Arriba l’agost, i els pobles de Catalunya s’omplen de gent que busquem tranquil·litat lluny del nostre lloc de residència habitual. Alguns tornen al seu poble, com la Marta Rojals, i altres tornem al dels nostres pares. Però tant si som “del poble” com si som “forasters”, tots podem llegir Primavera, estiu, etc. i veure-hi reflectit el NOSTRE poble.Al poble de la Marta, hi ha gàbies de conills, de gallines, un cementiri trist, inexistència de cobertura mòbil… gats escuats, escola rural… tot el que jo havia vist al meu poble, a la Segarra, fa uns quants anys.
I les processons, marededeusenyor! “Perdoneu… aaaaltra vegaaaada…. aquest po-bre pe-ca-dor…” Torno a sentir la cera del ciri com em cau al palmell de la mà… i aquells nois portant el Cristo gros, i les noies carregant la Mare de déu…
En definitiva, aquest és un llibre totalment rodó pel que fa a reviure els records de quan jo em començava a fer gran, i a casa, a l’hora de dinar, sempre hi havia una ampolla de “grasiosa” per barrejar amb el vi, i uns gats que tot el dia voltaven pel poble i a l’hora de dinar apareixien per casa i, clar, com que passaven gana, es deixaven fer moixaines a canvi de les restes del dinar (digues-ho als tres peluts que tinc jo a casa, que t’han de pujar a la falda… ). La Marta és especialment lúcida a l’hora de descriure imatges, i és així com he tornar a veure, igual que en una pel·lícula, l’interior de les cases.
Ara bé. Em sembla que se m’està passant l’arròs: hi ha històries que ja no m’interessen. Potser és llei de vida, però m’estic adonant que alguns llibres que he llegit últimament i que no m’han agradat gaire tenen una cosa en comú: són un retrat d’una generació que no és la meva, de dones i homes que busquen una parella, situar-se en la vida, una feina… per bé o per mal, jo estic en una altra fase, la dels nens i les mares boges que mirem d’esgarrapar estones a la vida per poder escriure blogs o fer les nostres coses. I, és clar, això fa que segons què no ens atragui tant.
En tot cas, dono tres estrelles a aquest llibre perquè, com he dit més amunt, la Marta Rojals és una escriptora molt lúcida i té la virtud de retratar la història i, pràcticament, fer-ne una pel·lícula. Ah, i també escriu altres coses! La podeu seguir al Twitter (@replicanta_) o llegir la seva columna a Vilaweb. És demoledora.
Ja fa un temps em vaig llegir 
Això no deixaria de ser un argument trivial si no fos que la història es va enredant i que la situació mundial es veu alterada per aquest poder, ja que les dones es revolten en molts llocs on actualment estan dominades, com ara l’Aràbia Saudita. A Bolívia proclamen la seva pròpia papessa. Als Estats Units es crea una branca militar especial amb dones que aprenen a controlar el seu poder. Al bell mig d’Europa, la dona d’un dictador agafa el poder i crea un país on les dones ho controlen tot i s’emeten tota una sèrie de lleis que restringeixen els moviments dels homes.
Us l’heu de llegir. És fresc, divertit, original, ranci i animal a parts iguals. I per rematar-ho la composició del text és fantàstica, amb tipografies i llengua que recorden textos antics (i cola). Estem parlant de (atenció, que el títol és llarg): 
No són fantasmes, no. Són mals esperits. O malparits, més ben dit. Són traficants de persones, d’emigrants, de refugiats, de com en vulgueu dir. Ells en diuen “mercaderia”.
L'illa deserta 