Lewycka: hippies… però no tant!

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

pets-dead-alive-lewyckaM’acabo de llegir Various Pets Alive and Dead, de Marina Lewycka. Ok, potser el títol no és el més adequat del món, vist un cop acabat de llegir el llibre, però no puc negar que em va atraure des del primer dia i que fa el fet. Per a això serveixen, també, els títols, oi?

En aquesta ocasió, Marina Lewycka retrata una família posthippy, per dir-ho d’alguna manera, i ens ho explica tot amb la gràcia i el salero habituals. La Doro i el Marcus, que ara tenen més de seixanta anys, de joves van fundar una comuna, que és on van néixer i créixer fins a l’adolescència en Serge, la Clara i la Oulie-Anna. En aquesta comuna, els fills d’un eren fills de tots, i en alguns casos no estava clar qui era fill de qui.

Passen els anys, la comuna es disgrega arran d’un incendi provocat (no se sap per qui, tot i que hi ha alguns sospitosos) i cadascú segueix el seu camí. I ara, amb els fills rondant la trentena, en Marcus i la Doro decideixen casar-se, finalment. Per què? No ho sabreu fins a la última frase del llibre (no és broma). I és aquest esdeveniment és el que serveix a la Doro per reprendre el contacte amb els fills grans, que ja viuen per compte seu i duen vides ben diferents, amb alguns secrets inclosos.

La història és molt divertida i enganxa. Me l’he llegit en poc més de quatre dies i encara me n’hauria llegit més pàgines. I sabeu què més té, aquest llibre? Doncs té una cosa que no falta mai als llibres de Marina Lewycka: una dona procedent de l’Europa de l’Est que parla molt malament l’anglès. Si us el llegiu, segur que recordareu la dona del protagonista d’La petita història dels tractors en ucrainès o la iaia de sabatilles rosa de We are all made of glue, que ja vam comentar fa un temps.

En definitiva, és un llibre agradable i divertit de llegir que, per postres, il·lustra els moments més crus de la crisi financera de 2008 vistos amb cinisme i sinceritat. Us el llegireu de gust!

Une famille explosive

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Yan Ge. Une famille explosive.
Trad. Alexis Brossolet.
Ed. Presses de la Cité.
Títol original: 我们家。
Versió Kindle, equivalent a 320 pàgines.

womenjiaEn aquest llibre, Yan Ge ens presenta una família plena de desavinences i secrets. La narradora, una noia jove, és la filla del protagonista i, tot i que se’ns diu que està boja, no acabem de saber ben bé què li passa ni perquè. I això sí que m’ha fotut, perquè és de les poques coses que ens quedem sense saber.

Pel que fa a la resta, coneixerem tota una sèrie de personatges amb una varietat de caràcters realment al·lucinant. El protagonista, per exemple, que es diu Shengqiang i és el germà petit de la família, és un home de negocis que ha hagut de treballar molt per guanyar-se el seu lloc, està convençut que sa mare li dóna la tabarra més del que tocaria i es fa un fart de beure i anar amb dones… que no són la seva. La seva dona, precisament, està ja farta d’aquesta situació, però tampoc s’atreveix a deixar-lo per motius diversos. La germana d’en Shengqiang és la gran dels tres germans i és una presentadora de televisió vinguda a menys que torna al seu poble envoltada de misteri… i també hi ha misteri entorn del germà mitjà, en Zhiming, que té algun compte pendent, sobretot amb la mare.

Ai, la mare. És, segurament, el personatge més hilarant i enervant de la història, una mica en la línia de les mares que dibuixa en Jonathan Franzen: unes mares que solen ser emprenyadores, “mandones” i que solen estar obsesionades amb fer que es compleixi la seva voluntat, peti qui peti.

Veient tot això, podeu pensar que és un llibre divertit. I tindreu raó. Une famille explosive es llegeix ràpidament, és divertit i, alhora, conté algunes al·lusions als canvis que ha patit la societat xinesa, com ara quan ens explica els llocs que en Shengqiang coneixia de jove i que ja no existeixen. Dit això, però, m’adono que últimament només faig que llegir llibres d’autors xinesos que retraten una mena de corrupció de “baixa intensitat”, present a tots els nivells de la vida quotidiana. No estem parlant d’estafes a gran escala, sinó de convidar els clients a sopar per tancar un tracte, aconseguir-los “companyia femenina”… i tot regat amb litres i litres d’alcohol, fins al punt que en Shengqiang té problemes de salut.

