La història secreta, de Donna Tartt

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Nosaltres també estudiàvem grec al seminari. Érem cinc, també. Ens enteníem prou. Però, francament, érem molt més innocents i tranquils que els protagonistes de “La història secreta”, de Donna Tartt, que ha publicat aquesta tardor Les altres herbes (iniciativa de L’altra editorial i de Les Males Herbes).

És un totxo, una història de 728 pàgines que, tot i això, m’he llegit en 5-6 dies. La narració és àgil (mèrit, també, de la traductora Joana Castells) i la intriga enganxa. També ho facilita les divisions que fa l’autora, amb espais que marquen els canvis d’escena amb llargades irregulars, un sistema que m’agrada molt.

Però anem al tema.

En Richard és de Califòrnia, i no neda en l’abundància. Per motius que ara no us explicaré, acaba estudiant en una universitat privada, a Vermont, enmig de boscos i neu i fred. L’ambient està molt ben reflectit, i sembla que estiguis allà.

Ell vol fer grec (intueixo que deu ser alguna carrera de clàssiques), però és una classe molt exclusiva, amb cinc estudiants i un profe molt especial i absorbent. Quan finalment aconsegueix entrar en aquesta classe, passa a formar part d’un grup peculiar que actua bastant al marge de la resta d’estudiants. Són elitistes, cruels, repel·lents i estan acostumats a fer el que els hi sembla sense tenir massa en compte les conseqüències. Beuen molt, xerren molt i m’han caigut bastant malament. I, tot i així, la història et xucla i no pots deixar-la.

I això té mèrit, perquè a la tercera línia de la primera pàgina ja saps què ha passat i a qui li ha passat. Tot seguit, Tartt fa marxa enrere i ens posa en context. Poc a poc, va teixint una xarxa que ens embolica i que, poc a poc, va deixant entendre el perquè de tot plegat. Crec que potser amb menys pàgines també hauria aconseguit l’objectiu, però, sincerament, no sé pas què treuria: tot sembla necessari per arribar al final. Potser és el final, el que perd una mica pistonada, però no importa perquè ja has arribat a lloc!!!!

Per cert: és la primera vegada en molt de temps en què els estudis de grec m’han servit per a alguna cosa. No és imprescindible saber-ne res per seguir la història, però he disfrutat força recordant les classes que feia quan els personatges es dediquen a fer els deures.

En definitiva, un llibre molt interessant que continua la brillant col·lecció de Les altres herbes, que trobava a faltar i que espero que continuï ben aviat. Agraeixo molt a l’editorial que em fes arribar el llibre i, sobretot, la presentació que ens en va fer, ja que així vaig conèixer una mica més l’autora!

La città che non c’è, de Yu Hua

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

No es tradueix suficient del xinès al català. Ni al castellà. Per això, quan vaig veure que aquest llibre sortia en italià, vaig decidir-me a comprar-lo en aquesta llengua. Es tracta de La città che non c’è, de Yu Hua.

El punt fort d’aquest autor és el retrat de la vida al camp, i això és el que ens porta una vegada més. En aquest cas, tenim la història d’un home que té una filla amb una dona, i aquesta dona desapareix. I, és clar, ell la vol anar a trobar.

Però el llibre no comença justament aquí, sino que l’autor ens porta més enrere en el temps, ens introdueix en el poble on viu el protagonista, en la seva vida, i va avançant fins que apareix la que serà la mare de la seva filla, acompanyada d’un home que continua viatge pocs dies després. Uns mesos després del naixement de la nena, la dona també marxa.

A partir d’aquí, comença el viatge a la recerca de la dona, i durant aquest procés el protagonista viurà també un procés de recreació interior, de cria de la nena, i s’haurà d’espavilar com pugui perquè a aquesta nena no li falti aliment. 

Per altra banda, Yu Hua situa la història a finals de la dinastia Qing (finals del segle XIX, principis del XX) i aprofita per mostrar, com a rerefons, la situació de l’èpòca. Això és molt interessant perquè és una època que no se sol retratar massa en les obres que ens arriben a nosaltres.

Així doncs, viurem la caiguda de l’imperi xinès i de l’antic règim, així com l’arribada de la República. Tot vist des de la vida rural, i amb una perspectiva una mica bèstia, pessimista i fosca que m’ha fet pensar en Víctor Català (us en parlo en la propera ressenya) i les desgràcies que sol pintar aquesta autora. Per exemple, hi ha un parell de moments del llibre que són el que jo en diria “moments Yu Hua”, en què es pot pensar que traspassa la frontera del mal gust, com quan uns que es defensen a mossegades acaben arrencant les orelles dels contrincants, o bé gent que fa tan fred que es moren congelats i, com que plou, l’aigua se’ls congela a sobre.

