Sant Jordi 2020: #confinallibres

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

Sant Jordi 2020 és estrany. Pinten bastos i no podrem fer el nostre passeig habitual. O sigui que no sé si té gaire sentit que us recomani gaires llibres, ja que seran difícils d’aconseguir. Però bé, no costa gens fer una llista i, a partir d’aquí, que cadascú faci el que hagi de fer, no? De fet, hi ha diverses maneres de comprar-ne, des de la compra “aquí te pillo aquí te mato” fins a l’opció de la compra diferida. Totes són vàlides.

En realitat, només que feu clic a la categoria “5 estrelles” o “4 estrelles” que hi ha a la columna de la dreta us apareixeran els llibres que més m’han agradat, però us he preparat una llisteta amb coses per a tots els gustos. No són les últimes novetats, però és que trobo que hi ha llibres que s’han de recordar, com l’últim de la llista, que és boníssim! (Els últims seran els primers, diuen.)

Per altra banda, com ja sabeu, la literatura xinesa té un paper destacat en aquest blog. Últimament, però, no he trobat grans coses, i per això prefereixo recomanar-vos llibres que, tot i que no són supernovetat, són de molta qualitat.

Si us fa gràcia aquest últim, el Sueño en el pabellón rojo, però us fa una mica de mandra (és llarg), podeu participar en el club de lectura que fem a Twitter cada 15 dies. Dissabte 25 d’abril, toca! 🙂

El meu radar per a Sant Jordi 2020

No volia tancar la llista, però, sense dir-vos quins són els meus objetius per a aquest Sant Jordi en format alternatiu. A mi m’agrada passejar-me i deixar-me convèncer per cobertes, editors… o sigui que aquest cop he d’anar bastant a preu fet:

Com podeu veure, tinc gustos eclèctics. El primer llibre, La caja negra, em crida l’atenció, directament, per la coberta. A més, Automática Editorial fa molt bona tria d’autors de l’Europa de l’est. Encara recordo com em va agradar Abecedario de pólvora! I, a més, un dels traductors és l’Enrique Maldonado, de qui ja he llegit El mar adentro, amb una traducció preciosa.

Pel que fa a la literatura italiana, segurament caurà un giallo i una altra cosa. Aquest cop em deixaré sorprendre.

Un altre llibre que fa temps que tenia pendent, i que em guardava per a Sant Jordi, és el recopilatori monumental del teatre d’Ibsen, amb una traductora que ho fa molt bé, la Cristina Gómez-Baggetthun, i una editorial de confiança, Nórdica Libros. Aquest ja l’he encarregat a Taifa llibres, que fa enviaments (hi ha força col·lapse, però ja arribarà un dia o altre).

Finalment, és probable que tanqui les compres d’avui amb un altre llibre de la sèrie del Sebastian Bergman, un dels personatges més maleducats i desagradables del món policial (molt més que el Rocco Schiavone, que ja és dir!). Aquest me’l compraré en versió electrònica.

Quan les llibreries obrin, ja aniré a voltar i a comprar el que m’ha quedat pendent!

Bon Sant Jordi, malgrat tot plegat!

Sant Jordi 2020
Rosa casolana 🙂

The Patriots, Sana Krasikov

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Extret del meu compte d’Instagram: @lilladeserta.

Mirada prohibida, dolor de dona

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris
Mirada prohibida

Fa un temps vaig llegir Mirada prohibida, de Nina Bouraoui, i se’m va quedar encallat a mig comentar. Ara, finalment, he trobat el moment per fer-vos-en quatre ratlles.

En aquest llibre, la protagonista està tancada a casa, sota control dels seus pares, en un carrer de l’Alger. Només pot veure la vida mirant per la finestra, i tampoc és que pugui veure gran cosa, ni que pugui obrir-ne les portelles i treure el cap. Mirada prohibida és un llibre angoixant i dur que ens fa veure com viuen moltes noies i dones en llocs on la nostra voluntat no compta per a res.

Però no és només això. La voluntat no compta. Fins aquí hi arribo. Però és que això ve acompanyat de la brutalitat del pare. Aquest home, entre altres coses, no dubta a violentar la mare de la protagonista quan li ve més de gust. No se m’acut cosa de més mal gust quan se suposa que convius amb una persona a la qual, encara que no estimis, hauries d’aprendre a valorar i respectar.

I la mare tampoc se’n salva, no. Suposo que quan entres en un sistema en què les coses es fan d’una certa manera, i tothom les fa d’aquesta manera, tu també les fas. I això és aixi encara que et perjudiquin a tu o la gent que estimes. Tens el cervell rentat. Com amb els maltractats maltractadors: el “sistema” passa d’una generació a la següent, sense gaires possibilitats de trencar el fil.

Però… què més hi ha, entorn de la Mirada prohibida?

Doncs, per començar, hi ha una traductora a prova de bomba, l’Anna Casassas, a la qual ja he tingut el gust de llegir en altres ocasions, com a Ànima o a El pes de la neu. Les seves traduccions són fluïdes i sempre troben el to adequat a la història que explica.

