Unrest

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

UnrestYeng Pway Ngon. Unrest.
Trad.: Jeremy Tiang.
Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 222 pàgines.

Aquest llibre me’l vaig comprar de rebot: era una recomanació que estava en oferta. Podia ser que estigués bé o que fos una llauna. No en coneixia l’autor, i el tema s’escapava una mica del que llegeixo habitualment. Així, doncs, em va sorprendre molt agradablement veure que el llibre no només complia les expectatives, sino que les superava.

Comencem per dir que aquest llibre va guanyar el Singapur Literature Prize de 2004. Sí, ja sé que els premis no garanteixen res, però també és veritat que moltes vegades indiquen alguna cosa. On hi ha fum, hi ha foc, també per a les coses bones. El tema, com he dit més amunt, el tinc poc conegut. Es tracta de les aventures i desventures de quatre joves de Singapur d’ascendència xinesa. Així, doncs, me’l vaig començar a llegir amb totes les prevencions del món i preparada per criticar el que fos.

I la veritat és que, de les poques coses que se li pot criticar a Unrest, és que hi ha errors tipogràfics i de concordança. Errors del tipus: he escrit XXXX, ho vull canviar per YYYYY, i m’oblido d’esborrar la paraula que hi havia. Quina cosa més tonta i fàcil de controlar, després d’haver fet l’esforç de traduir un llibre del xinès, oi? Però últimament m’ho trobo amb relativa freqüència en llibres traduïts del xinès a l’anglès. No sé si és moda.

Què més hi trobarem, a Unrest?

Però tornem a la història. En aquest llibre veiem pràcticament des de primera fila els fets de finals de la dècada dels 50 a Singapur, quan la població local es volia treure de sobre els britànics. Així, doncs, veiem els darrers dies de la colònia britànica i com alguns dels joves que participaven en els aldarulls decideixen marxar o quedar-se. Alguns marxen cap a la Xina, i cauen del foc a les brases perquè es troben de cara amb la Revolució Cultural. Altres, tot i que suposadament anaven a la Xina a unir-se als “germans comunistes”, acaben a Hong Kong. Altres decideixen quedar-se a Singapur.

No us ho trobareu explicat tal qual, però. L’autor teixeix una mena de teranyina on heu d’anar col·locant els protagonistes, poc a poc. Heu d’anar desxifrant la història de cadascun a partir de flashbacks i trobades que tenen lloc molts anys després de la seva joventut. I aquí no només hi trobareu la seva posició política, sinó que també anireu descobrint la seva evolució personal i veureu com els seus somnis de joventut han arribat a complir-se… o no. L’amor, la nostàlgia, la història, tot barrejat en capítols que alternen la llargada i el punt de vista, i que fins i tot inclouen un cert diàleg entre l’autor i algun dels protagonistes.

No podem acabar sense parlar del traductor, Jeremy Tiang, algú bastant conegut en el món virtual en què vivim. Tiang no només és traductor, sinó que també és escriptor. Podeu trobar més informació sobre el seu perfil professional a la web de Paper Republic. Una de les seves obres més destacades és It Never Rains on National Day, un recull de relats breus que va ser finalista del Singapore Literature Prize de 2015.

El color és porpra, la Whoopi és Goldberg

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

El color púrpuraSegur que més d’un ha vist la pel·lícula: El color púrpura (The Color Purple). La Whoopi Goldberg broda el personatge principal (nominada a l’Oscar), i en Danny Glover li fa un molt bon acompanyament. El llibre cobreix més camp que la pel·li, però si l’heu vista us en podeu fer una idea. En aquest llibre, Alice Walker ens presenta la vida de la Celie, una noia negra que, després de ser violada i, pràcticament, esclavitzada, per la pròpia família aconsegueix fer la seva vida.

La novel·la és de tipus epistolar, i alterna cartes de la Celie i la Nettie, la seva germana. Mentre la Celie es queda prop de la casa familiar, la Nettie acaba viatjant a l’Àfrica. Allà hi fa de missionera i descobreix la veritat sobre els dos fills de la Celie.

Què té d’especial El color púrpura?

Per començar, ens situa a principis del segle XX i ens ensenya com vivien molts negres en aquella època. Els retrats d’homes i dones, els seus costums i maneres de fer, són d’una cruesa impactant. Les dones treballen i tenen poca llibertat de decisió, però en aquest llibre n’hi ha algunes que tenen una força fora del comú i marquen el camí per a les altres. Diuen que alguns d’aquests personatges poden tenir a veure amb persones reals de l’entorn de l’autora. Suposo que és lògic pensar que un llibre amb tanta força interior té alguna cosa de biogràfica.

