James, de Percival Everett

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Quan vaig començar James, no sabia exactament què m’hi trobaria. Sabia que era un retelling de Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, però com que no n’he llegit mai l’original (només recordo vagament aquella sèrie d’animació amb en Tom Sawyer i en Huck com a protagonistes), vaig decidir que llegiria James com a obra independent. I funciona perfectament.

En James (o en Jim, com l’anomenen els altres) és un esclau que, al llarg de la novel·la, va esdevenint molt més que un personatge secundari en la història d’algú altre. En aquest llibre, el protagonisme és seu: de la seva veu, la seva mirada, la seva intel·ligència i la seva voluntat de sobreviure. I sí, també del seu enginy, perquè en James és molt més hàbil del que la societat esclavista que l’envolta pot imaginar-se.

La novel·la comença amb un ritme àgil, gairebé de novel·la d’aventures: som a la vora del riu Mississippi, amb barques, cabanes, esclaus i senyors, i una atmosfera tensa que es palpa. El retrat del poble esclavista i les seves dinàmiques està molt ben fet. Però he de dir que, cap al mig, va tenir una petita baixda. Potser massa pes de les aventures del Huck, o potser perquè la història semblava que anava repetint patrons. Ara bé, quan es va tornar a centrar en en James, quan la seva veu agafa força i es desplega de ple, el llibre remunta i t’arrossega fins al final.

I quin final. Sense fer espòilers: és un final d’aquells que valen la pena.

Una cosa que m’ha agradat molt és com l’autor juga amb la llengua i la consciència que té en James sobre el llenguatge. De fet, ell fa veure que no sap parlar ni escriure correctament, però comença a escriure cartes per practicar, i descobrim que és molt més llest i articulat del que mostra. És aquí on l’humor i la crítica social d’Everett brillen més: quan juga amb les expectatives racistes de l’entorn i les desmunta des de dins.

Tot i això, si m’heu llegit abans a Instagram, ja sabeu que Els arbres em va semblar un llibre més potent. Més directe. Més macarra. Amb un humor molt negre (literalment) que aquí trobem només de forma més suau. A James, Everett juga més a fer novel·la històrica amb consciència contemporània, amb una estructura més clàssica i un to més contingut. També té moments brillants, però no té aquella sacsejada constant que m’havia agradat tant a Els arbres.

En resum, James és una novel·la sòlida, ben escrita i amb un personatge central que val molt la pena descobrir. I, si bé potser no és el llibre que millor representa l’estil més radical d’Everett, sí que és una bona porta d’entrada a la seva obra, especialment si us interessen els temes de raça, identitat i revisió històrica. Coi, que va ser premi Pulitzer!

Si només heu de llegir-ne un… jo em quedo amb Els arbres. Però si podeu, llegiu-los tots dos. En català, els trobareu a Angle Editorial, amb traducció de Jordi Martín Lloret.

Els nostres infinits dies comptats: infantesa perduda?

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Amb Els nostres infinits dies comptats, Claire Fuller entra definitivament en el grup de les autores que m’agrada seguir. Aquest és el tercer llibre seu que llegeixo (tots tres publicats en català per l’editorial Les Hores), i un cop més m’ha deixat amb aquella sensació d’inquietud i fascinació que tant m’agrada trobar en una lectura.

Una de les coses que més valoro de Fuller és la seva capacitat per explorar, sense estridències però amb profunditat, la vulnerabilitat dels infants davant els adults. Tant en aquest llibre com en el primer que li vaig llegir, Terra inestable, l’autora retrata com els nens poden ser manipulats, ensinistrats, enganyats… tot amb la millor de les intencions (o no). I, sovint, sense que el nen (o el lector) se n’adoni fins que és massa tard.

A Els nostres infinits dies comptats, la història comença amb una premissa senzilla: un pare decideix emportar-se la filla a viure al bosc. El que sembla una aventura, gairebé un joc, un anar de campaments prolongat, es va fent cada cop més estrany. De mica en mica, Fuller ens va mostrant les esquerdes d’aquesta nova vida “lliure” i autosuficient. L’aïllament, la rutina extrema, la por al que ens és desconegut… tot plegat va prenent una forma que inquieta.

La gràcia està, també, en com ens ho explica. La novel·la alterna passat i present, i és justament aquest anar i venir en el temps el que ens permet construir la història a poc a poc. Anem confirmant sospites, descartant teories, descobrint noves veritats que ens fan repensar tot el que ens pensàvem que sabíem. Fuller no té pressa per resoldre els misteris: ens convida a caminar amb ella, a poc a poc, per dins d’aquest bosc carregat de símbols i silencis.

És una lectura que recomano molt. Per la història, per la manera com està construïda, i per la força amb què la veu narrativa (una filla que estima, confia, obeeix) ens interpel·la. Hi ha una barreja de tendresa i tristesa, de llum i ombra, que m’ha semblat molt equilibrada. No és un llibre d’acció, ni de grans girs argumentals, però sí d’aquells que et deixen pensant. Què vol dir protegir? Què vol dir estimar? Fins on pot arribar la influència d’un pare sobre la seva filla?