Per seguir, un punt molt important en la publicació de qualsevol llibre: l’editorial. I és que hem de recordar que és aquesta figura la que decideix apostar per un autor o un altre, un llibre o un altre, un traductor o un altre. En aquest cas, qui ha decidit apostar per Mirada prohibida és l’editorial Les hores, que segueixen una línia molt coherent quan a la selecció. En aquest mateix blog trobareu joies íntimes com la meravellosa L’últim amor de baba Dúnia o històries amb crítica social com La veïna del costat.

Finalment, salvant les distàncies, recordar aquesta noia tancada a casa seva en aquests dies de confinament m’ha fet pensar. Per a nosaltres, en principi, el tancament serà una cosa que deixarem enrere. I, si molt m’apretes, podem sortir a comprar i aprofitar per respirar. Per a la noia d’aquest llibre, però, el tancament és permanent. I ara n’aprecio la duresa.

Gould’s book of fish

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Tret del meu compte d’Instagram @lilladeserta.

Uf, uf. Vaig parar l’Ulisses de Joyce perquè en costava entrar-hi i vaig agafar “Gould’s Book of Fish”, de Richard Flanagan, de qui ha havia llegit altres llibres amb traducció de Josefina Caball i publicats per @raig_verd. “L’estret camí cap al nord profund” i “Desig” em van encantar (teniu les entrades al blog), mentre que “Mort d’un guia de riu” no em va atrapar gens.

Doncs bé, el Book of Fish tira cap a aquest últim i he sigut incapaç d’acabar-lo. He llegit fins a la pàgina 242 (el llibre en té 456), i considero que ja he fet prou.

Tornaré a l’Ulisses i li donaré una mica més de marge…

#richardflanagan #literaturadetasmania #coronallibres

Hong Kong no es ciudad para lentos

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris
Hong Kong no es ciudad para viejos

Aquest mes m’he llegit Hong Kong no es ciudad para lentos, de Jason Y. Ng. I la veritat és que “me l’imaginava més gran”, i així us ho vaig avançar a Twitter, quan deia que tindreu una entrada “molt forta”.

Vaig comprar el llibre amb motiu de la conferència que l’autor va fer al CCCB, a Barcelona, per parlar sobre la situació de Hong Kong. La conferència va estar molt ben estructurada i amb explicacions clares, i em va donar una visió de la situació que hi ha en aquella ciutat. No descarto que estigui un pèl esbiaixada, però tot i així em va semblar una presentació suficientment transparent i objectiva de la situació. Recordeu que tothom escombra cap a casa.

Així, doncs, vaig comprar el llibre esperant trobar-hi el mateix esperit combatiu i reivindicatiu de la xerrada, però no ha estat així. En aquest llibre, el que trobem és un recull de costums i hàbits de la gent que viu a Hong Kong. I no em malinterpreteu: és un bon recull d’anècdotes i coses que passen en aquella ciutat, però trobo que el punt de vista és excessivament personal i que generalitza massa, sobretot quan parla de coses fora de la seva ciutat.

Suposo que voldreu algun exemple…

Un és, clarament, dir que l’atenció al públic a Europa és “burda” (cito literalment). Com a tot arreu, hi ha gent que atén bé i altres que atenen malament, i jo mai no m’he sentit tan mal atesa com a Pequín, a les botigues estatals, on tu deies “vull això” (assenyalant amb el dit) i la venedora de torn mirava cap a la banda exactament contrària. En canvi, al mercat i altres llocs la gent era prou amable… no es pot generalitzar, no.

També em sobta que en un punt diu que és crític de restaurants (no ho he verificat) i en un altre diu que la cuina italiana està sobrevalorada. Això mai no ho havia sentit a dir! Aquest senyor només deu haver menjat pizza, no?

No sé, en general, a Hong Kong no es ciudad para lentos hi ha comentaris, sobretot referits a l’estranger (el seu estranger) que trobo de sobrat i de poc tolerant amb la diversitat. Això és, si més no, curiós ja que l’autor viscut a molts llocs! I és que, de vegades, quan algú és tan cosmopolita, al final no ho és gens. No sé si m’explico.

Ara bé, també diu grans veritats, que són vàlides aquí i “en Pokón”, com deia aquell. Una de les coses que diu és que el que crida més surt guanyant, i li dono tota la raó. I també m’ha fet gràcia veure com, segons ell, el famós sobre vermell de Cap d’Any, que abans era un detall, s’ha convertit en una mena de propina anual obligada. M’ha recordat els carters i els escombriaires que, quan jo era petita, venien per Nadal i et donaven una postaleta perquè els donessis diners…

Per acabar, deixeu-me dir que el llibre ha estat traduït per Maialen Marín Lacarta i Gabriel López-Guix, professionals de qualitat contrastada. La publicació l’ha feta Ediciones Península.