Aviam: quan un llibre es diu La caja negra. Los perros vuelan bajo, té una portada com la d’aquest i el publica algú de confiança com Automática Editorial, servidora l’ha de comprar. Que no conegui l’autor no importa perquè sé que aquesta editorial té una selecció d’autors de l’Europa de l’est amb la qual he connectat des del primer dia.

Però comencem pel principi. Siguem ordenats.

Què hi ha a La caja negra?

El que hi ha és les històries de dos germans búlgars que, en moments diferents, se’n van a viure als Estats Units. La cosa comença amb la mort del seu pare quan ells estan tot just sortint de l’ou, aquell moment entre l’institut i la universitat en què encara no sabem què volem ser.

Aleshores hi ha un salt en el temps i veiem que un d’ells, l’Ango, continua a Bulgària i vol emigrar als EUA, mentre que l’altre, en Ned, ja fa temps que hi és. Així, doncs, l’acció comença quan en Ned va a buscar l’Ango a l’aeroport de Nova York.

A partir d’aquí tindreu de tot. Des de la crítica al sistema comunista (o, més ben dit, post-comunista) de Bulgària fins a un retrat esperpèntic del sistema capitalista americà, amb un repàs càustic a un costum de la classe més benestant: encarregar a algú altre que et tregui a pasejar el gos.

Justament això és el que farà l’Ango. Després d’una primera experiència fallida com a supervisor en un restaurant de fast-food, passarà les hores passejant uns gossos repel·lents i estirats per Central Park. Però no us penseu que la descripció és tal qual, no: Popov recorre a la sàtira més corrosiva per fer el retrat de conjunt de la situació. Fins i tot apareixen no un sinó… DOS sindicats de passejadors de gossos que estan enfrontats! Sí, és absolutament inverosímil i ratlla l’absurd, però ja sabem que la realitat supera la ficció, o sigui que jo ja m’ho crec tot.

Per altra banda, el Ned, que és un BTE (m’encanta, això: búlgaro que triunfa en el extranjero), treballa en una empresa de Wall Street. Tot li anava bé fins que uns capullos (no tenen un altre nom) li sabotegen una presentació i cau en desgràcia. Arran d’això, i aprofitant que és búlgar, l’empresa l’envia a una missió a Bulgària per treure-se’l de sobre una temporada. Aquest retorn al país d’origen dona l’excusa a Popov per fer un retrat esperpèntic del règim postsoviètic, un retrat sense pietat. Evidentment, no us explico com acaba l’aventura, però sí que us puc avançar que m’he divertit molt. Ja fa temps que no em crec les crítiques que diuen que amb un llibre rius molt, però aquest sí que us juro que té moments brillants.

L’aspecte gràfic sí que importa

Com us deia més amunt, la tapa va tenir un efecte magnètic. La vaig veure i ja no me n’he pogut desenganxar. Suposo que ja deixa entreveure l’humor “descatxarrant” que trobarem a l’interior. A part, com sempre, els llibres d’Automática Editorial estan tan ben fets que és un gust tenir-los a les mans.

No podem deixar passar tampoc la tasca dels traductors, que són Viktoria Leftérova i Enrique Maldonado. Suposo que, en aquest cas, el coneixement de la llengua original l’ha aportat Leftérova i que Maldonado hi ha aportat la seva experiència com a traductor i (magnífic) redactor en castellà. I és que la seva mà es nota en tota la novel·la, cosa que em recorda l’altra novel·la que li he llegit, El mar alrededor, on també fa un exercici narratiu brutal.

Finalment, com deia al principi, Automática té una bona selecció d’autors de l’Europa de l’·st. Des d’autors russos de pes com Maksim Gorki fins a escriptors desconeguts per a nosaltres. Exemple? El mateix Alek Popov o Yordán Radíchkov, de qui he llegit Abecedario de pólvora, que em va encantar.

En tot cas, un 5 estrelles que val la pena que us llegiu.