Sí, gent, sí. D’ara endavant, l’adreça d’accés al bloc és més senzilla:
lilladeserta.cat
L’adreça antiga continua funcionant i va a parar al mateix lloc, però us serà més fàcil de recordar la nova. Ja que tenim domini propi, que es noti!
Aprofito l’ocasió per recordar-vos que tenim en marxa una enquesta sobre punts de llibre, que podeu respondre fent clic en aquest enllaç. Sortejarem tres exemplars de Sanyan. Una tria, entre els participants. Si voleu més informació sobre els punts de llibre abans de fer la vostra aportació, visiteu “El punt, a punt”, la nostra entrada anterior.
D’altra banda, ja us aviso que les dues setmanes properes seran més intenses, ja que entrem de ple en la “campanya de preparació de la lectura d’estiu” i us oferirem
més ressenyes del que és habitual,
els resultats de l’enquesta (com més gent hi participi, millor)
la llista dels deures d’estiu
Els deures, mirarem de presentar-los d’una manera una mica diferent…
Casas-Tost, Helena; Fustegueres i Rosich, Sílvia; Qu Xianghong; Rovira-Esteva, Sara; Vargas-Urpi, Mireia. Guía de estilo para el uso de palabras de origen chino. Adeli Ediciones, juny de 2015. 134 pàgines.
Les membres del Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) hem estat treballant molt de temps en un projecte que aquest any finalment ha vist la llum: una guia d’estil per a l’ús de paraules d’origen xinès amb observacions pràctiques, pensada per a un gran ventall d’usuaris. Fa un parell de mesos vam publicar la versió catalana, que va comptar amb el suport de la Direcció de Política Lingüística, i ara arriba a les nostres (vostres) mans la versió castellana, publicada per Adeli Ediciones.
Es tracta d’un llibre breu, de 134 pàgines, que tracta dotze aspectes diferents, des dels mètodes de transcripció de la llengua xinesa fins al nom de determinats menjars, passant per les unitats de mesura, les festes tradicionals i altres temes. Totes aquestes explicacions van acompanyades d’un glossari força extens que, per a cada terme, indica la transcripció en pinyin, els caràcters i la paraula que cal usar en català, i que també us remet al capítol de la guia on es parla d’aquest tema. També és interessant destacar que al web de l’editorial hi trobareu l’àudio que reprodueix les síl·labes xineses.
Cal afegir que l’editorial, Adeli Ediciones, ha fet una molt bona feina a l’hora de donar forma a tot el contingut que hem acumulat. Si teniu el llibre a les mans, veureu que les taules es diferencien clarament de la resta del text, i també destaca el quadre de recomanacions que trobareu al final de cada capítol. La lletra es llegeix perfectament (tant el text en castellà com els caràcters xinesos); el paper és d’aquell groguenc i una mica aspre que facilita passar la pàgina; a la part superior de les pàgines senars hi ha el nom del capítol corresponent, i els apartats estan marcats molt clarament.
En definitiva, es tracta d’un petit llibre que us pot ser molt útil per citar conceptes xinesos, adreçar-vos a persones xineses o entendre determinats aspectes d’aquesta llengua que ens és tan llunyana. Està pensat perquè us el pugueu llegir sencer o perquè, simplement, consulteu un capítol concret o el glossari.
Bé. Ja teniu un llibre a les mans, o la llista d’estiu preparada (aviat us donarem idees aquí, a L’illa deserta). Fins aquí, és relativament fàcil. Però ara resulta que us falta el complement per excel·lència, el vostre company de lectura més imprescindible, l’element que més variants presenta. EL PUNT DE LLIBRE.
No us heu parat mai a pensar quina mena de punts us agraden més? Jo sí, i crec que he detectat una sèrie de variables que cal tenir en compte:
Mida: volem que sobresurti del llibre o no?
Gruix: ha de ser consistent i prou o volem que marqui, literalment, on som?
Material: cartró? tela? metall?
Aspecte: auster? colors cridaners? amb missatge?
Sistema de col·locació: intercalat i prou, imant, obertura?
