Sau, de Ferran Garcia: foscor, memòria i passat

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Hi ha llibres que són com un cop de puny a l’estómac, i d’això, en Ferran Garcia en sap un munt. Avui us parlo de Sau, el tercer llibre que li llegeixo, i puc dir que està a l’altura de l’estil i el contingut habitual de l’escriptor. Chapeau, Ferran!

En aquesta ocasió, a més de portar-nos a la part més feréstega de Sau i la zona, l’autor fa arrencar la història en una plantació a Guinea Equatorial, on trobarem alguns dels personatges centrals de la novel·la. Novel·la? Novel·les? La pregunta és lícita, ja que el llibre està dividit en dues parts que podem entrellaçar, però que podrien ser llibres diferents.

Així doncs, comencem amb la família Sala de Bruc a Guinea. Us puc ben dir que aquesta part em va encantar, i que en certa manera em va fer pensar en Maryse Condé i el seu Célanire colltallat: un ambient on hi ha espai per als esperits i elements sobrenaturals. Una sèrie de fets fan que la família decideixi tornar a Catalunya, a la plana de Vic d’on és originària, i a partir d’aquí ja no us explico res més per no pifiar-la.

I aquí arriba la part que m’ha fet pensar més: la segona història. 

Fem un salt en el temps, però ens mantenim a la mateixa zona: Sau i entorns. Admeto que aquí m’ha costat més fer encaixar les peces, trobar les relacions que hi ha entre personatges i el perquè de tot plegat. Al final me n’he sortit bastant, però he suat una mica perquè em costava concentrar-me (no és culpa del llibre, això, és cosa meva). Sincerament, no sé què us en puc avançar per no xafar-vos la lectura: llegiu amb atenció i doneu-vos temps per pair el que us explica!

“Sau” és un llibre complex, ric en subtrames i personatges: polièdric, podríem dir. Així doncs, cadascú en disfrutarà més un aspecte o un altre, en funció dels seus gustos. Ja us he dit que no vull aprofundir en la història per no fer espòilers, però sí que us vull parlar dels aspectes que més m’han enganxat:

M’encanta la intensitat que l’autor posa en les seves històries. La cruesa amb què ho ens explica tot plegat. Misèria humana, desolació, atmosfera asfixiant a estones, brutalitat, inquietud, implacable, ombra, foscor… ens obliga a mirar sota la superfície, i no sempre hi trobem un món amable.

L’entorn natural que ens presenta l’autor és ideal per aconseguir el seu objectiu: una natura que, igual que pot ser majestuosa en un dia de sol, pot generar ambients llòbrecs, feréstecs, ombrívols… llocs i paratges que es presten a la narració fosca i dura a què ens té acostumats aquest autor.

Més en general, diria que en Ferran forma part d’un grup d’escriptors que m’han fet retrobar amb la tradició literària rural més crua de casa nostra. Obres com Terres mortes, Et vaig donar ulls… o el grandíssim Guilleries m’han fet reconnectar amb llibres més clàssics com Els sots feréstecs (atenció, nova edició!), La punyalada, Solitud o fins i tot algun Folch i Torres dels més obscurs (hi ha vida més enllà d’en Massagran!).

En definitiva, Sau és un llibre que t’estreny l’ànima i que cal llegir amb atenció per no perdre’s cap detall. Realisme màgic? Punts de sobrenatural? Surrealisme? No sé com qualificar-lo, però no hi ha dubte que no us deixarà indiferents i que cal continuar atents a les publicacions d’aquest autor i, també, de l’editorial Males Herbes: la seva selecció d’obres és sorprenent i realment bona.

Taipei People: nostàlgia i identitat amb Pai Hsien-yung

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Llegir Taipei People de Pai Hsien-yung ha estat un repte interessant. Vaig tenir la sort de compartir aquesta lectura amb un petit grup d’experts en xinès, i les seves aportacions van ser molt enriquidores. Vaig sortir una mica de la meva zona de confort (tinc una gran relació ambivalent amb els relats) i, si l’hagués llegit sola, potser no l’hauria acabat. Aquest llibre, un recull de catorze relats, ens endinsa en la vida d’un conjunt de personatges marcats per l’exili i la pèrdua, tots ells xinesos que, després de la Guerra Civil, es van establir a Taipei, intentant refer la seva vida en un entorn que no els acaba de pertànyer.

