Us vull parlar d’Escarabats, el segon llibre de la sèrie d’en Harry Hole que va escriure en Jo Nesbo. Per dir-ho ras i curt, és el llibre més lluminós de la sèrie.

És una història clara, brillant i sense la gran quantitat de subtrames i personatges que caracteritzen els darrers volums de la sèrie. No és que no n’hi hagi cap, sinó que són molt lineals i no hi ha passes endavant i endarrere ni tants personatges que calgui tenir “vigilats”. El tret de sortida el dóna, com sempre, un assassinat: troben mort l’ambaixador de Noruega a Tailàndia i hi envien en Harry a resoldre el cas.

Quan en Harry arriba a Bangkok, el primer que es troba és la llum. I aquesta llum no ens abandona mai, ni quan plou. No sé què és el que ho fa, però tota la història, tots els personatges, sembla que flotin i avancin lleugers. Penseu que la majoria de les històries passen a Noruega, la Noruega hivernal, la fosca, els carrers estrets, ciutats petites (no, Oslo no és Manhattan), l’aigua freda… Suposo que la llum, el sol, les avingudes amples de Bangkok m’han fet pensar això.

La història és bona, i toca els temes que se solen tocar quan un parla de Tailàndia, turistes… em seguiu, oi? Si us el llegiu, veureu els carrerons estrets típics de la zona, els soi, que recorden els hutongs xinesos, veureu que els expats solen estar fora de la llei i viuen en un món apart (passa igual en països com la Xina), i fins i tot veureu alguna escena gore de les bones.

Algun comentari sobre coses estranyes, però, que potser em podeu aclarir els que us l’hagueu llegit: Indoxina no existeix com a país, tot i que aquí el citen; una de les protagonistes, que és americana, diu “Old Trafford a la nostra ciutat”, tot i que Old Trafford és un camp de futbol de Manchester (Anglaterra); es parla d’un “matón” xinès i l’anomenen Woo, quan hauria de ser Wu (transcripció del sistema pinyin, per a més informació, vegeu la guia sobre xinès de la qual sóc coautora).

No obstant el paràgraf que acabo d’engaltar, és un llibre que està molt bé i que, si voleu començar a llegir la sèrie d’en Harry, és molt adequat. Més complet que el primer, El ratpenat, però més fàcil de llegir que els següent (a partir de El pit-roig la cosa es complica).

Per cert: sembla que es farà una pel·lícula sobre El ninot de neu, una de les novel·les més enredades de la sèrie, i sembla que en Harry Hole serà en… Michael Fassbender! Crec que aquest actor pot quadrar-hi i que aquesta personatge afegiria un nou registre a la seva carrera (entre altres personatges, ja ha fet Steve Jobs i Macbeth). Només li faltaria fer de James Bond. 🙂

 

 

Sí, aquest estiu m’he llegit un altre llibre de la sèrie d’en Harry Hole, el policia més desastre i políticament incorrecte de tot Noruega. En Jo Nesbø manté el caràcter habitual del seu personatge (mmm… ves que no sigui el seu alter ego), que no sap estar-se quiet, tot i que aquesta vegada aconsegueix evitar l’alcohol. I, és clar, és un llibre ideal per reprendre el bloc i començar la temporada.

Me l’he hagut de llegit en francès, ja que fa temps que el llibre volta i encara no l’han traduït al català. Sembla que s’ha donat prioritat a la traducció dels dos primers volums de la sèrie, que estaven pendents, i ara els dos últims estan penjats i no sé quan sortiran en català.

La història, com ja us podeu imaginar, gira en torn d’uns assassinats que en Harry ha d’aclarir i té els altibaixos habituals en el ritme, com si fóssiu en una muntanya russa. El final, com sempre, trepidant (les últimes 100 pàgines es llegeixen sense poder parar). Ara bé, li he d’estirar les orelles a en Nesbø perquè en aquesta ocasió en Harry no apareix fins passada la pàgina… 200!!!!!!

