Crystal Wedding

Xu Xiaobin. Crystal Wedding.
Traductora: Nicky Harman.
Editorial: Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 304 pàgines.

Crystal Wedding és una obra peculiar i, al mateix temps, “normal”. L’autora ja ens avisa al pròleg:

[En comparació amb el seu llibre anterior]: "It doesn’t have the same richness of description; there is none of the mystery or magic of my other writing —the language is simple and unadorned, devoid of symbolism and metaphor. It is the story of an ordinary female intellectual in China, charting the events of the fifteen-year period between her wedding and her divorce. Reflected in her individual fate, we see the changes wrought in the country at large over the course of those fifteen years of Chinese history."

Crystal-weddingEstic totalment d’acord amb ella: el llenguatge és simple, les frases són curtes, sense “guarnicions” inútils. Ara bé, una mica de màgia o de misteri o de ves a saber què sempre va bé, ja que si tenim una història ordinària (o comú, o com en vulgueu dir) i, a sobre, l’expliquem tal qual, el resultat és un llibre pobre, una història més sobre la vida a la Xina. I, a més, el fet que se centri tant en la protagonista, la Tianyi, i deixi la resta de personatges no en segona, sinó en quarta fila, debilita encara més la història.

No negaré que una història sobre la Xina sempre té un cert interès pel simple fet de proporcionar-te una finestreta per veure què hi passa, però trobo que si no es reforça donant importància a la vida de diversos personatges, la trama queda massa despullada. En la meva humil opinió, la Tianyi és extremadament egocentrista. Va i ve de casa com vol, sense tenir en compte que viu amb dues persones més (el seu marit i el seu fill). No dona la impressió que treballi massa, no dona la impressió que s’impliqui gaire amb ningú.

Tornem al paràgraf inicial, on l’autora ens explica que podem veure l’evolució del país a través de l’evolució individual de la protagonista. Crec que hauria pogut treure més profit d’això. La història està tan centrada en la Tianyi que costa veure què passa al seu voltant. Com a molt, podem veure què passa a la seva família.
Mereix menció a part la relació entre la Tianyi i la seva mare, per una banda, i la relació entre la Tianyi i la sogra, per l’altra. Tant la mare com la sogra són personatges absolutament desagradables, incapaces de donar suport a la Tianyi ni d’entendre-s’hi. No demostren interès per ella ni, pràcticament, pel net. D’aquesta manera, doncs, ella es troba aïllada i sense suport, i tampoc sembla que les seves amigues li facin gaire costat. I tampoc no s’entén amb el marit. El resultat és una ànima vagant que, com he dit més amunt, va totalment a la seva i no té en compte el seu entorn. I se n’adona quan és massa tard, quan el seu fill ja entra en la desena i comença a tenir problemes.

Potser la clau de tot plegat està en el títol: “crystal wedding”. El matrimoni és una figura de vidre? És com un bonsai que cal anar retallant i redreçant? Al mateix temps… pot arribar a ser una gàbia de vidre? La protagonista fa un esforç raonable per mantenir-lo? O potser és diferent del que s’esperava? El matrimoni limita la nostra llibertat com a dones? I la maternitat? Hem d’estar sempre pendents de la família i els fills? Hem de fer la nostra?

Segurament, l’objectiu final del llibre és que ens plantegem totes aquestes preguntes i moltes altres. En aquest sentit, podem dir que ha complert la missió que tenia.

No volia acabar sense parlar de la traductora. Nicky Harman és una traductora completa i amb experiència. És una de les creadores del Club de lectura de la universitat de Leeds, i ha traduït obres de Yan Ge, Jia Pingwa, entre d’altres. Si voleu llegir més coses traduïdes per ella, podeu provar amb aquests llibres:

 

Trieste o l’onada nazi

Trieste
Avui parlem de Trieste, un llibre de Daša Drndić que ens acosta a aquella franja estreta d’Itàlia apretada entre el mar i Eslovènia. La tria d’aquest llibre és un encert i una aposta valenta d’Automática Editorial, ja que és un llibre dur i que, com diu la traductora al pròleg, cal rellegir a trossos per poder acabar de capir tot el que se’ns hi diu.

