The Wangs vs. The World

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Jade Chang. The Wangs vs. the World.
Editorial: Mariner Books, NYC.
Versió Kindle equivalent a 371 pàgines.

Wangs-worldAquest llibre és una cosa estranya que es queda a mig camí entre una road movie amb característiques xineses, un repàs dels canvis socials i econòmics a la Xina, una crítica a l’educació de fills malcriats acostumats a tenir de tot… i tot això va acompanyat per la tossuderia del pare de família, el Sr. Wang, a qui l’autora caricaturitza lleugerament fent-lo parlar un anglès que no acaba de ser correcte. En resum: per a mi, intenta cobrir tantes coses que no acaba de fer-ho bé. Anem per parts.

La història comença quan en Charles Wang, un magnat de la indústria de la cosmètica, pren una sèrie de decisions arriscades i perd tot el que havia guanyat. Tot: casa, fàbriques, cotxe… L’única de la família que, en principi, mantindrà els diners, és la filla gran, la Saina, que aparentment està desvinculada de la família i viu a l’altra punta dels Estats Units. Amb això comença un viatge en cotxe des de Bel-Air fins a un poblet de l’estat de Nova York.

El primer que cal fer abans d’emprendre el viatge és passar a recollir els dos fills més joves, que no poden continuar estudiant per falta de diners. I, és clar, no s’ho prenen gaire bé, especialment la filla petita, la Grace, que ens recorda vagament la Hillary, la cosina del príncep de Bel-Air (segur que heu vist la sèrie, protagonitzada pel Will Smith): una nena malcriada acostumada a tenir-ho tot i que dóna més importància al seu paper com a influencer i al seu blog que al que li està passant a la seva família, fins que s’adona de tot plegat.

A més de la història personal de la Grace, també veurem l’evolució de la Saina, la filla gran, que és artista i passa per un període una mica obscur, i la història de l’Andrew, el fill mitjà, que no acaba de tenir clar si vol ser monologuista o què.
Fins aquí, sembla que sigui una història familiar i prou, oi? Doncs hi hem d’afegir la visió que ens dóna de Taiwan i de la relació que té amb la Xina continental: per què hi ha xinesos, en aquesta illa? què va passar? En Charles té l’obsessió de recuperar els terrenys que havien estat de la seva família abans de marxar cap a Taiwan, i a partir d’aquí l’autora intenta retratar les diferències entre els dos països, entre l’abans i l’ara de la Xina continental…

I és aquí on trobo que es queda una mica curt, com a mig camí. És difícil encarregar-se d’assumptes de família i, al mateix temps, intentar retratar la difícil relació que hi ha entre les dues parts (la Xina i Taiwan). Així mateix, trobo que el final és massa sobtat i, permeteu-me que ho digui, tòpic. En resum, és un llibre facilot que no acaba de complir el seu objectiu, però no tothom pensa el mateix, o sigui que us convido a llegir aquesta ressenya que n’han fet a The Guardian.

Els viatges musicals surten cars

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres4 comentaris

viatge-hivernReprenem la vena Cabré. Aquest cop, però, la ressenya no serà tan positiva com en el cas de L’ombra de l’eunuc. Per què? Doncs perquè l’obra de què parlem és Viatge d’hivern, un recull de relats més o menys curts. I els reculls de relats tenen dos problemes: el primer, que no m’agraden gaire; el segon, que sempre hi ha peces més lluïdes que altres, i totes juntes poden cantar una mica.

En aquest cas, doncs, podríem dir que hi ha relats que estan molt bé, com “Balada”, però també n’hi ha que són molt fluixos, com ara “Pols”, que per al meu gust conté massa citacions clàssiques. De vegades, també se’m fa pesada aquesta voluntat de fer aparèixer la música per tot arreu (això també es dóna en altres novel·les de Cabré), ja que en aquest cas pot arribar a semblar forçada.

