Petits mons, de Caleb Azumah Nelson

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Després d’una llarga pausa nadalenca, avui us vull parlar del llibre Petits mons, de Caleb Azumah Nelson, que ens porta l’editorial Les Hores amb traducció d’Octavi Gil Pujol. En aquesta novel·la veiem com l’Stephen i la seva colla d’amics acaben el batxillerat i surten al món. Un moment vital clau, oi?

Doncs bé, l’Stephen volia ser músic, però la vida el porta cap a una altra banda. O no?

En tot cas, mentre l’acompanyem en la seva decisió, avançarem en dos nivells. Per una banda, veurem com aquest grup de gent avança en la vida, quines carreres estudien, quines feines troben, relacions que comencen o s’acaben…

Per l’altra banda, anirem coneixent la vida dels seus pares, que van emigrar de Ghana al Regne Unit. Així, doncs, tenim també una ullada a la vida de l’emigrant, a com es viu la integració/no integració en la societat d’acollida, quines dificultats han d’afrontar en un món nou. Fins i tot hi trobareu cites de casos reals de violència contra immigrants que van tenir lloc a Anglaterra. 

Tot això ve amanit amb música, molta música. He d’admetre que a mi, que en un llibre hi hagi tanta tanta música se’m pot fer pesat perquè, de vegades, sembla que queda una mica forçat. No ha estat així, però li ha anat de poc. El repertori, molt complet i variat, cobreix des d’intèrprets tan coneguts com Marvin Gaye, Bob Marley o Kool and The Gang, fins a músics ghanesos que no coneixia i que són molt interessants, com Ebo Taylor o Pat Thomas.  Si voleu aprofundir en aquest aspecte, podeu buscar la llista oficial del llibre a Spotify (Small Worlds Official Playlist) i enriquireu l’experiència lectora.

Finalment, vull destacar la cadència de la veu narradora. Sí: l’autor no es queda en la música, que no deixa de ser un ritme extern, sinó que utilitza determinades expressions en un lloc i després les recupera en un altre, de manera que quan les reconeixes sembla que hi hagi una melodia de fons, un fil conductor que va connectant un capítol amb un altre. De totes les ocasions en què ho ha fet, només n’hi ha una que m’ha semblat excessivament repetitiva, que és quan parla de “el nostre ritme”. Utilitzat en excés, pot arribar a semblar sobrer.

Tanco, en canvi, amb una cosa que m’ha agradat molt. I és que, llegint llibres, o veient sèries, descobreixo coses que no sabia, llocs dels quals no havia sentit a parlar mai. Exemple: no havia sentit mai a parlar del ferrocarril subterrani dels EUA fins que vaig llegir The Underground Railroad de Colson Whitehead, i després l’he anat veient en altres llibres. En aquest cas, l’Stephen va a Ghana i visita un castell d’esclaus que havia aparegut a Homegoing (Tornar a casa) de Yaa Gyasi. Ha estat emocionant tornar-hi i veure, entre altres coses, la “porta de no retorn”, l’última porta que els esclaus africans passaven abans d’embarcar-se vers un destí de tot menys bonic.

Com podeu veure, doncs, Petits mons és un llibre sobre el pas al món adult, però, també, sobre què representa ser immigrant i els vincles amb el país que ha quedat enrere.

La saga de Kormákr

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Està clar que la gent de l’editorial adesiara són valents. La seva selecció d’obres, tant d’adés com d’ara és realment espatarrant, i no dubten a publicar llibres que és un plaer tenir en català, però que poden tenir un públic reduït.

Aquest és, segurament, el cas de La saga de Kormákr, un llibre escrit a Islàndia en algun moment del segle XIV, tot i que les històries que ens porta ens fan tirar enrere en el temps, fins ben bé al segle X, per seguir les aventures d’en Kormákr, un heroi que no dubta a lluitar (literalment) pel que considera just o per aconseguir el que vol.

L’edició que ens han preparat l’editorial i la traductora és una petita joia: edició bilingüe norrè-català. Que no en tinc ni idea, de norrè, però m’ha agradat molt jugar a endevinar paraules, o a trobar patrons que després es poden intuir en llengües actuals com el danès (el xapurrejo). Perquè, sí, el norrè és la llengua mare de l’islandès i de les llengües escandinaves d’avui dia.

Per tots aquests motius, vull destacar especialment la tasca de la traductora, la Inés Garcia López, que no només ens porta un text molt llegible, sinó que l’acompanya amb un pròleg que ens ajuda a entrar en situació amb coses tant importants, com per exemple, que el nom del protagonista es llegeix Kormákur.