La nostàlgia és un element central d’aquestes històries. Els protagonistes són intel·lectuals, aristòcrates caiguts en desgràcia, dones de companyia, antics soldats i burgesos desplaçats que miren enrere amb una barreja de malenconia i resignació. Taipei és per a ells un refugi, però també un espai de desconnexió, on les seves arrels queden en suspens, atrapades en una terra que mai podran tornar a habitar plenament. L’autor retrata aquesta realitat amb una prosa detallista, capaç de transmetre tant la decadència del món que deixen enrere com la dificultat per trobar el seu lloc en el present.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta obra és la seva capacitat per construir ambients i recrear atmosferes amb una riquesa de detalls que gairebé es poden respirar. Pai Hsien-yung sap com fer sentir la humitat dels carrers de Taipei i l’elegància apagada d’aquells que alguna vegada van ser poderosos i ara sobreviuen en un món que ja no els pertany. Però, alhora, he de confessar que cap al final m’ha arribat a cansar una mica. Els personatges comparteixen un mateix tipus de melancolia, una sensació de pèrdua que es repeteix en cada relat, i això ha fet que no hi acabés de connectar del tot. És una experiència que m’ha recordat a la literatura d’Eileen Chang, on sovint es repeteixen temàtiques i sensibilitats que, a estones, poden fer que la lectura sigui monòtona.

L’autor i el seu llegat

L’autor, fill d’un alt comandant del Kuomintang, va viure en pròpia pell aquest desplaçament i la seva obra està profundament influenciada per aquesta experiència. Format a Hong Kong i després als Estats Units, Pai Hsien-yung és una de les veus més importants de la literatura xinesa contemporània. De fet, un dels relats d’aquest recull va acabar servint d’embrió per a la seva novel·la més coneguda, Crystal Boys, una obra pionera en el retrat de la vida dels joves homosexuals a Taipei.

En definitiva, Taipei People és un llibre profundament evocador que ens transporta a un món ple de matisos i ens fa reflexionar sobre la fragilitat de la identitat quan aquesta es veu sacsejada per l’exili. És una lectura que recomano, sobretot, a aquells que busquen una literatura que explori la memòria i la pèrdua des d’una prosa bella i detallista.

“Después de Mao”, antologia de literatura xinesa

On Per sifuroIn Caràcter xinèsDeixa un comentari

Feia dies que no publicava res sobre literatura xinesa. O res, en general. Avui, doncs, toca parlar de Después de Mao, una antologia de relats escrits per autors xinesos nascuts entre 1960 i 1980. La compilació i traducció és obra de Miguel Ángel Petrecca, i la publicació és de Adriana Hidalgo Editora, una editorial argentina que està publicant obres traduïdes del xinès. Cal estar pendent de com avança!

En aquest recull trobarem obres d’alguns dels autors joves de més anomenada d’una fornada que té la difícil tasca de donar relleu a la generació de gegants literaris com Yu Hua, Yan Lianke o el Nobel Mo Yan. Això no és fàcil, i les comparacions són odioses, o sigui que me n’abstindré.

Lògicament, aquests autors més novells deixen enrere els temes més habituals en els autors precedents i entomen el repte de ser cronistes de la seva època. Això fa que explorin un món xinès que deixa enrere el lirisme (o el drama) rural i se centrin en ambients més urbans, amb una economia que evoluciona a tota marxa cap a un capitalisme controlat.

Com sempre que llegeixo un recull de relats, n’hi ha hagut que m’han encaixat com un guant i altres que no m’han acabat de fer el pes. Ja sabeu que això em passar amb tots els reculls, i és especialment lògic en aquest cas perquè Petrecca ha fet un recull que cobreix perspectives i estils molt diferents per, suposo, facilitar-nos l’entrada a la narrativa xinesa contemporània.

Tot i que no m’hagin agradat tots, sí que puc dir que és un bon lloc per començar a tibar fils i explorar la literatura xinesa. Aquí trobareu obres d’autors com ara Lu Nei, Lu Min o Sheng Keyi, dels quals ja havia llegit llibres que havia comentat aquí al blog:

Coneixeu algun d’aquests llibres o autors? Teniu curiositat per conèixer-los?

Resultats de l’enquesta sobre punts de llibre

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Gairebé un any després d’anunciar que feia una enquesta i obrir el formulari corresponent, m’he adonat que no he penjat les respostes. Així, doncs, ha arribat l’hora de compartir amb vosaltres les dades que tan amablement em vau donar.