No patiu, la història té ganxo des de la pàgina 1, però la veritat és que estic acostumada que aquest personatge aparegui des de pràcticament el principi, ja que és un element importantíssim en aquestes novel·les. No sé com ho aconsegueix, però és ben bé com un sol envoltat de petites estrelles que són la resta de personatges. En aquest llibre tornem a tenir els habituals dels últims lliuraments, com ara la Beate Lønn, en Bjørn Holm i la Katrine Bratt. La Rakel i l’Oleg també hi són, però no agafen protagonisme fins al final (sempre els toca el rebre). Un personatge que també guanya pes és en Ståle Aune, el psicòleg que col·labora puntualment amb en Harry. I, és clar, també hi ha els dos “dolents” de la pel·lícula, en Mikael Bellman i en Truls Bernsten. Tots plegats formen una xarxa que busca el culpable d’una sèrie d’assassinats de policies que recreen o es fan en llocs on s’han produït assassinats no aclarits en el passat. En aquest llibre també hi ha morts no esperades, ja ho veureu: en Nesbø no es talla i es carrega a qui li sembla, sense miraments.

Tot plegat, una aventura molt agradable de llegir en tongades llargues, ja que costa de desenganxar-se’n.

Ah, i atenció perquè no tot queda lligat al final… continuarà…

Una altra vegada, m’he quedat enganxada en les teranyines que traça en Jo Nesbø. Com en ap, el punyetero!

Aquest cop ha sigut El pit-roig, novel·la publicada originalment l’any 2000 que va arribar al català l’any 2008 gràcies a Proa i a la Laia Font i Mateu, que n’ha fet una molt bona traducció. Com sé què és bona? Alguna dia en parlarem, de què és una bona traducció, però, en general, trobo que la feina del traductor és meritòria si, quan llegeixes la seva feina, no rasca res, no hi ha errades lingüístiques de cap tipus i el llenguatge no sembla antinatural. No sé noruec, o sigui que no puc acarar l’original amb la traducció, però crec que part del mèrit que la història m’hagi enganxat és de la traductora. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Tornant al llibre, he de dir que, una vegada més, Nesbø ha aconseguit desorientar-me gairebé fins al final. És el qu
art llibre seu que em llegeixo, i sempre en fa voltar el cap i, quan em penso que ja he trobat l’assassí, resulta que no és aquell i que he de tornar a començar. És la seva especialitat: marejar-te, marejar-te, introduir temes diversos, anar-hi ficant personatges, anar tei
xint la trama i, al final, clavar-te una patacada amb la solució.

En el cas d’El pit-roig, ens trobem amb dues línies temporals, una situada al present (any 1999 i 2000) i l’altra al passat, durant la segona guerra mundial. El llibre toca el tema del nazisme i diverses ramificacions que té: el col·laboracionisme noruec durant la segona guerra mundial, la reinserció dels col·laboracionistes després de la guerra, el neonazisme… i també toca, tot i que més de través, el tràfic d’armes, la corrupció i altres temes. Vida sentimental, també, però la justa. Per sort, en Harry Hole (el protagonista) no és el típic detectiu maduret-però-atractiu que s’acaba lligant la més guapa i jove del llibre. Una altra cosa que us diré és que en aquest llibre apareixen per primer cop dos personatges que tornen a sortir més endavant: atenció a en Halvorsen i la Rakel Fauke.

No us en vull explicar gaire coses més, però us recomano molt que us el llegiu. Val molt la pena. I, sobretot, si ho feu, estigueu molt pendents dels cinc homes que van anar a la guerra: atenció als noms i als girs inesperats! Al final, quan he acabat el llibre, m’he hagut de fer un esquema per repassar-ho tot.

Apa. Continuo llegint. Ara, The grapes of wrath (Las uvas de la ira) de Steinbeck, en versió commemorativa de Penguin pel 75è aniversari. De moment, només us puc dir que és tota una altra història…