És tot bastant gore, però és que ell és una mica així, i encara trobo que hi ha pocs moments d’aquests al llarg d’aquell llibre. També diré que en algun moment, quan parla de bandits, m’ha fet pensar en el gran clàssic xinès “A orillas del agua”.

En tot cas, és un llibre molt recomanable i interessant que us pot sorprendre sobretot si no heu llegit gaire coses d’aquest autor. 

N’heu sentit a parlar, de Yu Hua? Sabeu quin dels seus llibres és font d’una pel·lícula molt coneguda? Us escolto!

Il professore e la ballerina del carillon, de Dorothy Tse

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Sempre és bonic llegir un llibre que ha traduït algú a qui coneixes personalment (com més propera la persona, millor). És com sentir la seva veu acompanyant la de l’autor original, donant-se la mà totes dues per fer-te arribar una única història. Així, doncs, va ser un plaer llegir, ja fa unes quantes setmanes, Il professore e la ballerina del carillon, de Dorothy Tse, amb traducció d’Antonio Paoliello.

Tot plegat passa en una ciutat fictícia (que recorda sospitosament Hong Kong, d’on és l’autora). Q és un professor universitari que no acaba de prosperar a la feina. La vida familiar amb la seva dona és força ordinària, i l’única passió que té són les nines: en té una col·lecció de totes les mides. Ell va fent, va fent, fins que un dia en descobreix una (que en el meu cervell és de mida humana) que és una ballarina, l’Eilis, amb la qual comença una relació molt absorbent. 

Sembla estrany, oi, però és que Tse és especialista a pintar-nos quadres molt surrealistes, on la realitat i la ficció es barregen i de vegades costa distingir què és què. Així, tot i que està clar que la ballarina pren vida, a estones l’ambient és tan oníric que costa saber si no està passant tot plegat dins del cap del professor. Està tan enamorat de la noia, que pràcticament només viu per ella i les trobades que tenen. Això fa que li passin desapercebuts els canvis i moviments de la vida real, com ara les confrontacions entre estudiants i govern de la seva ciutat (repeteixo: ciutat fictícia que recorda Hong Kong). 

Així, doncs, diria que al llibre hi tenim una primera part on ens centrem en la vida personal del protagonista, la seva dona i la nina, mentre que arriba un punt, quan ell està més desconnectat de la societat, en què l’autora fa un canvi de direcció i ens posa davant dels nassos els conflictes socials de la seva ciutat. Disfressats, sí, però d’una vericitat més enllà del llibre totalment palpable: hi trobareu manifestacions, enfrontaments entre policia i gent “en samarreta”, deixant clara la desprotecció del poble, maltractes i violència policial… tot plegat sembla molt real i em recorda algunes imatges que hem vist per la tele.

Diuen que el llibre va de la vida en un règim totalitari, però jo crec (humilment) que això només és un dels temes que toca, i que també hi ha molt de la soledat i la falta de connexió entre persones, les obsessions que podem tenir… no sé, és un llibre més complex del que sembla.

Com deia al principi, l’autora d’aquest llibre és Dorothy Tse, autora de Hong Kong nascuda el 1977. Havia llegit algun relat d’ella i, pel que veig (i pel que llegeixo en fonts de referència), és habitual que els seus escrits toquin temes aparentment estranys o inventats que pot enllaçar amb fets reals, i que tot plegat ens ho presenta amb una barreja de surrealisme i fantasia que li és molt pròpia. Pel que fa a les seves obres, jo només he trobat una altra publicació en castellà (res en català, evidentment), que es diu La cabeza i que podeu trobar al projecte Hjckrrh amb traducció de Juan José Ciruela.

Haurem d’esperar que es tradueixi aquesta autora a casa nostra, però no sé quan serà això. Si podeu llegir en altres llengües, us recomano les traduccions al francès i a l’italià (com aquesta que us comento avui). Jo seguiré buscant obres seves per anar-la descobrint.

Duro como el agua, de Yan Lianke

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

No, no sé com parlar-vos de “Duro como el agua”, el darrer llibre que s’ha publicat en castellà de Yan Lianke, un dels meus autors preferits (no només entre els xinesos, sinó entre tots). És un llibre ultracomplet, tant pel que fa a l’argument com a l’estructura, i no sé per on començar.

D’acord. Començarem pel principi: la trama.