A més, és una excusa fantàstica per agafar el Google Maps i viatjar, gratis, des del sofà. Ha sigut com tornar a Islàndia.

Heu vist passar aquest llibre? Us fa curiositat?

Un zoo en el fin del mundo, de Ma Boyong

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Un mes més, arriba el #dimartsxinès (podeu seguir-lo també a Instagram, @lilladeserta). Aquest cop us porto un llibre de literatura xinesa d’un autor que hem comentat al podcast L’any de la rata (crec que va ser al capítol dedicat a la ciència ficció i la distopia). Quan el va esmentar la Mireia (Vargas Urpí) em va semblar interessant i vam quedar que me’l deixaria. I aquí estem.

Es tracta de Un zoo en el fin del mundo, de Ma Boyong, amb traducció d’Anne-Hélène Suárez i Qu Xianghong. Ja us avanço que han fet molt bona feina i que el llibre es llegeix molt àgilment. També hi ha notes al peu que faciliten la comprensió o la contextualització de determinats moments, tot i que alguna potser era un pel llarga.

Pel que fa a la història en sí, el que hi veurem és una trama una mica peculiar: un capellà americà va a la Xina a fer de missioner i el seu destí és la Mongòlia interior. Com podrà captar l’atenció de gent que ja tenen les seves pròpies creences i que no es refiaran d’un estranger?

És clar! Muntarà un zoo!

La premissa és senzilla. Comprar els animals d’un zoo que està en decadència i portar-los de Pequín al nord de la Xina (bé, més al nord). Però, com us podeu imaginar, no serà una tasca fàcil. Perquè, a veure: com desplaceu un lleó i un elefant fins arribar a la destinació?

No passarà a la història com el millor llibre de l’any, però sí que admeto que té moments molt tendres (ai, l’elefanta!) i entretinguts, i que la història és original. El problema és que, a estones, trobo que s’allarga massa amb segons quina escena o explicació. Potser si fos un pel més curt guanyaria en contundència. Tot i així, si teniu curiositat, us asseguro que es fa llegir.

Demanareu algun llibre de literatura xinesa per Nadal o Reis??

El punt, a punt: edició 2023

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

El juliol de 2015 vaig fer una enquesta sobre punts de llibre, aquest complement imprescindible per als qui ens agrada llegir. En aquella ocasió vaig tenir 23 respostes, que no eren poques per al moment, però ara, amb les facilitats per a la comunicació que donen plataformes com Instagram, m’ha semblat que podríem actualitzar aquest modest estudi.

Així, doncs, he repassat el post del 2015 i us plantejo una nova enquesta amb algunes preguntes en comú i, també, altres inquietuds que m’han anat venint en aquests vuit anys. Si teniu curiositat per saber el resultat de l’enquesta d’aquell any, podeu llegir-lo aquí.

Però tornem al tema. Per a mi, hi ha una sèrie de variables que cal tenir en compte, i que no han canviat en tot aquest temps:

  • Mida: volem que sobresurti del llibre o no?
  • Gruix: ha de ser consistent i prou o volem que marqui, literalment, on som?
  • Material: cartró? tela? metall?
  • Aspecte: auster? colors cridaners? amb missatge?
  • Sistema de col·locació: intercalat i prou, imant, obertura?

A la primera enquesta vaig partir d’una mostra de 79 punts de llibre diferents que em van servir per racionalitzar quina mena de punts m’agradaven a mi. Aquesta vegada, la mostra inicial ha estat de 167 (els repetits no són més de 10), que he dividit segons la procedència:

  • Punts souvenir: els que aconsegueixo quan marxem de vacances.
  • Punts d’editorials: solen venir amb els llibres, però també me’n donen a les fires (alguns editors ja em coneixen i saben que m’encanten).
  • Punts de llibreries: doncs això, que te’ls donen quan compres.
  • Calaix de sastre: fets pels meus fills (a escola), esdeveniments diversos, etc.

