La senyoreta Buncle, escriptora

Us imagineu que escrivíssiu un llibre que retratés el millor i el pitjor dels vostres veïns? Us imagineu que, per postres, visquéssiu en un poble petit amb gent que té poca cosa per fer i molt de temps per dedicar-se a criticar?

Buncle Stevenson Doncs això és el que fa la protagonista de El libro de la señorita Buncle, de D. E. Stevenson. Un divertimento lleuger i entretingut que m’ha anat molt bé després de llegir-me coses tan contundents com ara Els raïms de la ira de John Steinbeck.

Tot passa en un petit poble anglès, Silverstream, a la dècada de 1930, en època de crisi. Els personatges són, majoritàriament, rendistes i gent que guanya diners fent poca feina. Els tenim fent el te cada dia, saludant-se educadament, fent viatges a Londres per anar a la modista… fins que la Barbara Buncle, que té problemes econòmics, decideix resoldre’ls escrivint un llibre que explica el dia a dia… i l’exagera una mica. I, és clar, quan es publica té un èxit brutal: tothom hi veu el seu propi veí retratat.

Quan el llibre arriba al poble i la gent s’adona que, tot i que l’autora (que publica amb pseudònim) canvia els noms i els llocs, explica les seves intimitats al gran públic sense cap mena de vergonya, s’enfaden moltíssim i només tenen feina a descobrir qui és el traïdor. En paralel, però, alguns d’ells actuen motivats pel llibre. Uns es porten millor, altres fan viatges, altres es declaren… en general, sembla que el llibre els fa ser millors persones.

En definitiva, un llibret que es deixa llegir ràpid, molt agradable i que us recomano que llegiu. També us agradarà molt la presentació impecable del llibre, d’una mida més aviat petitona i molt agradable, amb uns títols de capítol molt treballs i que ve molt de gust tenir a les mans. Ja sabeu que els llibres, com el menjar, m’entren per la vista.

Canvi de plataforma

Ja som aquí,
ja hem arribat,
ja som aquí
ja hem arribaaaat…

Tatxan! Cara nova per a Caràcter xinès. Què us sembla? A partir d’ara tindrem aquest disseny, una mica més actual que el que us oferíem des de Blogger.

Per què, el canvi? Doncs perquè el temps passa, el bloc s’ha fet gran i necessitava una bona rentada de cara. I com que a Blogger no vaig saber-hi trobar el que buscava, l’hem traslladat a WordPress.

Què hi trobareu, a Caràcter xinès, en aquesta nova etapa?

  • Com deiem més amunt, un nou disseny, més actual. Més clar i diàfan, i més net.
  • Més protagonisme a les xarxes socials, ja que amb WordPress és més fàcil enviar missatges a Twitter i Google+. No tornareu a fer clic en un enllaç que no us porta enlloc.
  • Més opcions per seguir el bloc: la nostra revista Flipboard, seguiment via Bloglovin i seguiment per correu electrònic.
  • El més important: a partir d’ara, només cal que escriviu http://www.xines.cat (o xines.cat) per accedir al bloc. Una adreça ben fàcil.

A Blogger hi hem deixat les entrades que ja hi havia publicades, no hem tocat res. Això sí, si éreu seguidors del bloc a Blogger, la vostra subscripció no us aportarà res de nou: tot el que publiquem a partir d’ara sortirà únicament al bloc nou: www.xines.cat.

Com us he dit, una manera de seguir el contingut del bloc és subscriure’s a la revista que tenim a Flipboard: és totalment gratuïta i hi trobareu el contingut del bloc i altres notícies interessants que trobem sobre la literatura xinesa, la tecnologia dedicada a la lectura i altres temes que hi puguin estar relacionats. Podeu accedir-hi des de l’ordinador, la tablet o el mòbil, i ja té 86 seguidors!

Aprofito l’ocasió per recordar-vos que valorem molt els vostres comentaris: compartir la informació i fer-la arribar als altres és un dels objectius del bloc. Així, doncs, no dubteu a respondre i comentar qualsevol entrada.
Ja estem preparant comentaris sobre llibres per a abans de l’estiu, o sigui que estigueu al cas i compartiu la nova adreça amb tothom a qui pugui interessar.

Esperem la vostra companyia en aquesta nova etapa. Si us agrada el bloc, feu-lo conèixer!

Digital Resources for Sinologists 1.0

De tant en tant, a LinkedIn apareix informació que val la pena. Aquesta vegada, us deixo aquest article (llarg) sobre diccionaris i recursos electrònics per a sinòlegs:

Digital Resources for Sinologists 1.0 – Dissertation Reviews | Dissertation Reviews.

Un altre dia ja parlarem sobre si aquesta mena de recursos només interessen als sinòlegs (entesos com a acadèmics) o si poden ser útils i interessants per a altres perfils.

Damunt d’una terra inhòspita

Ja ho deia Lluis Llach: “en Maurici sap què fer, buscarà els companys i sortirà al carrer”. Damunt d’una terra com la que retrata Maria Dolors Millat a Terra inhòspita cal anar amb compte, treballar en equip amb els companys i rebelar-se contra l’autoritat.