És molt fàcil connectar amb la Celie. És bona, és lletja, la maltracten… per això m’ha agradat veure com va evolucionant a mida que avança la història. Però també m’ha agradat molt el figura del “Mr. ______”, que també va canviant. I, sobretot, m’ha agradat veure com l’autora reflecteix la manera de parlar dels personatges. És pràcticament com si els sentissis parlar. No sé com haurà quedat a la traducció, però a la versió anglesa és ben clar. Si voleu donar una oportunitat a la traducció, veig que a l’abril se’n publica una de nova en castellà. No he sabut trobar versió catalana.

Si voleu llegir més obres d’autors afroamericans i assimilats, aquí teniu llibres que hem comentat en aquest blog:

No us espereu grans drames. No us espereu novetats. No hi ha ritmes trepidants. Però, tot i així, encara que hàgiu vist la pel·lícula, és un clàssic que caldria llegir.

No tornarà a passar… o sí?

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

No tornarà a passarEm vaig comprar No tornarà a passar per Sant Jordi. Tenia clar que me’l volia regalar, i vaig haver de preguntar en un parell de paradetes fins que em vaig rendir a l’evidència i vaig entrar a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya. Sant Jordi va ser una bona collita, i em vaig comprar tots els que comentava a l’entrada sobre Sant Jordi.

Pel que he llegit, l’autora, Inge Schilperoord, és psicòloga forense. Llegint No tornarà a passar penso que la seva feina li ha proporcionat una documentació abundant que li ha permès brodar el diàleg interior del protagonista.

Perquè, sobretot, aquest llibre és un reflex de la lluita interna d’en Jon, condemnat per pedofília. Surt de la presó i torna a casa de la mare. Allà hi ha una atmosfera agobiant i un excés de protecció de la pobra dona. El panorama és decebedor. I, per postres, a la casa del costat hi ha veïns nous: una mare i la seva filla, una nena d’aproximadament 10 anys.

Al llarg de tot el llibre veurem com en Jon intenta lluitar contra els seus instints davant la presència de la nena. També veurem com intenta reprendre la seva vida, però trobar-se la nena quan va i ve no ajuda gaire. La història és senzilla, sense grans intrigues, però la veritat és que enganxa des de la primera línia per la honestedat amb què es planteja. De fet, el més brillant de tot és com l’autora ens introdueix en els pensaments d’en Jon. Veiem que es parla a ell mateix, com s’autoimposa la disciplina que li han ensenyat a teràpia. La precisió obsessiva amb què intenta complir l’horari que s’ha preparat. Llevar-se a les 5, treballar a les 6.30… Però serà suficient, això?

Detalls de No tornarà a passar

Juntament amb els pensaments d’en Jon, us recomano que gaudiu a fons de la descripció del paisatge. El poblet, el barri nou, les cases velles, les dunes, el gos… és realment un llibre per intentar llegir a poc a poc (tot i que no dura gaire, perquè les 200 pàgines i escaig de seguida són passades).

Finalment, esplaieu-vos amb la mare, el gos i la nena. La mare, a estones, és insuportable. Tracta el seu fill com si encara fos un nen, i li fa fer tot de coses amb disciplina prussiana. El gos és vellet, i sembla que el vegi com avança a poc a poc, la pell feta un fàstic. Per acabar, tenim la nena, l’Elke. La seva innocència, vista des del punt de vista del Jon, es fa pesada i angoixant. Aconseguirà resistir-s’hi?

En definitiva, és un llibre que heu de llegir. El tema és poc habitual, la redacció impecable i, veient que el missatge m’ha arribat tan bé sense dubtar de la qualitat de les frases en català, he de suposar que la traducció de Laia Fàbregas és més que correcta. Pel que fa a l’autora, podeu llegir aquesta entrevista que li van fer a Nació digital.

Tanquem amb el text destacat que trobareu al llibre:

«Soc un bon fill. Netejo, cuino bé, jugo a cartes amb la mare. No em considero una mala persona, m’agrada tenir cura dels altres, però he d’aprendre a controlar els meus actes. Soc de carn, però soc capaç de contenir-me. He d’estar alerta, no he d’abaixar la guàrdia, dominaré els meus pensaments. No tornarà a passar. No tornarà a passar. No tornarà a passar. Mai més.»

Morts prescindibles: Bergmann i els seus problemes

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres

Morts prescindiblesCom us deia en una entrada anterior, el segon lliurament de la sèrie dedicada a Sebastian Bergmann va acabar amb tanta força que vaig haver de llegir el tercer tot seguit. Es tracta de Morts prescindibles, un nou cas en que el nostre antipatiquíssim personatge fa de les seves.

Antipatiquíssim? No! En Sebastian s’ha reformat. Un cop aclarit el misteri amb la Vanja, companya de feina, en Sebastian és poc més que un angelet bufador. La seva poca-solteria, que tant ens va atraure al primer llibre de la sèrie, ha desaparegut. Fins i tot sembla que ja no li interessa tant ficar-se al llit la primera dona que troba. Està desconegut.