El que sí que m’ha agradat molt és la manera en què entrellaça determinats relats, ja sigui fent aparèixer elements que han sortit en un conte anterior, com ara un orgue o una escopeta, o fins i tot personatges, com en Pere Bros i la seva opus. Amb això demostra que, tot i que el llibre que tenim a les mans està compost per relats independents, hi ha una voluntat creativa de conjunt que els uneix, i que no estem llegint una simple recopilació de peces que ha anat escrivint al llarg del temps. I això és el que salva aquest llibre, que d’altra manera tindria una puntuació més baixa.

Li donaria un 2 i mig, però com que no tinc costum partir les estrelles, n’hi donaré 3. Ara bé, si voleu una lectura altament satisfactòria us recomano tres obres molt més rodones d’aquest autor (dels pocs que té més d’un llibre amb 5 estrelles en aquest bloc):

Com podeu veure, Cabré és un autor d’una gran qualitat. No deixeu que la meva crítica tirant a negativa de Viatge d’hivern us privi de llegir altres coses fantàstiques.

Shakespeare i Sellent: el valor del traductor

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres2 comentaris

shakespeare-versions-sellentM’ababo de llegir Shakespeare, versions a peu d’obra, i he de dir que ha estat un plaer immens. Per començar, és immens perquè el llibre ho és: 1.071 pàgines de no-res, que pesen aproximadament un quilo i mig. No és la mena de llibre que pots passejar amunt o avall per aprofitar les estones mortes al metro. Cal felicitar la gent de Núvol (@nuvol_com) per una publicació tan impecable i elegant.

Però la immensitat principal rau en el fet que aquestes històries, escrites fa més de quatre-cents anys, encara tinguin interès avui dia. A mi no deixa de sorprendre’m. Com és lògic, unes són més interessants que altres, però diria que, en general, han envellit força més dignament que segons quina pel·lícula dels anys vuitanta, per exemple.

És evident que una part important d’aquesta vigència es deu al fet que, amb tots els respectes, aquestes obres són uns magnífics culebrons, i això sempre enganxa. Tracten temes que no passen mai de moda, com l’enveja, l’amor, l’odi o la venjança, i només per això ja tenen un punt guanyat. Però això, és clar, no és suficient, i una altra part important cal atribuir-la a la manera en què s’expliquen aquestes històries: Shakespeare és un guionista excepcional, mestre de “l’enredo”. Només cal llegir-se Ricard III per veure els embolics familiars que l’autor és capaç de crear: entre Ricards i Eduards, us fareu el mateix embolic que a Cien años de soledad amb els Aurelios.

Ara bé, hi ha un altre element que cal tenir molt en compte i que no sempre es valora prou: el traductor. Heu llegit alguna obra de Shakespeare en anglès? Si es que sí, suposo que estareu d’acord que si no és una versió simplificada hi ha fragments que costen de seguir: la riquesa de vocabulari en una llengua que no és la nostra, així com els 400 anys que han passat, són un obstacle important. Per això estic molt contenta de veure que tenim traductors tan dotats com Joan Sellent, que ha estat capaç de fer- arribar aquests clàssics d’una manera entenedora i, al mateix temps, amb una aura de certa classicitat que ens recorda l’origen dels textos. També és molt notable la introducció que ens fa, curta i al punt, on justifica algunes de les decisions que ha hagut de prendre a l’hora de fer la traducció.

Dit això, toca parlar una mica més de les històries, i us comentaré quatre notes que he anat prenent mentre llegia. Per començar, us diré que l’obra que menys m’ha agradat és Coriolà. Potser és per l’entorn en què està ambientada o pel tema que toca, però la veritat és que la trobo una mica feixuga. L’altra que se m’ha fet llarga és Somni d’una nit d’estiu, però ho atribueixo al fet que l’he vista o llegida força vegades.