La traducció, de Josefina Caball, aconsegueix que la veu de la protagonista soni natural, creïble i emotiva. És d’aquelles traduccions que no distreuen, però que ajuden a gaudir plenament del text.

En resum: si busqueu una lectura que us remogui per dins i que us faci mirar amb nous ulls les relacions familiars, aquest llibre pot ser una molt bona opció. Jo, per part meva, seguiré llegint el que publiqui Claire Fuller.

“Taiwan Travelogue”: ficció, traducció i memòria sota el jou colonial

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Costa classificar Taiwan Travelogue, de Yang Shuang-zi. No és només una novel·la ambientada en el Taiwan ocupat del 1938, ni tampoc una història de viatges, ni una obra sobre relacions de poder. És tot això i més: un artefacte metaliterari que juga amb la noció de traducció, amb la figura de l’autora absent i amb la fragilitat de la memòria històrica. I, per si no fos prou, la traducció a l’anglès de Lin King va rebre el National Book Award for Translated Literature 2024, fet que ha contribuït a projectar internacionalment la veu d’aquesta autora.

La novel·la (fictícia) que llegim és, en realitat, una suposada traducció d’una obra japonesa escrita per Aoyama Chizuko, una jove autora japonesa enviada pel govern colonial a fer una gira de conferències per l’illa. Allà coneix O Chizuru (o Wang Chien-ho en xinès mandarí), una mestra taiwanesa que fa d’intèrpret. El relat s’articula a partir de la relació (força tòxica) que s’estableix entre elles, marcada per una forta asimetria: d’una banda, Chizuko, egocèntrica, capriciosa i consentida; de l’altra, Chizuru, prudent, reservada, gairebé submisa.

Però el que converteix aquesta obra en un projecte tan singular és la seva construcció narrativa. El text s’obre amb una “introducció” signada per Hiyoshi Sagako, una acadèmica fictícia que afirma ser wansheng (japonesa de sang però nascuda a Taiwan sota el règim colonial). Ella ens diu, sense embuts, que les wānshēng són “fantasmes sense casa ni casta” i que només els fantasmes tenen accés a certes perspectives. Aquesta introducció, que fa de paratext, ens indica com hauríem de llegir l’obra: no com un testimoni directe, sinó com una ficció a mitges, probablement farcida de mentides, escrita anys després per una autora que va voler reescriure’s a si mateixa i donar sentit a una experiència que l’havia superada.

En aquest sentit, Taiwan Travelogue connecta amb altres obres de la literatura taiwanesa contemporània que aborden la memòria colonial des de la ficció (potser Wu Ming-yi?), però amb una capa suplementària: el joc de miralls entre autora, traductora, intèrpret i protagonista. L’acte de traduir (i de reescriure) esdevé aquí una eina de poder, però també una forma de revenja simbòlica. Si Chizuko representa la veu colonial que parla (i sedueix), Chizuru és la veu que interpreta, que negocia.

Literàriament, la novel·la destaca per la seva atenció al detall, especialment en l’àmbit culinari: plats taiwanesos i japonesos es comparen, es descriuen, i fins i tot s’hi colen algunes receptes. La gastronomia esdevé un altre espai de tensió i intercanvi cultural. Però més enllà del menjar, el que realment impacta és el to ambigu, la manca de certeses i el qüestionament constant del que llegim.

Una novel·la intel·ligent i incòmoda, recomanada per a lectors avesats a llegir entre línies i a transitar els marges de la ficció. Si us interessa la literatura que interroga la història des de la invenció, Taiwan Travelogue és una bona lectura.

7 m2, de Jussi Adler-Olsen

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Quan vaig començar a llegir 7 m2, ja sabia que era l’últim volum de la sèrie del Departament Q. El mateix Jussi Adler-Olsen ho havia anunciat: per motius de salut (l’autor ha fet públic que pateix càncer), aquest seria el seu comiat de la literatura. I això, vulguis o no, condiciona molt la lectura. No és només el final d’una saga, sinó també el tancament d’una veu interessant dins del món del thriller nòrdic.

Adler-Olsen sempre ha estat, per a mi, un autor simpàtic. El vaig descobrir tard, però m’he quedat amb les seves històries perquè ha sabut trobar un equilibri interessant: el de narrar crims i disfuncions socials amb una barreja de crítica, ironia i una galeria de personatges variats. En aquest sentit, s’ha sabut col·locar en un lloc molt concret dins del ventall de thrillers nòrdics: ni tan bèstia com Jo Nesbø amb el seu Harry Hole (on hi ha sang, destrucció i una certa desesperança vital) o la sèrie Sebastian Bergmann de Hjorth i Rosenfeldt (casos heavies amb un paio molt sociòpata), ni tan tou com els casos d’Erica Falck i Patrick Hedström de Camilla Läckberg, on tot és més net, domèstic i amb molt de pastís de poma (negre-rosa, podríem dir).