Abans de res, cal aclarir la mida de la mostra: tinc 114 aportacions, totes recollides a través d’un formulari de Google. Les primeres preguntes (mida, gruix, material) tenen respostes molt evidents i donen per a poc comentari, o sigui que us copio els gràfics i us en dic quatre coses. On ens podem esplaiar més és a les últimes preguntes (què feu servir en lloc d’un punt de llibre, etc.).

El primer que us preguntava és si us agrada que el punt sobresurti del llibre o no. Fixeu-vos-hi: tot i que guanya el “que sobresurti”, guanya per molt poc i, atenció a la dada, algú va contestar les dues coses (la suma dels percentatges és superior a 100). No hauria hagut de passar, però mira, coses de la vida.

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Mida. Nombre de respostes: 114 respostes.

També us vaig preguntar sobre el gruix del punt. Aquí hi havia més opcions, però si descartem els que els hi és totalment igual veiem que guanya per majoria “aplastant” el gruix “normal”: interpreto que voleu punts que siguin prou rígids perquè el llibre s’obri per on toca, però no tant com perquè sempre vagi mig obert i es desformi.

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Gruix. Nombre de respostes: 114 respostes.

En el material també hi ha un guanyador clar. En aquesta pregunta podíeu triar més d’una opció i aportar-ne d’altres, però tot i així la cartolina és la reina indiscutida, seguida a molta distància dels punts que van folrats de tela (en tinc algun de molt bonic, també!). Jo vaig donar tres possibilitats: cartolina, tela i metall. La resta són propostes vostres!

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Material. Nombre de respostes: 114 respostes.

Aquí entràvem ja en l’aspecte del punt i volia saber si els trieu en funció del “tema”, si voleu que quadri amb el tema del llibre. A la majoria això no us preocupa, goiteu:

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Tema. Nombre de respostes: 114 respostes.

I aquí comença la part més moguda de l’enquesta: feu servir punt o hi poseu el primer que trobeu?

Hi ha més de 70 persones que, molt ordenadament, sempre fan servir punt de llibre i 42 que van dir que van per lliure, però el fet és que, fins i tot les 74 que fan servir punt de llibre es van animar a proposar “punts alternatius”. Jo us vaig proposar els clàssics: tiquet de compra (59 respostes), paper WC (4), boli o llapis (17), regle (10), fulla de planta (14) i doblegar la punta del full (algú m’ha dit que això és sacrilegi: doncs oju perquè hi ha 20 sacrílegs!).

Però la vostra creativitat no té límits, o sigui que he recollit en una llista tot el que proposeu i us la poso a continuació (no cabia al gràfic). He unificat les que, amb diferents paraules, deien el mateix. Entre parèntesi, algun comentari meu:

  • Targetes i bitllets de transport, avió inclòs
  • Post-it
  • Fotografia
  • Postal
  • Cinta, cordó o fil
  • Faixes de llibre (per fi seran útils per a alguna cosa!)
  • El drapet de netejar les ulleres
  • Un tros de paper
  • Apunts de la uni (doncs espero que fossin petits!)
  • Obrecartes en forma de punyal (això té molt perill)
  • Arracades
  • Factures de la llum
  • De vegades, el mòbil (espero que sobre una taula)
  • Fulles seques
  • Etiquetes de roba
  • Sobrecoberta del llibre, si en té
  • Escuradents (espero que fos net!)
  • La solapa del llibre
  • Entrades: museu, concert, teatre, etc.
  • Corretja de rellotge
  • Esquela-recordatori d’una amiga (trist i bonic alhora)
  • Trossos de capses trencades
  • Goma del cabell
  • Resguard del préstec de la biblioteca
  • Pell de mandarina (una mica marranada, eh!)
  • Targeta de visita
  • Retall de diari
  • Etiqueta d’ampolla d’aigua
  • Bossa de paper d’avió, d’aquelles per vomitar-hi (oh senyor!)

Com podeu veure, hi ha de tot!

I l’última pregunta era sobre el sistema de fixació del punt. A la immensa majoria (98,2%) us agrada intercalar-lo i prou, i hi ha algunes persones que prefereixen el sistema clip i el de l’imant. A partir d’aquí, encara que no ho sembli, tot són variants d’aquests dos punts que vau posar a “Altres”. 

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Sistema de col·locació/fixació. Nombre de respostes: 114 respostes.