Morts prescindibles és el descans de mitja part?

Sembla que aquesta història és una mica d’impasse, ja que és molt més lenta que les altres dues. També he de dit que el cas que estan investigant queda en segon (o tercer) pla, i que es dona molta més importància a les relacions entre els membres de l’equip. Això està bé perquè estan en un moment de canvi, però també és veritat que no és ben bé el que buscava. Descobrireu antigues històries perquè en Sebastian ja havia treballat amb aquest equip. Mira, quina casualitat, igual que els Abba, que ara tornaran a tocar junts (i sonen a la cafeteria mentre escric això).

També heu d’estar al cas de l’Ellinor Bergkvist, que torna a fer de les seves. Té uns papers que en Sebastian li ha dit que llenci, però no ho fa. I aleshores pensa que potser el pot ajudar. Ajudar a què? Aneu-vos calçant, perquè la farà grossa. Per altra banda, ella continua creient en Sebastian l’estima. Clar, per això la va convidar a quedar-se a casa seva. Convidar? Quedar-se? No! En Sebastian n’està fins al monyo, d’ella. Ja veureu com la fa fora. En aquest moment és quan veiem el Sebastian d’abans.

Finalment, val la pena que us llegiu aquest llibre amb el Google Maps al costat. El cas que els ocupa és l’aparició d’uns esquelets a la zona muntanyosa entre Suècia i Noruega. Veureu que, tot i que està força ben lligat, hi ha algunes coses que no estan tan ben tancades com en els casos anteriors. En tot cas, és una bona lectura per a l’estiu. Aviat parlarem de deures!

La biblioteca fantasma: històries reals?

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

La biblioteca fantasmaAvui parlarem d’un dels llibres que em vaig comprar per Sant Jordi: La biblioteca fantasma, de Jordi Masó Rahola, publicat per l’editorial Males Herbes. Aquesta editorial ja és tot un clàssic de la meva biblioteca particular, gens fantasma i molt real. Ja sabeu que m’agraden molt aquests petits llibres verds que envaeixen subtilment algun racó de casa meva.

En aquest llibre hi trobareu tot de relats, des de molt curts fins a molt llargs, que retraren perfils i històries molt diversos. Des d’un lampista que vol ser cantant d’òpera fins a un home que viatja al passat i… (regreso al futuro!). Una cosa molt interessant que m’ha passat amb pràcticament totes les històries és que tenia la sensació que totes eren veritat… o eren mentida. Més d’una vegada he hagut de buscar a Internet el nom d’un personatge o d’un poble. Bourg-les-champs sembla un nom tan autènticament francès…

En altres casos, com el de “Les set vides de Jindrich Novak”, l’autor s‘inventa coses i les barreja amb la realitat sense pietat. A “El traïdor” la cosa va més enllà. El protagonista és un traductor que “retoca” les històries que tradueix (Pamela Garland, quin fart de riure!). També m’he fet un fart de riure amb “El mutis de Juliette Dumont”, quan s’explica que es tira pets a l’escenari.

Un altre relat que barreja realitat i ficció és “Mig segon abans del xut”. En aquesta improbable història apareixen personatges reals del món del futbol com Ubaldo Fillol i Alex Welsh. I el llibre que s’hi cita també és real (sí, m’he pres la molèstia de buscar-ho). En un canvi total de tema trobem “Els escribes de l’emperador”, on viatgem a la Xina. Una cosa que m’ha sobtat d’aquesta història és el nom de l’emperador: Xao Zong. En teoria, aquest cognom no és “viable” des del punt de vista lingüístic, i hauria de ser Shao o Xiao.

Quina part de La biblioteca fantasma m’ha agradat més

Els relats que més m’han agradat han sigut, potser, els més curts. “La posteritat” és breu com un retrat, com la foto que l’acompanya. Així i tot, té tanta força o més que altres de més llargs. L’altre que m’ha agradat molt és “Self-made man”, una nova versió d’un tema clàssic molt ben trobat. Un altre que és molt curiós és “L’alè de diable”, que inclou citacins d’un llibre imaginari (amb número de pàgina i tot!). I el que tanca el meu pòquer guanyador és “Progrés”, on els avanços tècnics van al revés”.

En resum, podem dir que hi ha relats per a tots els gustos. Com és lògic, amb tant per triar (40?), n’hi ha que m’han agradat més que altres. Però he de dir que n’hi ha una bona colla que estan molt bé. No els podria pas citar tots!

No vull tancar l’entrada sense recomanar-vos que us el llegiu fins al final. El glossari, la bibliografia i els agraïments també formen part de les històries. De fet, poden ajudar a acabar de copsar alguna història. Si, mentrestant, voleu llegir més llibres de relats, feu una ullada a Com s’esbrava la mala llet.