M’acabo de llegir We are all made of glue, de la Marina Lewycka. En aquest llibre, l’autora recupera el que tant em va fer riure a La petita història dels tractors en ucrainès: una persona gran estrafolària. I aquesta és la seva millor recepta: utilitzar com a protagonistes uns vellets que volen recuperar la joventut i que fan coses absolutament estrafolàries que ens fan posar neguitosos i riure al mateix temps.

Perquè, tot i que el personatge principal i narradora del llibre és la Georgie Sinclair, l’ànima de la història és la Naomi Shapiro, una velleta d’edat desconeguda que es pinta els ulls com un lloro, les galtes com la Heidi i els morros d’un vermell brillant i sense punteria. És un personatge nerviós, autoritari i molt decidit que no dubta a trucar a la Georgie a mitja nit o a primera hora del matí si té una emergència. És d’origen alemany, i veureu que l’autora ha retratat la manera de parlar, cosa que m’ha fet riure més perquè era com si la sentís: “Oh, zenk God you heff come, Georgie! […] Something is heppening to my voter”.

De fet, si no fos per les peripècies a què ha de fer front la Georgie per ajudar la Naomi, això podria ser una història més sobre una dona que se separa i que coneix altres homes. Hi ha hagut moments en què he pensat “Oh, no! 50 sombras de Grey a la vista!”, però aleshores ha reaparegut la Naomi o qualsevol dels altres eixelebrats i m’he reconciliat amb el llibre.

També volia destacar que, de fons, veiem passar el tema estrella d’aquest estiu: l’enfrontament entre israelians i palestins. Lewycka el fa servir com a base per a l’enfrontament entre alguns dels personatges i ens dóna alguns detalls sobre la història recent d’Israel, tant d’una banda com de l’altra de la paret. És informació que mai no sobra.

I la pega què hi pinta, en tot això? Doncs resulta que la Georgie és una freelance que es dedica a editar articles i altres materials escrits per a una revista que tracta de pegues, materials adhesius, etc. I alguna cosa he après, també, sobre aquest tema.

En resum, un llibre lleugeret i que es llegeix ràpid. Costa una mica entrar-hi, però quan t’enganxa ja no pots deixar-lo fins al final: Qui és la Naomi? Com ha arribat a la casa? Què passarà amb en Mark Diabello?

Només una cosa m’ha sobtat: Rioja blanc? Vosaltres n’heu begut mai?