Ja ho deia Lluis Llach: “en Maurici sap què fer, buscarà els companys i sortirà al carrer”. Damunt d’una terra com la que retrata Maria Dolors Millat a Terra inhòspita cal anar amb compte, treballar en equip amb els companys i rebelar-se contra l’autoritat.

La Ronda i en Sirio ho fan. Al principi, cadascú ho fa a la seva manera i amb plantejaments diferents, però a mida que avança la novel·la van acostant posicions. Trobo que la realitat futura que ens ofereix l’autora està molt ben construïda, amb tota mena de detalls i una coherència pràcticament total. I, evidentment, el fet que la majoria de l’acció passi a Barcelona també ajuda: a mi m’agrada molt poder reconèixer els llocs on passen les coses. Tots els carrers han canviat de nom, però igualment són reconeixibles i ens donen pistes per saber on som en cada moment.

Per a mi, el moment estrella és quan en Sirio s’escapa de Barcelona. Quin patir! L’enxamparan? Com ho farà que no el detectin en un món on estan tots superfitxats i és pràcticament impossible ocultar el que fas? Trobo que és un dels trossos més aconseguits del llibre. Un llibre que, en general, podem dir que cuida molt els detalls (noves tecnologies, fàrmacs, etc.) per tal de situar-nos en aquesta realitat tan propera i tan llunyana a l’hora, cosa que aconsegueix molt satisfactòriament.

Només em queixaria d’un parell de coses. D’una banda, una cosa que és habitual en els llibres d’aquest tipus: vivim a fons el drama, la situació angoixant i la lluita de la resistència per canviar les coses, però quan s’arriba al dia D, s’acaba el llibre. Ja no sabem res del dia després. Suposo que és normal. D’altra banda, trobo que és una mica massa habitual que el protagonista masculí sigui un maduret que s’acaba embolicant amb la protagonista femenina, que sol ser força més jove. Podríem canviar una mica aquest clixé?

Però vaja, per això no ens barallarem. El llibre val molt la pena, i us el recomano molt. Hi trobareu coses que us recordaran altres llibres, com ara els fàrmacs que es prenen, que en certa manera m’han recordat el soma que es prenien a Un món feliç, d’Aldous Huxley (quin gran llibre!) o el “moment Mecanoscrit del segon origen” que he tingut quan hi ha l’apagada digital i són al bell mig de les muntanyes. No és ben bé el mateix, però a mi m’ho ha recordat.

Per acabar, volia dir que, com sempre que agafo un llibre d’Edicions del Periscopi, és un plaer tenir-lo a les mans. El tacte del paper, la portada amb el segell de la casa (no conec ningú més que posi el resum al davant) i el logo del barquet de paper són petits detalls que sempre agraeixo i que ajuden a fer que m’enganxi al llibre.