No puc tancar la valoració sense esmentar alguns dels comentaris que hi havia al final de tot, que m’han fet riure o reflexionar sobre aspectes que no havia plantejat a l’enquesta. Això vol dir que jo també he après coses fent aquesta activitat!!!

Aquí els teniu:

  • Només que m’alegra saber que no sóc l’única que té manies amb els punts 😂 I gràcies per tot el que comparteixes ❣️
  • Gairebé sempre faig servir els mateixos, moltes vegades els que posen a la biblio o els que inclouen alguns llibres de compra. Així conservo intactes els bonics, que em serveixen per acompanyar les fotos de les publicacions.
  • M’agrada que els punts vinguin amb el llibre, vagin conjuntats, és algo que s’està fent des de fa relativament poc i ho trobo genial. Si no, el de la llibreria on el compro també m’agrada.
  • El dibuix, temàtica, colors… Em són intranscendents per un punt de llibre. Però sí que hi hagi diferències entre les dues cares perquè l’utilitzo per marcar a quin paràgraf m’he quedat per reprendre la lectura.
  • M’agrada que els punts quedin dins del llibre, excepte si porten llacets ben “cuquis”, que llavors han de sobresortir. 😅 
  • Crec que els bitllets de transport públic tenen molt d’èxit entre lectors com a punts de llibre! Però el més important: els punts que són realment bonics acaben enganxats a la paret i formen part de la decoració de l’espai. ❤
  • Doblegar les pàgines d’un llibre és un pecat capital (pendent de ser reconegut pel Vaticà).
  • Abans memoritzava el número de pàgina. Ara, com que llegeixo 3-4 llibres a la vegada, depenent del moment i del lloc on em trobi, sempre punt de llibre. 😉

Aquests només són alguns dels que em vau posar. Us agraeixo molt, també, les paraules boniques que em vau dir, però he pensat que no calia posar-les.

I fins aquí el petit estudi sobre punts de llibre que hem fet entre tots. Moltíssimes gràcies per la vostra col·laboració!

Célanire colltallat, de Maryse Condé

On Per sifuroIn 4 estrelles3 comentaris

M’ha encantat aquest llibre, he volat d’una banda a l’altra de l’Atlàntic! És increïble com escriu Maryse Condé, i el que explica és molt especial. Célanire colltallat és un llibre espectacular que ens obre un món on la realitat i la imaginació es mesclen, ens porta a l’Àfrica i al Carib de fa un segle, i ens mostra com funcionava el colonialisme, però també la vida real dels llocs on passa la història.

Ja ho veieu pel títol: la protagonista es diu Célanire i té una ferida al coll bastant evident. Qui l’ha ferida? Per què? Quins objectius té ella?

La nostra protagonista, tot i ser de Guadalupe, va a parar a la Costa d’Ivori, on ha de treballar en una llar per a nens que pertany a una missió francesa. És guapa, té una voluntat molt forta, i des del moment que arriba tot comença a funcionar diferent i es produeixen morts estranyes. Hi està relacionada?

Al llarg del llibre veurem com, poc a poc, l’autora ens va descobrint els objectius de la Célanire, així com els seus orígens (per a mi, la part més interessant del llibre!). L’escriptura és gairebé hipnòtica, com si seguís algun ritus que et fa accelerar el ritme de la lectura i et porta a llocs que no t’hauries imaginat.

Parlant de llocs, ha sigut extremadament interessant la vessant “geogràfica” de la història, ja que he après coses sobre Costa d’Ivori i Guadalupe. No oblideu que llegeixo els llibres amb el Google Maps al costat, especialment els que passen en territoris que  no conec gaire. En tot cas, ha estat una lectura molt absorbent, que pràcticament m’ha fet sentir que era en el lloc on passava tot.

Com comentava més amunt, un aspecte destacat del llibre és la societat colonial de l’època. Condé ens mostra la relació entre colonitzadors i colonitzats, la barrera que existeix entre tots dos grups, però també hi trobareu altres coses, com ara el paper de la dona en el context que ens presenta i la importància de l’educació per sortir del forat. 

En definitiva, una primera aproximació a Condé molt satisfactòria que m’ha deixat amb ganes de llegir-ne més i, també, amb ganes de continuar explorant el catàleg de L’Agulla Daurada, que amaga llibres sorprenents. Ara, a esperar amb moltes ganes la col·lecció Mississipi, que ens portarà literatura d’aquesta zona i que espero explorar a fons!