He fet un miniestudi d’una mostra total de 79 punts de llibre diferents que m’ha servit per racionalitzar quina mena de punts m’agraden a mi. Primer en vaig descartar 55 per massa grossos, massa cridaners, massa gruixuts o prims. Després en vaig apartar 20 més, que considero finalistes i que han caigut per algun detall concret (però que podria fer servir). I m’han quedat 5 finalistes, que són els que normalment faig servir. Repassem com són (al final trobareu l’enquesta que hem preparat).
Els finalistes, tots ben dignes.
Per a mi, la característica més important és la llargada, ja que no m’agrada gens que els llibres sobresurtin del llibre. Com que formo part del grup de lectors a qui agrada fer servir un mateix punt diverses vegades seguides i cada llibre té una mida diferent, trio punts més aviat curts per evitar-me problemes. El gruix també és important: m’agraden els punts que, quan obres el llibre com un vano, l’obren just per on llegeixes, però em molesten els que marquen el punt de lectura d’una manera massa evident.
Això ens porta, doncs, al material. No m’agraden els de metall per massa gruixuts, ni els de paper o tela per massa prims. Un exemple claríssim és el d’un punt que vaig comprar al Muji (el podeu veure a la foto dels finalistes): és preciós, però la combinació de tela i cartró per reforçar fa que sigui massa gruixut i poc flexible. El meu material preferit és la cartolina gruixuda, un material flexible i durador que es pot imprimir de mil i una maneres.
L’aspecte també me’l miro molt. No m’agraden els punts amb missatge (reivindicatiu, reflexiu… ), i prefereixo que tinguin un aspecte auster, com podeu veure a la foto del TOP 5 que hi ha una mica més avall (en realitat són 4 punts, i un té dues variants). Pocs colors i informació, la justa. I seguint en aquesta línia “austera” no us costarà entendre que no m’agradin els que es fixen amb imants (aquells que porten dues “fulles” que has de introduir en dos punts diferents del llibre) o en forma de passador.
Els meus preferits: el Top 4.
En resum: qui vulgui saber quina mena de punts m’agraden, que es miri la foto d’aquí al costat. Us he de dir que els que faig servir més són els de La Central i La impossible, dues llibreries de Barcelona que molts coneixeu. També trobo especialment bonics els de Nørdica Libros i Edicions del Periscopi, però confesso que faig servir molt més els dos primers. Un detall curiós: veureu que el de La Central porta una ranura que se suposa que fas servir per marcar el full, i això va en contra del que us he dit més amunt. Juraria que fa uns quants anys, quan vaig descobrir aquests fantàstics punts que es fan amb diverses variants i colors, no tenien la ranura. I, en tot cas, no la faig servir.
Bé, jo ja m’he mullat i us he explicat quins punts es fan servir. I vosaltres? Com us agraden? Podeu deixar un comentari al final d’aquesta entrada o fer clic aquí i emplenar la minienquesta que us hem preparat. Participareu en el sorteig de tres exemplars de Sanyan. Una tria, un llibre clàssic de relats curts xinesos (autor: Feng Menglong) que vam traduir la Sara Rovira-Esteva i una servidora directament del xinès al català.*
Teniu dues setmanes per emplenar l’enquesta: el 21 de juliol farem el sorteig i comentarem el retrat robot del punt que haurem fet entre tots. Participeu-hi i compartiu-ho amb amics i coneguts!
* Anunciaré els guanyadors aquí mateix al bloc. Si preferiu que no faci públic el vostre nom, n’hi ha prou que ho indiqueu a l’enquesta i us escriuré directament al vostre correu electrònic.
M’acabo de llegir El ratpenat, d’en Jo Nesbø. Us he de dir que es nota que és el primer de la saga, però que està a l’altura de la resta.