La millor, per a mi, ha estat Nit de Reis, una història divertida amb el típic enredo de bessons que es confonen i que té el plus de comptar amb alguns personatges que no parlen gaire bé (diuen una paraula per una altra, i coses per l’estil). Això també es dóna a Somni d’una nit d’estiu, on hi ha personatges de poc nivell educatiu que ens deleiten amb frases com ara “Rugiré de tal manera que faré les durícies del personal” (per si no queda clar, volia dir “delícies”). Per tancar la llista, hi ha dues històries, Hamlet i Ricard III, que han estat molt agradables de llegir. Són històries de venjança amb molts morts pel mig, i amb dues de les frases més pronunciades de la història: “ser o no ser”, a la pàgina 72, i “El meu reialme per un cavall” a la 1.006.

Si no volem que aquesta entrada sigui igual de llarga que el llibre, valdrà més que ho deixem aquí. En resum, podem dir que es tracta d‘un recull d’obres sublims de Shakespeare traduïdes magistralment per qui ha estat mestre de traductors (afortunats els qui el van tenir de professor a la facultat de Traducció de la UAB). Un llibre que us recomano que us llegiu tranquil·lament a casa, sense moure’l gaire de lloc.

Aprofiteu aquestes vacances per llegir-lo!

Deures d’estiu 2017

On Per sifuroIn Llibres, recomanacions6 comentaris

Us pensàveu que aquest any no us posaria deures? Doncs mira, sí. El que passa és que vaig una mica tard i, com que estic segura que ja heu vist tot de llistes amb les darreres novetats editorials, no insistiré en aquesta via. Aquest any el que faré és recomanar-vos autors i així vosaltres mateixos podeu triar el seu llibre que vingui més de gust. Aquí teniu alguns dels meus autors preferits.

Zadie Smith (Londres, 1975)

north willesden, zadie smithLa Zadie Smith és especialista a retratar l’Anglaterra multirracial, i atorga una presència important als immigrants (o fills d’immigrants) en els papers protagonistes. Tot i que ha escrit força més coses, el millor que li he llegit és:

  • White teeth. La seva primera obra i, segurament, la millor. En català la trobareu com a Dents blanques, traduïda per Ernest Riera.
  • NW. Un llibre que ens parla de North Willesden, un barri de Londres, i de com ens anem fent grans. Al principi sembla poca cosa, però poc a poc us va enganxant… cal tenir fills? Què passa quan en tenim? Més info en aquesta entrevista al Periódico.
  • The embassy of Cambodia. Una novel·la curta que és una petita joia, sobre una noia que es dedica a la neteja.

Colm Toibin (Enniscorthy, 1955)

nora webster, colm toibinQuè us puc dir d’aquest autor, que encara no s’hagi dit? És un dels meus autors irlandesos preferits (afegiu-hi Roddy Doyle i Joseph O’Connor). Retrats íntims, descripcions acurades… és un gran escriptor que no us decebrà pas i que té una certa vinculació amb Catalunya, ja que va viure a Barcelona:

  • Nora Webster. Aquest llibre tracta sobre una dona que es queda vídua i vol prendre les regnes de la seva vida. En vam parlar aquí mateix, al blog: jo el vaig llegir en anglès, però el trobareu en català traduït per la Maria Rosich.
  • Brooklyn. D’aquest fins i tot se n’ha fet una pel·lícula que no està gens malament però que no té tota la màgia del llibre, que ens explica com una noia irlandesa emigra cap a Nova York. En català, traducció de Ferran Ràfols.
  • Homage to Barcelona. Aquest llibre el va escriure arran de la seva estada a la nostra ciutat. El tinc a la llista de pendents.

Sofi Oksanen (Jyväskylä, Finlàndia, 1977)

coloms-sofi-oksanenL’autora europea més exòtica, la reina de les històries complexes i riques en història dels seus països: és filla de mare estoniana i pare finlandès, i explica coses de tots dos països. Si no heu llegit mai res d’un autor bàltic, comenceu per ella. És un crack impresssionant amb poques traduccions al català i el castellà, però alguna cosa trobareu.