Una qüestió a part, però, és com un llibre que, en origen, es diu 我们家, que, de bones a primeres, podríem traduir com a La nostra família, s’acaba convertint en “Una família explosiva”, sense oblidar la proposta anglesa, que és The Chilli Bean Paste Clan (com a mínim aquí es fa referència al negoci familiar). Sí, ja sabem que amb els títols es fan meravelles, però potser aquest cop han anat massa lluny? O és que jo sóc poc creativa?

En resum, doncs, podríem dir que és un llibre en la línia habitual de Yan Ge, que ens ofereix històries plenes de color i molt àgils de llegir, tot i que li trobo a faltar una mica de gravitas. Però bé, és jove i això ja li vindrà amb l’edat. Ja vam parlar del seu White Horse en una altra entrada i, si voleu saber alguna cosa més sobre la seva vida personal, us podeu llegir aquest article i sabreu que viu a … Irlanda! 

Whitehead i el camí de la llibertat

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres11 comentaris

underground_whiteheadQuin tros de llibre, senyors, quin tros de llibre. Colson Whitehead ens regala una història plena d’emoció a The underground railroad, un llibre que ens explica la història de la Cora, una esclava negra de Georgia, que s’escapa de la seva plantació fent servir una xarxa ferroviària imaginària que, en realitat, és un reflex de la xarxa de camins i cases segures que tenia el mateix nom que el títol del llibre.

Havíeu sentit a parlar mai, d’això? Jo no. I em sap greu no haver-ho descobert fins ara, ja que trobo que és un concepte molt interessant: rutes que els abolicionistes i els seus al·liats protegien i vigilaven per tal de donar ajuda als esclaus que fugien dels seus amos. Això és real. Ho trobareu explicat en diversos llocs, i a la Wikipèdia en teniu una explicació abreujada.

Però l’autor no és queda aquí. Partint d’una base històrica que reflecteix la situació esclavista a mitjans del segle XIX, Whitehead ens passeja per diversos estats en què  la situació dels negres -esclaus o no- varia notablement. I aquí és on combina fets reals amb invencions que ens costarà molt de saber en quina banda de la línia cauen. Com dèiem més amunt, l’underground railroad existia, tot i que no era una xarxa ferroviària real. No he pogut documetar el que apareix com a Freedom Trail, que al llibre és un camí al llarg del qual pengen els negres que troben a Carolina del Nord, i tampoc he pogut assegurar-me de la veracitat del que expliquen sobre la seva estada a Virgínia. D’altra banda, però, sí que hi ha coses que són autèntiques, com l’esment que fa a la rebel·lió de Southampton i al cabdill d’aquest grup de gent, en Turner.

En tot cas, es tracta d’un llibre que ha tingut una gran rebuda al seu país, els Estats Units, on ha rebut el National Book Award, i que ens obrirà els ulls sobre un tema que, a nosaltres, aparentment, ens queda lluny. És una història dura, però enriquidora, i m’ha recordat vagament el Song of Solomon de Toni Morrisson, que em va agradar molt. Si us llegiu The underground railroad viatjareu des del sud més esclavista al nord, i sabreu on és la mare de la Cora: creieu-me, tindreu ganes de saber-ho des de la pàgina 20.

També voldria dir que si el llibre t’atrapa des de la pàgina 1 no és només pel tema, sinó perquè està escrit de tal manera que costa deixar una pàgina a mitges, i això és mèrit de l’autor. Potser l’haurem de seguir, d’ara endavant.

Per acabar, us diré que aviat podreu llegir-lo en català. Sí, en català. Als qui, com jo, sou seguidors d’Edicions del Periscopi, no us sorprendrà que us digui que són ells qui ens posarà aquest llibre a les mans, segurament al setembre, amb un traductor de solvència contrastada. O sigui que ja us el podeu posar a la llista i, mentrestant, podeu llegir algun dels títols que han publicat i que hem comentat en aquest blog. Només cal que cerqueu “Periscopi” a la capseta de dalt a la dreta.

 

Läckberg, primer contacte

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres5 comentaris

ombra-sirena-lackbergAra fa uns dies em vaig llegir L’ombra de la sirena, de Camilla Läckberg. Tenia pendent de fer-ho des de fa molt de temps, però ja sabeu que sóc fan incondicional de Jo Nesbø i el seu Harry Hole, i no acabava de trobar el moment de posar-me amb les històries de l’Erica Falck.