A 7 m2, el protagonista, en Carl Mørck, està empresonat per un delicte que (evidentment) no ha comès. Però el problema és que ningú se’l creu. Ningú… excepte el seu equip: l’Assad, la Rose i en Gordon. A partir d’aquí, la novel·la es desplega en dues línies principals. Per una banda, el cas que els membres del Departament Q han d’investigar mig d’amagat per exculpar el seu cap. I, per l’altra, tot el que passa dins la presó, on el mateix Carl ha d’afrontar el desconcert, la por i la incomunicació.

La trama avança fina com un rellotge i compleix amb escreix la seva funció: manté la tensió, resol trames pendents i tanca l’arc de personatges que molts lectors han seguit durant anys. De fet, m’ha agradat especialment veure com en Carl, que sempre havia estat una mica punxegut i malcarat, aquí es mostra més vulnerable. Potser no és casual que l’autor hagi volgut tancar així la història.

Una dada més, que no té a veure amb la trama però sí amb les meves simpaties: Adler-Olsen sembla tenir una estima especial per Barcelona i, de fet, hi té casa. No hi surt al llibre, però sabent-ho encara me’l llegeixo més de gust (sí que sortia breument en un altre dels llibres de la sèrie, La víctima 2117).

Finalment, m’acabo d’assabentar que s’ha fet una sèrie de Netflix inspirada en aquesta saga. El curiós del tema és que, si ho he entès bé, ho han “transplantat” a Escòcia, amb en Matthew Goode fent de Carl. No cal que us digui que de seguida que pugui m’hi llanço de cap!

En fi: si encara no heu entrat en el món del Departament Q, ara és un bon moment per començar pel principi. I si ja l’heu anat seguint, prepareu-vos per acomiadar-lo com cal. S’ho mereix.

Que morin els fills dels altres, de Roser Cabré-Verdiell

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Hi ha llibres que t’enganxen pel to. Per l’atmosfera. Per la manera com les paraules no només expliquen una història sinó que l’invoquen. Que morin els fills dels altres, de Roser Cabré-Verdiell (editat per Males Herbes), és exactament això: una lectura magnètica que sembla que et llegeixi a tu mentre tu la llegeixes.

Aquesta és la història de la Rebeca, una dona que arriba a Ocata amb la seva família, un marit i dos nens petits, carregant una por que no sabem ben bé d’on ve. La casa nova, amb les seves parets recents i el jardí ple de flors, els veïns (la Camila, una dona amb aires de misteri; en Gregori, un home que sempre sembla estar observant; la petita Flora, que juga sola a l’escola) i el poble, tot sembla aparentment normal. Tot i això, la Rebeca té una sensibilitat especial i veu coses sota la superfície: conductes estranyes, mirades que parlen de secrets ocults, coses que no lliguen ben bé… Fins on arribarà, tot plegat? La seva ansietat, alimentada per petits detalls, la portarà a descobrir la veritat darrere d’aquest lloc que hauria de ser el seu nou inici.

Com ja em va passar amb Aioua, una de les coses que més he gaudit de la novel·la és la potència de l’estil de la Roser: t’arrossega. Escriu per fer-te sentir la incomoditat, el desig, el desconcert, la por. És una escriptura viva, gairebé orgànica, com si cada frase ens anés fent acostar a un lloc que no acabem d’identificar però que ens inquieta i ens captiva. A estones sembla que estiguem llegint una invocació, un encanteri, una veu que beu de la literatura gòtica però també del realisme brut i emocional més bèstia i inquietant.

Igual que a Aioua (ja em perdonareu que hi faci tanta referència), l’autora explora la fragilitat i la força de la institució familiar, els límits del que s’accepta com a normal i la línia tan fina que separa la por de la lucidesa. Però aquí fa un pas més: l’estil és més animal, més compacte i potent. És un llibre que no es llegeix per saber què passa, sinó per viure com passa. I per veure com una dona pot arribar a esdevenir una altra cosa.

I després hi ha l’espai: Ocata. De petita, vaig passar molts estius a Premià de Mar (el poble del costat), i llegir una novel·la ambientada en aquest entorn, en un camí que sembla el que uneix Ocata i Premià (el que llavors anomenàvem “Camí del mig”, que no sé si encara hi és), ha sigut com tornar a un lloc conegut i descobrir que ara té ombres noves. Moltes ombres. L’escenari no és només decorat: és part viva de la història.

Un cop més, em trec el barret davant de la fantàstica tria d’autors catalans que té l’editorial Males herbes, que té un catàleg impressionat on, a més de la mateixa Roser Cabré-Verdiell, hi trobareu gent com en Ferran Garcia, la Berta Creus, en Max Besora o en Jordi Masó. Repòquer d’asos!

Tornant al tema que ens ocupa, i per tancar, recomano aquesta història a qui busqui llibres amb cos, amb veu, amb escletxes per on se’t cola l’atmosfera. I us el recomano especialment si coneixeu la zona, perquè us en donarà una nova visió!