Aquí veiem que en Harry apunta maneres i ja és el policia buscabregues, alcohòlic i irrespectuós (quan cal) que ens trobarem a la resta de la saga. En aquest llibre, que va rebre la qualificació de millor novel·la negra noruega el 1997 i millor novel·la negra escandinava el 1998, en Harry actua fora del seu hàbitat natural: l’envien a Austràlia a investigar la mort d’una noia noruega. I és aquí on desplega tots els seus “encants” i aconegueix que l’estomaqui bona part del lumpen de Sydney fins que, evidentment, aconsegueix resoldre el cas. Tot això ve amanit amb informació abundant sobre els aborígens australians, el tracte a què els van sotmetre els nouvinguts europeus, llegendes… un bon al·legat en defensa d’aquest poble que ha acabat marginat.
Cal dir que en aquest llibre en Nesbø ja marca el ritme que és habitual a la resta de llibres de la sèrie d’en Harry Hole, tot i que en aquest cas li costa una mica arrencar. Qui sap, potser encara no hi tenia la pràctica que ja havia adquirit quan va escriure les magistrals El pit-roigo El redemptor, on la traça de l’autor brilla esplendorosament i en Hole ja és el personatge totalment torturat que coneixem.
També diria que veure’l actuar fora de Noruega m’ha descol·locat una mica, ja que estic acostumada a veure’l córrer per Oslo i entorns, en un ambient fosc i força més íntim. Els grans espais d’Austràlia, les dimensions de Sydney i la gran quantitat de gent que hi ha xoquen frontalment amb les novel·les posteriors, que passen principalment al seu país (bé, sembla que la segona, Escarabats, que acaba de sortir en català, passa a l’Àsia).
El més curiós de tot, però, ha estat conèixer en Harry “de jove”, tot just per sobre de la trentena, i tenir accés a la seva història personal i familiar. Com és lògic, el primer llibre posa la base sobre la qual s’han anat creant la resta de novel·les de la sèrie, i alguns dels fets més importants de la seva vida ja es donen per explicats en històries posteriors. En definitiva, un bon començament d’aquest autor que, al final, hem conegut en ordre invers.
No volia acabar sense fer notar que hi ha hagut un canvi de traductora. Ara és Meritxell Salvany qui ens ofereix una traducció fluïda i sense pràcticament errades (tot just alguna cosa de puntuació… digueu-me perapunyetes), aparentment traducció directa del noruec (algú ho pot confirmar?). Esperem que Proa no deixi de traduir les novel·les d’aquest autor i que no ens faci esperar gaire per llegir en català les dues últimes d’en Harry (Phantom i Police). Jo, ho sento, no m’he pogut esperar i els he fet el salt amb una…
Xu Zechen. Correndo attraverso Pechino. Traductor: Paolo Magagnin. Sellerio Editore. Versió Kindle. 194 pàgines aproximadament. Títol original: 跑步穿过中关村.
Correndo attraverso Pechino és un llibre lleuger que no enganya. Ens explica el modus vivendi dels petits xanxulleros que guanyen la vida venent películ·les pirata, documents falsificats i altres “cosetes” fora de la llei a Pequín. I m’ha agradat, sí. Potser també hi ha ajudat que no n’he llegit crítiques pretensioses que diguin que és una obra mestra i que reflecteix no sé ben bé el què… Tinc la teoria que una crítica exagaradament bona no fa cap favor als llibres, no.
Com deia, doncs, el que trobareu en aquest llibre són les peripècies d’en Dunhuang, que acaba de sortir de la presó per un delicte menor (venda de documents falsificats) i té la missió de trobar i ajudar la nòvia d’un company seu. Mentre la busca, anirem veient la seva entrada en el submón dels petits delinqüents de Pequín i, efectivament, es passejarà per la ciutat (concretament, per la zona de Zhongguancun) mentre intenta vendre DVD pirata. Veurem la compra de bicicletes robades, l’abastiment de material pirata, la manera de vendre’l, les relacions amb noies, els diferents tipus d’allotjaments (des de pisos petits fins a habitacions compartides) i tot de detalls que Xu Zechen ens ofereix i que ens permeten veure la vida dels espavilats a Pequín.
Es tracta d’un llibre que et llegeixes en un parell de sessions, descansat. No és mala opció per a les tardes caloroses d’estiu…
L'illa deserta 