Aquest mes m’he llegit Hong Kong no es ciudad para lentos, de Jason Y. Ng. I la veritat és que “me l’imaginava més gran”, i així us ho vaig avançar a Twitter, quan deia que tindreu una entrada “molt forta”.

Vaig comprar el llibre amb motiu de la conferència que l’autor va fer al CCCB, a Barcelona, per parlar sobre la situació de Hong Kong. La conferència va estar molt ben estructurada i amb explicacions clares, i em va donar una visió de la situació que hi ha en aquella ciutat. No descarto que estigui un pèl esbiaixada, però tot i així em va semblar una presentació suficientment transparent i objectiva de la situació. Recordeu que tothom escombra cap a casa.

Així, doncs, vaig comprar el llibre esperant trobar-hi el mateix esperit combatiu i reivindicatiu de la xerrada, però no ha estat així. En aquest llibre, el que trobem és un recull de costums i hàbits de la gent que viu a Hong Kong. I no em malinterpreteu: és un bon recull d’anècdotes i coses que passen en aquella ciutat, però trobo que el punt de vista és excessivament personal i que generalitza massa, sobretot quan parla de coses fora de la seva ciutat.

Suposo que voldreu algun exemple…

Un és, clarament, dir que l’atenció al públic a Europa és “burda” (cito literalment). Com a tot arreu, hi ha gent que atén bé i altres que atenen malament, i jo mai no m’he sentit tan mal atesa com a Pequín, a les botigues estatals, on tu deies “vull això” (assenyalant amb el dit) i la venedora de torn mirava cap a la banda exactament contrària. En canvi, al mercat i altres llocs la gent era prou amable… no es pot generalitzar, no.

També em sobta que en un punt diu que és crític de restaurants (no ho he verificat) i en un altre diu que la cuina italiana està sobrevalorada. Això mai no ho havia sentit a dir! Aquest senyor només deu haver menjat pizza, no?

No sé, en general, a Hong Kong no es ciudad para lentos hi ha comentaris, sobretot referits a l’estranger (el seu estranger) que trobo de sobrat i de poc tolerant amb la diversitat. Això és, si més no, curiós ja que l’autor viscut a molts llocs! I és que, de vegades, quan algú és tan cosmopolita, al final no ho és gens. No sé si m’explico.

Ara bé, també diu grans veritats, que són vàlides aquí i “en Pokón”, com deia aquell. Una de les coses que diu és que el que crida més surt guanyant, i li dono tota la raó. I també m’ha fet gràcia veure com, segons ell, el famós sobre vermell de Cap d’Any, que abans era un detall, s’ha convertit en una mena de propina anual obligada. M’ha recordat els carters i els escombriaires que, quan jo era petita, venien per Nadal i et donaven una postaleta perquè els donessis diners…

Per acabar, deixeu-me dir que el llibre ha estat traduït per Maialen Marín Lacarta i Gabriel López-Guix, professionals de qualitat contrastada. La publicació l’ha feta Ediciones Península.