I qui és la traductora? Doncs la Simona Škrabec. Com deia més amunt, ella mateixa prologa l’obra i ens posa en situació. Així, quan a mig llibre tenim la sensació d’haver-nos perdut una mica, ens tranquilitzem. Aparentment, ja es tracta d’això: perdre’s una mica per poder entendre tot el que se’ns explica.

Què ens explica Trieste?

Trieste toca diversos aspectes de la Segona Guerra Mundial i els efectes que va tenir sobre aquesta ciutat. Primer veurem la història de la família, i després entrarem en matèria. Veurem que Mussolini retira la ciutadania italiana als jueus. Veurem què què són els “trens especials” i amb què es pagava aquest transport. Veurem què passava amb els fills bastards dels soldats alemanys.

Són temes que s’escapen de les explicacions pures i dures sobre la guerra o els camps d’extermini, però hi toquen molt a prop. El que comença com una novel·la es va transformant fins a convertir-se en una mena de documental que mescla informació real i inventada.

Els trens especials, per exemple, eren els trens que portaven persones, la majoria jueus, als camps d’extermini. Aquests trens circulaven de nit, i de vegades paraven en ciutats com Zúric. Aquestes ocasiones les aprofitaven els habitants de la ciutat per portar caldo i pa per a aquells pobres desgraciats. Els costos d’aquests desplaçaments es pagaven amb els diners i les propietats expropiats als desafortunats que hi viatjaven. Cornut i pagar el beure.

També hi trobarem declaracions de soldats alemanys sobre el seu paper en l’extermini. Els procediments que se seguien abans d’engegar els forns de gas, com es tallava el cabell a les dones, com s’arrencaven les dents als morts…

La “xarxa”

Es mereix una menció especial la xarxa d’orfanats que es va crear per als fills que els soldats alemanys tenien fora del matrimoni. Molts eren fills de dones de les zones on els soldats s’estaven. També destacarem que  es fomentava que les dones i els homes més “aris” tinguessin fills per millorar l’espècie. Aquestes dones s’estaven en cases especials durant l’embaràs i hi parien. Després, aquests nens anaven a parar a famílies afins al règim, de confiança, que els formaven d’acord amb el sistema nazi.

Curiositats: sabreu quin és l’origen el cafè Illy i quan es va obrir la primera botiga de bolsos Gucci. Anècdotes de l’època que no fan que sigui un llibre light, no. De fet, el cas de la Frida del grup suec Abba posa els pèls de punta: és filla d’un oficial de la SS desplaçat a Noruega. (No us faré més spoiler.) En resum, és un llibre molt interessant que explica coses que no solen sortir en documentals.

Per acabar, voldria dir que, com tot el que he vist d’Automática Editorial, l’edició és de luxe. Si voleu llegir més coses d’aquesta editorial, proveu aquest llibre que us vam recomanar fa unes setmanes.

Ah! Detall final: quan acabeu de llegir-vos Trieste, mireu-vos bé la portada. Segur que ara us la mireu amb uns altres ulls.

Crims duplicats: més Sebastian Bergman

Crims duplicatsM’acabo de llegir Crims duplicats, de Hjorth & Rosenfeldt. Aquest és el segon volum de la sèrie dedicada a Sebastian Bergman, el psicòleg de perfils criminals més poca-vergonya (i big fucker) del món mundial. Com ja sabeu, aquesta col·lecció la podeu trobar en català i en castellà (i també en anglès, que és la versió que m’he llegit jo). Mentre que al primer volum, Secrets imperfectes, en Sebastian era un personatge fort que no dubtava mai, en aquest segon el món li cau a sobre i es converteix en una caricatura de si mateix.

De fet, perd tant la força que veurem com altres personatges guanyen pes en la història. Una de les que en guanya més és la Vanja, un dels components de l’equip. Veureu que ella i la seva família formen un dels eixos de la història, i també és protagonista per la seva relació professional amb en Billy, que trontolla una mica. Aquest, en Billy, també guanya pes i forma, i ja no és només “el xavalín” del grup. Per altra banda, vull destacar la presència de dos personatges perifèrics que són els “plastes” de torn: Thomas Haraldsson i Ellinor Bergkvist.