No, no us penseu que cada vegada que començo llibre m’enfronto als 167 punts i en trio un. No acabaria mai. En tinc 10 de preferits que tinc més a mà, i de tant en tant repasso la capsa grossa on tinc els altres per veure si he de fer algun canvi. Tot seguit teniu els meus preferits:

Com podeu veure, hi ha representants de tres dels quatre tipus que us dic més amunt: llibreria, editorial i souvenir. Si heu passat pel post de l’enquesta anterior, veureu que hi continuen apareixent els punts de La Central i La Impossible, dues llibreries de Barcelona. Pel que fa a les editorials, Nórdica es manté i entra amb força Automática, totes dues amb punts petitons, i els punts de Tast de Clàssics, de l’Editorial Barcino (el de La faula és meravellós, no?). La resta són tots de la categoria souvenir, des de la postal d’una col·lecció japonesa que vaig trobar al British Museum fins al mosaic de Ravenna (aquest és contundent!), passant pel xinès que vaig retrobar fa poc amagat dins d’un llibre.

Ara que ja els heu vist, us diré que no m’agrada gens que els punts sobresurtin del llibre. Així, doncs, el primer que faig és triar punt en funció de si cap o no dins del volum que estic a punt de llegir. El gruix també és important: m’agraden els punts que, quan obres el llibre com un vano, l’obren just per on llegeixes, però em molesten els que marquen el punt de lectura d’una manera massa evident.

Això ens porta, doncs, al material. No m’agraden els de metall per massa gruixuts i rígids, ni els de paper o tela per massa prims. El meu material preferit és la cartolina gruixuda, un material flexible i durador que es pot imprimir de mil i una maneres. A la fotografia de finalistes l’excepció és el del mosaic (el més gros), que és plastificat i és més dur que els altres.

Si teniu curiositat, a la foto següent hi ha els meus finalistes de l’altra vegada.

top4

Es podria dir, doncs, que més que canviar de gustos els he ampliat, no?

Bé, jo ja m’he mullat i us he explicat quins punts faig servir. I vosaltres? Com us agraden? Feu clic aquí i empleneu la minienquesta que he preparat. És curta, m’ajudareu a fer un petit estudi del tema i, si voleu identificar-vos, participareu en el sorteig d’un llibre de literatura xinesa en català (podreu triar entre un parell de títols). Anunciaré el guanyador del sorteig a Instagram. Si no en teniu, us escriuré al mail que m’hàgiu donat. Evidentment, el llibre vindrà acompanyat d’un punt ben bonic!

I, és clar, com que m’agraden els números i els “formatgets”, prepararé un anàlisi de les respostes rebudes. Participeu-hi i compartiu-ho amb amics i coneguts!

Souvenir
Editorial
Llibreries
Especials

Curial e Güelfa

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

Avui us vull parlar d’un dels grans clàssics de la literatura catalana: Curial e Güelfa. Segur que el coneixeu, ja sigui perquè us l’heu llegit o perquè us sona com a amenaça llunyana a les classes de l’institut (“si trieu literatura catalana llegireu Curial e Güelfa”). 

Té mèrit, sens dubte, que una novel·la escrita al segle XV hagi pogut arribar fins als nostres dies, sobretot tenint en compte que no es va tenir coneixement de la seva existència fins a finals del segle XIX, segons que es diu al pròleg de l’edició que ha fet Editorial Barcino, absolutament meravellosa. 

Però tornem a la història. 

En aquest llibre veiem com Curial creix i evoluciona fins a convertir-se en gran cavaller, tot gràcies a l’amor que li té Güelfa, que no dubta a donar-li recursos per facilitar-li les coses. És, doncs, una història amb un rerefons amorós, però el gruix de l’escrit l’ocupen les batalles i els enfrontaments cavallerescos, amb un munt de morts que he sigut incapaç de comptar. Diria que, en morts per pàgina, estem per sobre dels números de Tirant lo Blanc, que tampoc es queda enrere. 

Considero que aquesta obra té un gran mèrit i que es llegeix força bé, però la veritat és que a trossos se m’ha fet pesada perquè, bàsicament, era batalla rere batalla. I tampoc m’ha agradat gaire el tros en què Curial té un somni i passa pel llibre tooooot el panteó mitològic de l’antiga Grècia. El que és impecable és l’edició en català d’avui dia, de Joan-Anton Baulenas, que no té ni una coma fora de lloc! (No ho havia trobat mai, això!). Així, doncs, només em queda felicitar-lo a ell i a l’editorial per la feina feta, i animar-vos a llegir aquest llibre o qualsevol altre dels que formen la col·lecció “Tast de clàssics”, on trobareu meravelles de la nostra literatura i història com, per exemple, el Llibre dels fets de Jaume I o el mateix Curial (a mi em fa ullets el de Ramon Llull… ).

Heu llegit algun llibre d’aquesta col·lecció? Us criden l’atenció les obres antigues de casa nostra?