  • Purga. La història d’Estònia durant la segona meitat del segle XX, vista a través de dues dones: una de jove i una de gran. Aquest llibre va guanyar molts premis i se n’han fet representacions arreu del món. Fins i tot a casa nostra.
  • Quan els coloms van desaparèixer. Un veritable tour de force que ens presenta les ocupacions que va patir Estònia, ara pels nazis, ara pels russos, i tot el que això implica: espies, traicions familiars… És un llibre imperdible.
  • Norma. De moment, aquest només està en francès (es publica en anglès el setembre de 2017). La mare de la Norma és morta. Sembla un suïcidi, però la Norma no s’ho creu… què s’amaga darrere d’aquest accident? Què passa amb els cabells de la Norma?

Jaume Cabré (Barcelona, 1947)

veus del pamano, jaume cabréJaume Cabré és THE BOSS (el xxxx amo, vaja). Cap autor català viu està a la seva altura. Ha demostrar la seva qualitat i lucidesa en una llista llarga d’obres i, tot i que no totes m’han agradat igual, considero que té un nivell altíssim tant pel que fa a les trames que crea com a la manera en què ens les explica. Aquí teniu els meus favorits:

  • Les veus del Pamano. Angoixa, tristesa, èpica… tot el que volíeu saber de la postguerra, vist des d’un poblet dels Pirineus. Un poblet com hauria pogut ser el del meu pare. Ja ho deia na Mercè: quanta, quanta guerra…
  • Senyoria. Una història aparentment més senzilla i curta, però que exposa amb brillantesa la Barcelona del segle XVIII, després del desastre de l’11 de setembre. Un plaer passejar-se pels carrers de Ciutat Vella…
  • L’ombra de l’eunuc. L’acabo de llegir i és absolutament fantàstica: la combinació d’una saga familiar (amb secrets de família inclosos) i de fets de l’època franquista és d’una brillantor espatarrant. No podeu no llegir-lo.

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965)

victus, sánchez piñolNo m’he llegit la segona part de Victus (Vae Victus), però està clar que Sánchez Piñol és un dels millors autors en llengua catalana i que pot tenir un futur molt brillant. Personatge controvertit de vegades, és capaç de recrear escenes com si estiguessis veient una pel·lícula. Aquí teniu els seus llibres de més pes:

  • La pell freda. Encara ara recordo amb fàstic el tacte de la pell dels personatges que apareixen en aquest llibre i l’angoixa d’estar tancada en un far, amb les granototes aquestes picant per fora. S’ha traduït a molts idiomes, fins i tot al xinès tradicional (publicat a Taiwan).
  • Victus. Un dels pocs llibres que, quan comences, ja saps com acabarà (a hòsties, parlant en plata) i que, tot i així, no pots deixar caure de les mans. La força amb què descriu el bombardeig de Barcelona o la imatge vívida de la gent penjada als arbres era com tornar a llegir els llibres de text d’EGB. Un llibre per saber coses que no podem oblidar.
  • Vae Victus. Com deia més amunt, encara no me l’he llegit. És difícil que estigui a l’altura de Victus, ja que, per començar, aquest tenia el factor sorpresa a favor. De tota manera, l’habilitat de l’autor és garantia de qualitat, o sigui que caldrà confiar-hi…

Yiyun Li (Pequín, 1972)

noi d'or noia maragda, yiyun liMe’n vaig enamorar quan vaig llegir A thousand years of good prayers, i he continuat llegint obres seves. Yiyun Li, autora xinesa emigrada als Estats Units, escriu directament en anglès i és especialista en els relats breus, un estil molt cultivat a la Xina. Les seves novel·les també estan bé, però els falta aquesta “chispa” que tenen els relats. Trobareu tots els comentaris sobre els seus llibres i altres de literatura xinesa al meu blog especialitzat: Caràcter xinès.