Terra inhòspita

La Ronda i en Sirio ho fan. Al principi, cadascú ho fa a la seva manera i amb plantejaments diferents, però a mida que avança la novel·la van acostant posicions. Trobo que la realitat futura que ens ofereix l’autora està molt ben construïda, amb tota mena de detalls i una coherència pràcticament total. I, evidentment, el fet que la majoria de l’acció passi a Barcelona també ajuda: a mi m’agrada molt poder reconèixer els llocs on passen les coses. Tots els carrers han canviat de nom, però igualment són reconeixibles i ens donen pistes per saber on som en cada moment.

Per a mi, el moment estrella és quan en Sirio s’escapa de Barcelona. Quin patir! L’enxamparan? Com ho farà que no el detectin en un món on estan tots superfitxats i és pràcticament impossible ocultar el que fas? Trobo que és un dels trossos més aconseguits del llibre. Un llibre que, en general, podem dir que cuida molt els detalls (noves tecnologies, fàrmacs, etc.) per tal de situar-nos en aquesta realitat tan propera i tan llunyana a l’hora, cosa que aconsegueix molt satisfactòriament.

Només em queixaria d’un parell de coses. D’una banda, una cosa que és habitual en els llibres d’aquest tipus: vivim a fons el drama, la situació angoixant i la lluita de la resistència per canviar les coses, però quan s’arriba al dia D, s’acaba el llibre. Ja no sabem res del dia després. Suposo que és normal. D’altra banda, trobo que és una mica massa habitual que el protagonista masculí sigui un maduret que s’acaba embolicant amb la protagonista femenina, que sol ser força més jove. Podríem canviar una mica aquest clixé?

Però vaja, per això no ens barallarem. El llibre val molt la pena, i us el recomano molt. Hi trobareu coses que us recordaran altres llibres, com ara els fàrmacs que es prenen, que en certa manera m’han recordat el soma que es prenien a Un món feliç, d’Aldous Huxley (quin gran llibre!) o el “moment Mecanoscrit del segon origen” que he tingut quan hi ha l’apagada digital i són al bell mig de les muntanyes. No és ben bé el mateix, però a mi m’ho ha recordat.

Per acabar, volia dir que, com sempre que agafo un llibre d’Edicions del Periscopi, és un plaer tenir-lo a les mans. El tacte del paper, la portada amb el segell de la casa (no conec ningú més que posi el resum al davant) i el logo del barquet de paper són petits detalls que sempre agraeixo i que ajuden a fer que m’enganxi al llibre.

 

Munro i la vida que estima

Quan Alice Munro va guanyar el premi Nobel, em vaig alegrar de la notícia i vaig fer quatre ratlles en aquesta illa. Després de molts mesos, finalment, per Sant Jordi vaig comprar-me Estimada vida, traduït per Dolors Udina i publicat per Club Editor.

Estimada vidaVa ser una bona compra. M’he llegit aquest recull de relats en poc menys d’una setmana. Ara bé, no m’ha arribat tan al fons com m’esperava. Si més no, una part.

Com ja he dit altres vegades, no sóc una gran lectora de relats curts. M’agraden les novel·les més aviat llargues, amb una densitat de trames que m’obligui a pensar i a concentrar-me en diverses històries al mateix temps. Per això normalment no sóc la crítica més favorable als reculls com el que m’acabo de llegir. I per això, tot i que en general Estimada vida m’ha agradat, hi ha coses que no m’han acabat de fer el pes. No critico el Nobel de l’autora, ja que aquest premi es dóna a tota una trajectòria i segurament se’l mereix, però potser no acaba de ser “del meu estil”.

En la majoria de relats, m’ha costat situar-me en el temps i en l’espai. I aquestes són dues coses que necessito tenir molt clares per disfrutar el que llegeixo (recordeu que moltes vegades llegeixo amb el Google Maps obert: sí, sóc una malalta!). Potser això té part de la culpa del meu poc entusiasme. Hi ha relats de tota mena: una família “alternativa” que viu en una mena de casa-rulot, soldats que tornen o van a la guerra, gent que fa viatges en tren… el tren, el tren, una presència important en aquest llibre… la neu, el fred, l’amistat, la convivència…

Per a mi, el llibre té dues parts: els relats en sí i el que l’autora anomena “Final”, quatre peces més de caire autobiogràfic que he trobat del tot excel·lents, molt millors que la resta. Quan ja encarava la recta final pensant que no em trobaria cap sorpresa, a la pàgina 279 comença un llibre totalment diferent, molt personal, que sí que m’ha arribat. Inclou la peça “Nit”, que l’editorial ens va regalar quan es va atorgar el Nobel i que va ser la que em va fer decidir a comprar alguna cosa d’Alice Munro.

Llegiu-vos el llibre. A veure si a vosaltres també us agrada més la segona part que la primera. Si per decidir-vos necessiteu veure una crítica més favorable, llegiu-vos aquesta.