En Haraldson és aquell policia maldestre i pretensiós que ja havíem vist al primer volum. En aquella ocasió, semblava que s’hagués especialitzat a ficar la pota i crear problemes per a la investigació dels casos. Doncs continua amb aquesta tendència, gent. En aquesta ocasió, les pifies poden ser més grosses, ja que la seva cap de Västerås se l’ha tret de sobre i és… el director de la presó!

L’Ellen Bergkvist es mereix un apartat a part. És la típica persona que, li diguis el que li diguis, va a la seva. Un autèntic plom. En Sebastian comet l’error d’anar-se’n al llit amb ella i… no se la pot treure de sobre. No, no és un spoiler, això. Seria spoiler si us expliqués tot el que arriba a fer a continuació. No la perdeu de vista, perquè la pot fer grossa!

Assassinats i històries personals

Com podeu veure, aquests llibres no només es dediquen a desgranar la trama principal a un bon ritme. Les històries dels personatges també hi tenen un lloc important. Per aquest motiu, no us centreu únicament a seguir els assassinats de dones durant l’estiu a Estocolm. Els secrets del Sebastian sortiran a la llum o no? Com evoluciona la seva relació amb la resta de l’equip? Quines històries va haver-hi en el passat?

Per això, quan descobriu qui és l’assassí, no us penseu que la cosa decau. No. De fet, diria que la història flueix sense gaire velocitat fins que arriba en aquest punt. I és aquí quan clava una accelerada que fa que no pugueu desenganxar-vos fins arribar al final.

Imagineu-vos com acaba de fort, que he hagut de començar immediatament el tercer volum. Queden massa temes oberts per poder-se aguantar de continuar amb la sèrie.

Behold the dreamers: viatge d’anada i tornada

Behold the DreamersAvui parlem de Behold the Dreamers, un llibre en què Imbolo Mbue ens ofereix un retrat del que podria ser la vida d’un immigrant africà (camerunès) a Nova York. He de dir que, segurament, n’hi ha que ho passen força pitjor. Tot i així, aquesta experiència és igual de vàlida que altres de més dramàtiques. Fem-hi una ullada.

En Jende és un noi de Lembe (Camerun) que aconsegueix entrar als Estats Units gràcies al seu cosí, en Winston, que és advocat en un despatx d’advocats de renom. Un cop a Nova York, en Jende treballa dos i tres torns en llocs diferents, rentant plats en restaurants, conduint un taxi al Bronx, fent tota mena de feines, fins que aconsegueix fer venir la seva parella i el seu fill. Al cap d’un temps, aconsegueix feina com a xofer d’un alt càrrec de Lehman Brothers. Som a l’any 2007. Oh-oh.

Lehman Borthers cau, i també el cap d’en Jende, i de retruc, el matrimoni del seu cap. Com que sempre plou sobre mullat, a en Jende li rebutgen la petició d’asil i decideix tornar a casa.

Fins aquí, podríem dir que és una història normal, i la veritat és que no té cap element que la faci molt molt més especial que altres que hem llegit sobre aquest tema, però la veritat és que l’autora escriu en un estat de gràcia especial i que costa molt deixar descansar el llibre. Per altra banda, està ple de paraules africanes que convé buscar: les trobareu totes en aquest glossari de Writerphilic.

Què més ens ofereix Behold the Dreamers?

Voldria destacar la contraposició entre els dos caràcters principals: en Jende i la Neni, la parella protagonista. Ell és un home molt treballador, però que es fa de menys i s’arronsa en tot moment davant d’altres personatges més potents com puguin ser el seu cosí o el seu cap. No vol molestar mai a ningú, no vol “causar molèsties” demanant ajuda per salvar la seva estada als Estats Units… i això al final a qui molesta és a la seva parella, la Neni.

La Neni també té una gran capacitat de treball, però li agrada viure la vida, anar a passeig amb les amigues i estudiar. Ella no dubta a fer un pas endavant quan necessita que la gent l’ajudi. I, és clar, quan en Jende tira la tovallola i no fa res per continuar al país, s’enfada amb ell. És en aquest moment quan veurem aparèixer la part més dominant i, diguem-ne, masclista, del Jende. No té en compte l’opinió de la seva dona, no li demana ajuda, no vol que faci determinades coses…

No us puc dir com es resol aquesta tensió, clar, perquè aleshores us diria com acaba el llibre. Només us puc dir que jo l’hauria acabat d’una altra manera, però tot i així és una bona història i, sobretot, està molt ben explicada. En resum: és un bon llibre, amb detalls que us enganxaran des del primer moment.