Al final, però, gràcies a un regal inesperat, em va caure a les mans el llibre que us dic. Tot comença amb la mort d’en Magnus, i a partir d’aquí la cosa es complica i acaba afectant el seu cercle d’amics. La mort d’en Magnus amaga secrets d’un passat distant, i l’autora va intercalant present i passat d’una manera molt clara, ja que els salts al passat vénen marcats amb una tipografia diferent, i en capítols diferents. I això sempre facilita la lectura.

La gràcia d’aquest llibre, però, no és exclusivament l’argument, sinó la manera en què Läckberg ens presenta l’entorn en què ha succeït, la ciutat de Fjällbacka. A diferència de Jo Nesbø, que centra les històries d’en Harry Hole al voltant d’aquest personatge i el fa el protagonista absolut de les seves històries, Läckberg teixeix una teranyina que té en compte la vida personal de tot un seguit de personatges, i l’Erica Falck, que en teoria és el personatge central de les seves històries, només és una més del gran cor que constitueix els seus llibres.

Així, doncs, coneixem la vida desgraciada de la Louise, una dona alcoholitzada que no és feliç amb el seu marit (estigueu atents a aquest personatge), o la dona malalta d’en Kenneth, o la vida també desgraciada de la Sanna, la dona d’en Christian, a qui el seu marit no fa gaire cas…

En resum, podem dir que el primer contacte amb aquesta escriptora ha estat satisfactori, tot i que és difícil acostumar-s’hi després de llegir tantes històries sobre en Harry Hole.

Marcela de Juan: premi a la traducció

On Per sifuroIn Caràcter xinès, Perfil de traductor1 comentari

Premi de Traducció Marcela de JuanJa fa uns dies que va saltar la notícia: a partir d’aquest any, comptarem amb un premi que reconeixerà les traduccions del xinès que es publiquin en català i en castellà. Una gran idea nascuda en aquest fantàstic clúster del món de la sinologia que tenim a Catalunya, al cor de la qual hi ha l’Institut Confuci i la Universitat Autònoma de Barcelona, a través del grup de recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC). Una idea que pot motivar molt els professionals d’aquest sector, tant si ens dediquem a la traducció literària com si no, ja que és un punt de llum, una guia.

Fa temps que penso que és una llàstima que ens arribi tan poca obra traduïda de la Xina, especialment al català. També és una llàstima que, de vegades, el que ens arriba vingui marcat per l’etiqueta “dissident”, com si el fet de ser-ho garantís la qualitat literària. Per això trobo que la instauració d’un premi d’aquestes característiques pot ajudar a fer visible la feina de traductors i editorials i, possiblement, generi més interès en aquesta literatura que ens reserva tantes hores de diversió, plaer i contemplació. Perquè, a la Xina, hi ha de tot. No ens podem quedar només amb les obres de Mo Yan o Yan Lianke, autors reconeguts a tot Europa, sinó que hem d’anar més enllà i conèixer autors joves com Yan Ge, retrobar clàssics com El pabellón de las peonías o consolidar el coneixement d’autors polifacètics com Yu Hua.

Cal destacar que aquest premi és per al traductor, no per a l’autor. Cada dos anys s’atorgarà a una obra traduïda al català o al castellà (el 2017, castellà; el 2019, català, etc.) i el traductor de l’obra guardonada rebrà un premi de 4.000 euros. Una manera excel·lent de reconèixer la feina de qualitat que fan aquests valents que ens acosten obres escrites en una llengua tan llunyana, similar al nou sistema que ha implantat l’International Man Booker Prize, que premia autor i traductor repartint-los el premi al 50%.

També trobo molt bona idea que el nom del premi sigui, precisament, el d’una persona que ha estat un pont entre la cultura xinesa i la nostra: Marcela de Juan. Va ser ella qui, ja entrat el segle XX, va fer arribar tot d’obres xineses al món hispanoparlant, obrint un camí que molts altres han seguit després. Per les seves circumstàncies familiars i culturals, filla d’un diplomàtic xinès i d’una ciutadana belga, és una de les persones més adequades per donar nom a aquest premi que tot just veu la llum.

Per tot això, us animo a seguir de prop l’evolució d’aquest premi, que s’ha convocat enguany per primera vegada i que donarà el primer premi a la tardor del 2017. Podeu ampliar informació a la web de la UAB, on s’expliquen clarament les bases. Si compliu les condicions, potser encara podeu presentar una obra traduïda vostra!