Gerbrand Bakker (Wieringerwaar, Països Baixos, 1962)

gerbrand bakkerTanco la llista amb un autor atípic. Ha fet de jardiner, professor de patinatge… feines que no t’esperaries d’algú capaç d’escriure amb aquesta suavitat i tendresa. Les obres de Gerbrand Bakker giren entorn de fets tristos i, alhora, hi té una presència important la vida rural. La majoria els trobareu en català, traduïts per la Maria Rosich i publicats per Raig Verd, i tots els hem comentat en aquest blog:

  • A dalt tot està tranquil. Una història que parla de les relacions entre pare i fill i de com es poden enrarir amb el pas del temps: què passa quan el pare ja no es pot valer per si mateix?
  • Deu oques. Una dona se’n va viure al camp per estar sola i recompondre la seva vida. Però apareix un noi…
  • Les pereres fan la flor blanca. Possiblement el millor dels tres. Un drama familiar amb un nen que es queda cec com a protagonista. Pareu atenció al gos, també. Mireu si és impactant, que aquest llibre és lectura obligatòria en alguns instituts dels Països Baixos.

Eso es todo amigos!

Fins aquí les recomanacions per a aquest estiu. Ja veieu que no he donat prioritat a les novetats d’enguany, que segur que us arriben per altres bandes. Com deia al principi, aquest cop m’he centrat en alguns dels meus autors favorits, però si voleu una llista de llibres concrets que m’hagin agradat molt, només cal que busqueu a les categories de 4 i 5 estrelles en aquest bloc.

Prepareu-vos, perquè aquesta tardor tenim moooolta feina! Hi haurà novetats, és clar, passarem per la Setmana del Llibre en Català i també posarem en marxa una enquesta que té a veure amb aquest post. I, és clar, tindrem la fantàstica entrevista amb un traductor per celebrar el Dia Internacional de la Traducció. Aquest any: Ferran Ràfols!

Bon estiu a tothom!

L’ombra de Cabré és allargada

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres5 comentaris

lombra-de-leunucI dura 453 pàgines, que m’he llegit en tot just tres dies. Tres dies, m’ha durat L’ombra de l’eunuc. Una obra fascinant i atractiva que m’ha tingut enganxada en tot moment.

Pel títol no deduiríeu pas de què va, no? Per dir-ho curt, es tracta d’una saga familiar que incorpora, a més, la vida secreta del protagonista durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Totes dues línies són interessants, és clar, però jo em quedo amb la història familiar, amb totes les explicacions que ens fa el tiet d’en Miquel, el protagonista. És una història plena d’entrebancs, secrets i històries de família que l’autor ens fa arribar en píndoles addictives, fins al punt que no podem parar. Repassarem la història de la família des de finals del segle XVIII, veurem els secrets més ben guardats de la rebesàvia (un punt clau del llibre, aquest!) i alguna altra giragonsa que no us puc avançar perquè us faria un spoiler massa gros.

I tot això, totes les explicacions, es donen durant un sopar en un restaurant que havia estat la casa pairal de la família d’en Miquel, que se la va… No. Això no us ho puc pas dir. Haureu de llegir-vos vosaltres el llibre per saber-ho.

Només hi ha una cosa que em portava una mica boja, i és l’alternança entre la tercera persona i la primera. Ja ho he vist en algun altre autor, i la veritat és que crec que és més embolic que una altra cosa. També cal dir que hi ha alguns errors de puntuació, amb alguna coma que va on no toca, o un punt que seria necessari però no hi és. A part d’això, la novel·la és perfecta, i per això li dono 5 estrelles, una puntuació que m’agrada reservar per a uns pocs escollits.

En definitiva, Cabré és un dels millors autors de casa nostra (el puto amo, si em perdoneu l’expressió). Si hagués nascut en algun altre país, probablement seria candidat al Nobel. Si faig un repàs dels llibres d’ell que he llegit, diré que Jo confesso és una bona novel·la, tot i que no és la que més m’ha agradat, i Viatge d’hivern, com tots els reculls de relats d’aquest món, té moments pitjors i millors. En canvi, Les veus del Pamano i Senyoria són dues obres que es mereixen molta més presència de la que tenen. Proposo Les veus del Pamano com a lectura obligatòria de batxillerat… a l’assignatura d’història. Perquè no convé oblidar, i menys ara.