Gao Aijun és un jove soldat que deixa l’exèrcit i torna a casa. Estem en plena Revolució Cultural, i el noi només somia a escampar-la pel seu poble. L’objectiu està clar, però a mig camí coneix una noia, la Hongmei, que també vol fer la Revolució. I s’enamoren. I tots dos estan casats. Com s’ho faran per mantenir oculta la seva relació al mateix temps que avancen en la implantació del comunisme entre els seus veïns?

Ells estan segurs que fan el que han de fer, i no hi ha res que els pari per aconseguir els seus propòsits. Es tornen inseparables: cara al públic, són els caps de la revolució. Passen dia i nit escrivint pamflets i creant eslògans, i no hi ha res que se’ls escapi: crear brigades de producció, controlar qui fa què… Pensen que ho estan fent tot bé i que algun dia el partit reconeixerà els seus mèrits i els donarà un càrrec important. Passarà? Si voleu saber-ho, us haureu de llegir el llibre.

Ara bé, Duro como el agua no és només una història sobre amor i revolució. Va molt més enllà perquè està ple de cites de poemes i discursos de Mao Zedong, òperes revolucionàries, fragments de llibres clàssics. I és que els personatges, l’Aijun en particular, parlen com si reflectissin tot el que es deia a l’època: frases i dites que l’autor recull i ens acosta en una mena de discurs febril. Però no patiu: Belén Cuadra, la traductora, ha identificat totes aquestes cites i les marca i anota perquè ens sigui evident que surten d’un lloc o altre. Simplement, és una obra meravellosa que combina un argument prou atractiu amb un bany de realitat impressionant. Diria que, juntament amb Crónica de una explosión, aquest és un dels llibres més esbojarrats i complets de Yan Lianke.

No coneixeu l’autor? Cap problema: amb la Mireia Vargas hem preparat un capítol especial del nostre pòdcast, L’any de la rata, dedicat específicament a aquest autor. Si l’escolteu, us explicarem coses sobre la seva vida i obra i, atenció, sentireu l’entrevista que li vàrem fer amb motiu de la presentació del llibre a Barcelona. I no us perdeu tampoc la part en què entrevistem la seva traductora, la Belén Cuadra, que explica coses molt interessants sobre la manera en què tradueix els llibres de l’autor!

La memòria dels animals, de Claire Fuller

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Una cosa que m’agrada molt fer quan llegeixo és buscar el lloc del llibre on surt el títol (o frase similar). Direu que és una rucada, però en aquell moment em sembla que entenc una mica millor qui ha escrit el llibre i per què li ha posat aquell nom. En el cas de La memòria dels animals, m’ha costat una mica de trobar-ho, però quan hi he arribat m’ha desfet alguns nusos que portava.

Perquè… per què un llibre que parla d’una pandèmia es diu La memòria dels animals? Això ho deixo sense explicar, perquè per a mi ha sigut una troballa inesperada i no voldria aixafar-li la guitarra a qui vulgui llegir-se aquesta història, però sí que us parlaré una mica de la resta.

Estem davant d’un llibre que ens parla d’una pandèmia letal. Tot i que la gent s’està tancada a casa, s’escampa amb una facilitat horrorosa i la mortalitat és molt alta. La Neffy, una noia de 27 anys, participa en un assaig per trobar una vacuna contra aquesta malaltia, però les coses es torcen i no sembla que l’assaig pugui continuar. Així doncs, ella i la resta de voluntaris (remunerats, això sí) quedaran aïllats al centre hospitalari on estaven ingressats, sense ningú que els doni notícies de res. Hauran de racionar el menjar que tenen i plantejar-se què han de fer: quedar-se o marxar?

La novel·la té tocs d’El dia dels trífids, però també hi ha algun punt d’A la recerca del lotus (sí, ho sé, sembla difícil fer coincidir les dues coses, oi?). Durant molta estona avança pausadament a tres bandes: present, passat i cartes a algú que es diu H, ja que l’autora va combinant les tres coses per donar-nos context i presentar-nos tots els personatges. Un cop ho té tot a punt, fa un gir argumental que no m’esperava i tot s’accelera fins arribar al típic final que penses “Ai, aquí ha anat massa ràpid”, però la veritat és que aquesta mena d’històries s’han d’acabar així. És un llibre entretingut, tot i que a mi potser em va agradar més Terra inestable, també publicat a l’editorial Les hores. En tot cas, Claire Fuller és una autora interessant que convé anar seguint.

Finalment, us deixo un petit joc de pistes en una entrada oculta: hi trobareu unes quantes preguntes sobre elements que al principi em van fer ballar el cap. Si voleu llegir-lo, feu clic aquí i introduïu la contrasenya: SPOILER.