Voleu més històries sobre afroamericans? Proveu amb El tren subterrani, de Colin Whitehead.

Xina Fast Forward

Sergi Vicente. Xina Fast Forward.
Ed. Ara Llibres. Pausa.
Versió Kindle, equivalent a 476 pàgines.
Xina Fast Forward
Si heu viscut a la Xina, el llibre de Sergi Vicente us reafirmarà en molts aspectes i us en descobrirà d’altres. Si no hi heu viscut, Xina Fast Forward és una bona manera de satisfer la curiositat que pugueu tenir sobre aquest país. Aquest llibre és el que hauríem volgut escriure tots, amb la diferència que aquí hi trobarem situacions i anècdotes que, tot i que personals, poden ser de l’interès del públic general.

Llegint Xina Fast Forward he recordat casos que han saltat a la premsa mundial, com ara els “pobles de la sida” o el cas de les llets en pols infantils contaminades. Gràcies a la perspectiva que Vicente ha tingut com a periodista a la Xina, podem accedir a informació que nosaltres, evidentment, no podríem aconseguir. Especialment frapants són els casos en què l’estat actua contra persones que li fan nosa i, per exemple, les tanca en sanatoris, com en el cas de les germanes Jin. En casos com aquest Vicente ens mostra la part més “detectivesca” de la seva professió i ens narra les seves incursions no autoritzades en institucions diverses de la Xina.

Però el llibre és molt més que això. És retrobar-se amb conceptes com el famós 没有办法(mei you banfa, no s’hi pot fer res) o 马马虎虎 (mamahuhu, més o menys, anar tirant). És recordar que els xinesos et pregunten el primer que els passa pel cap, com ara quant cobres o si estàs casat, sense cap mena de pudor. Aquella curiositat que sentien quan et veien amb el cabell arrissat i els ulls clars… És una barreja de records i de notícies d’actualitat que tots hem vist a la tele, amb informació d’un insider privilegiat.

Un dels moments estrella és quan parla dels WC públics, amb les seves parets baixetes o inexistents. Ho recordeu? Crec que jo només he anat a un WC d’aquests 2 o 3 vegades en un any. Em superava… I les 小卖部 (xiaomaibu, quiosc o colmado), les recordeu? Jo encara recordo una dona que venia tabac amb un tricicle ronyós i que sempre estava en una de les sortides del campus (卖烟!, maiyan!, venc tabac!), o l’amo del restaurant que ens rebia amb el crit de 巴塞罗那! (Basailuona, Barcelona!) cada cop que anàvem a menjar-hi alguna cosa.

Però no ens despistem del tema. El llibre de Sergi Vicente és un recull de vivències personals, sí, però, com deia més amunt, ens ofereix un munt d’informació sobre la societat xinesa i sobre casos i situacions que han aparegut als diaris i a les televisions de mig món, i ha estat un plaer poder recordar coses al mateix temps que m’informava més detalladament.

Voldria tancar l’entrada reclamant la importància del paper dels periodistes en uns moments en què vivim immersos en la postveritat i les animalades de molts governs. Considero que mitjans com TV3 compten amb una àmplia xarxa de corresponsals arreu del món que caldria mantenir. Aquests periodistes, que són una mica nostres, fan una feina digníssima tot i no gaudir dels mateixos recursos que tenen les xarxes de mitjans més importants, com la BBC o The New York Times. TV3 fa un seguiment objectiu i treballat de l’actualitat arreu del món, igual que les cadenes més grans. Val la pena conservar-la intacta.

En el cas de Sergi Vicente, la seva figura és important per la feina que va fer a la Xina. Per més que “hagi tornat a casa” i sigui director de BTV, sempre que el veig no puc evitar recordar-lo amb el micro a la mà i cara de desajust horari. Està clar que és una referència sempre que es parla de la Xina, i per això ens va alegrar molt que presentés la Guia per al tractament de mots xinesos en català, que vam elaborar al TXICC, el grup d’investigació del qual formo part. Gràcies, Sergi.

Avui tancarem la paradeta dient:
“Sergi Vicente, TV3, Pequín.”