelona. Ha estat una experiència nova, diferent i molt enriquidora. Històries, les de Barcelona, que concorden amb algunes coses explicades per la meva àvia, ja fa tants anys. Altres, totalment desconegudes, les que expliquen els republicans del front.

No és un llibre de grans pretensions ni rebusca excessivament en el drama, com els que escriuen els autors que no han viscut les experiències que relaten (perquè m’entengueu, obres com La caiguda dels gegants, de Ken Follet, que em va agradar molt però no té l’autenticitat de Incerta glòria). És un recull de petites realitats, narrades per algú que les va viure, i això fa que m’hagi arribat directe, sense filtres.

I, aquest cop, sí que és veritat el que diu a la contracoberta: Sales és una mica Dostoievski. Els seus personatges tenen aquelles preocupacions i recargolaments mentals que trobem a Crim i càstig: per què? com? qui? Però trobo que aquí no es fan tan pesats i angoixosos com en l’obra del rus.

En definitiva, és un llibre que val molt la pena llegir, i que us recomano. Potser també perquè, quan ens vulguin tallar les ales des de l’altra banda de l’Ebre, puguem mirar enrere, ens plantem i diguem prou.

La venda de sang a la Xina

Aquest cop, us parlaré sobre Dream of Ding Village. Diuen que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”, i trobo que aquesta novel·la és ben bé així. No em malinterpreteu: val molt la pena de llegir-la, i ho he fet amb molt de gust, però si hagués durat una mica més hi hauria hagut el perill que el nivell (molt alt en general) comencés a decaure.

M’explicaré millor.

Jo diria que aquest llibre el podem dividir en dos àmbits. D’una banda tenim la narració general, que comença amb la venda de sang a la Xina rural, una venda que no es fa en condicions higièniques suficients i que acaba provocant el ràpid contagi de la sida (sí, suposo que ja sabeu que això és real). A partir d’aquí, Yan retrata amb una gran claredat l’ambient del poble i les relacions entre veïns. Per a mi, aquesta part és una petita joia.

D’altra banda, però, tenim una narració més íntima que queda inclosa en el fil anterior. Es tracta de la història d’una parella de vilatans que inicien la seva relació un cop malalts i després que els rebutgin les parelles respectives. Per a mi, ens alguns punts d’aquesta història hi ha una mica massa de sucre i l’autor s’hi recrea massa.

Tot i això, però, val la pena que us llegiu el llibre. És una bona manera de posar-vos al dia sobre el cas de la venda massiva de sang i el contagi de malalties, que es va comentar força als mitjans de comunicació.

Tampoc podem obviar la feina de la traductora, Cindy Carter, que ha estat molt ben acollida. Aquí podeu trobar una breu entrevista amb ella. Tingueu en compte que aquesta novel·la va ser finalista de la convocatòria del Man Asian Literary Prize 2011, un premi que es concedeix avaluant les obres a partir de la versió en anglès… o sigui que la traducció hi té un paper important.

En resum, Yan Lianke es manté entre els meus autors xinesos preferits, amb un estil molt més fresc i real que d’altres com Mo Yan. I, en canvi, veig que el nom de Mo Yan (i el de Murakami!! :-|) sona com a candidat al Nobel… són coses que no entendré mai…

Finalment, volia dir que, una vegada més, llegir amb el Kindle és una experiència fantàstica que us recomano de totes totes, sobretot en el cas de llibres amb edicions “normals”, sense il·lustracions ni cobertes que els facin memorables. Podeu comprar tant la versió electrònica com la de paper a la web d’Amazon.

Dream of Ding Village

Yan Lianke. Dream of Ding Village.
Corsair, abril 2011 (edició per a Kindle).
352 pàgines (520 KB).
Títol original: 丁庄梦.
Traductora: Cindy Carter.

Diuen que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”, i trobo que aquesta novel·la és ben bé així. No em malinterpreteu: val molt la pena de llegir-la, i ho he fet amb molt de gust, però si hagués durat una mica més hi hauria hagut el perill que el nivell (molt alt en general) comencés a decaure.

M’explicaré millor.

Jo diria que aquest llibre el podem dividir en dos àmbits. D’una banda tenim la narració general, que comença amb la venda de sang a la Xina rural, una venda que no es fa en condicions higièniques suficients i que acaba provocant el ràpid contagi de la sida (sí, suposo que ja sabeu que això és real). A partir d’aquí, Yan retrata amb una gran claredat l’ambient del poble i les relacions entre veïns. Per a mi, aquesta part és una petita joia.

D’altra banda, però, tenim una narració més íntima que queda inclosa en el fil anterior. Es tracta de la història d’una parella de vilatans que inicien la seva relació un cop malalts i després que els rebutgin les parelles respectives. Per a mi, ens alguns punts d’aquesta història hi ha una mica massa de sucre i l’autor s’hi recrea massa.

Tot i això, però, val la pena que us llegiu el llibre. És una bona manera de posar-vos al dia sobre el cas de la venda massiva de sang i el contagi de malalties, que es va comentar força als mitjans de comunicació.

Tampoc podem obviar la feina de la traductora, Cindy Carter, que ha estat molt ben acollida. Aquí podeu trobar una breu entrevista amb ella. Tingueu en compte que aquesta novel·la va ser finalista de la convocatòria del Man Asian Literary Prize 2011, un premi que es concedeix avaluant les obres a partir de la versió en anglès… o sigui que la traducció hi té un paper important.

En resum, Yan Lianke es manté entre els meus autors xinesos preferits, amb un estil molt més fresc i real que d’altres com Mo Yan. I, en canvi, veig que el nom de Mo Yan (i el de Murakami!! :-|) sona com a candidat al Nobel… són coses que no entendré mai…

Finalment, volia dir que, una vegada més, llegir amb el Kindle és una experiència fantàstica que us recomano de totes totes, sobretot en el cas de llibres amb edicions “normals”, sense il·lustracions ni cobertes que els facin memorables. Podeu comprar tant la versió electrònica com la de paper a la web d’Amazon.