M’acabo de llegir The Valley of Amazement, de l’Amy Tan. Una vegada més, ha estat un plaer llegir una obra seva. No solen decebre’m.
Feia molt de temps que no llegia res d’ella, des de Un lugar llamado nada, i la veritat és que les coses han canviat molt des d’aleshores. En aquella ocasió, em vaig comprar el llibre en paper, amb tapes dures i una edició molt acurada, i me’l vaig llegir sense saber pràcticament res de les opinions de les persones que se l’havien llegit abans que jo.
Aquesta vegada, en canvi, m’he comprat el llibre en versió original i en format Kindle. Amb el meu Kindle Paperwhite nou de trinca (us en parlaré a la propera entrada, perquè és un molt bon candidat per a la vostra llista de Reis). I l’experiència ha estat molt positiva. Però no em vull desviar: l’experiència Kindle us la documentaré a la propera entrada.
El llibre, tornem al llibre. Per fer-vos-en un resum sense explicar-vos gaire de què va, us diré que és una mena de muntanya russa. Hi ha moment en què la trama s’accelera i que no podeu deixar de llegir, d’hiperventilar, de pensar “ai mare, què passarà ara”, mentre que en altres moments l’acció es ralenteix, tot passa a poc a poc i t’aletargues una mica. No és que sigui dolent, això: l’autora només està agafant embranzida per fer-nos accelerar en la propera baixada del Dragon Khan que és The Valley of Amazement.
La història arrenca a Shanghai a principis del segle XX, en una “casa d’alterne”. No sé com definir-la ben bé. No és únicament un prostíbul, sinó que es tracta d’un negoci que combina un club per a homes de negocis, que parlen dels seus temes, i l’acompanyament d’aquests mateixos homes per part de dones joves, cortesanes, gueishes, no sé ben bé quina seria la paraula. Potser “senyoretes de companyia”. El gruix de la novel·la gira en torn d’això, i es combina amb la relació entre la protagonista, la Violet, i la seva mare, que tenen una relació amor-odi en un context, com a mínim, peculiar.
A partir d’aquí, la Violet passarà per diverses històries i dificultats, des del treball forçat (no us diré en què) fins a un matrimoni desgraciat, l’estada en una zona rural… i moltes altres coses que no us puc dir perquè us estaria fent l’spoiler del llibre, i suposo que no és això el que voleu.
El que sí que faré és remetre-us a les ressenyes que se n’han fet en mitjans fiables perquè, si voleu, en pugueu aplegar més informació. Aquí en teniu uns quants:
Comentari de l’autora sobre com es documenta per als seus llibres
Washington Post, sobre el llibre i el món de les cortesanes
En definitiva, és un llibre que segueix molt la línia de l’autora i que podeu recomanar sense cap mena de por… o afegir a la vostra llista de Reis (sí, aviat toca).
L'illa deserta 