M’ababo de llegir Shakespeare, versions a peu d’obra, i he de dir que ha estat un plaer immens. Per començar, és immens perquè el llibre ho és: 1.071 pàgines de no-res, que pesen aproximadament un quilo i mig. No és la mena de llibre que pots passejar amunt o avall per aprofitar les estones mortes al metro. Cal felicitar la gent de Núvol (@nuvol_com) per una publicació tan impecable i elegant.

Però la immensitat principal rau en el fet que aquestes històries, escrites fa més de quatre-cents anys, encara tinguin interès avui dia. A mi no deixa de sorprendre’m. Com és lògic, unes són més interessants que altres, però diria que, en general, han envellit força més dignament que segons quina pel·lícula dels anys vuitanta, per exemple.

És evident que una part important d’aquesta vigència es deu al fet que, amb tots els respectes, aquestes obres són uns magnífics culebrons, i això sempre enganxa. Tracten temes que no passen mai de moda, com l’enveja, l’amor, l’odi o la venjança, i només per això ja tenen un punt guanyat. Però això, és clar, no és suficient, i una altra part important cal atribuir-la a la manera en què s’expliquen aquestes històries: Shakespeare és un guionista excepcional, mestre de “l’enredo”. Només cal llegir-se Ricard III per veure els embolics familiars que l’autor és capaç de crear: entre Ricards i Eduards, us fareu el mateix embolic que a Cien años de soledad amb els Aurelios.

Ara bé, hi ha un altre element que cal tenir molt en compte i que no sempre es valora prou: el traductor. Heu llegit alguna obra de Shakespeare en anglès? Si es que sí, suposo que estareu d’acord que si no és una versió simplificada hi ha fragments que costen de seguir: la riquesa de vocabulari en una llengua que no és la nostra, així com els 400 anys que han passat, són un obstacle important. Per això estic molt contenta de veure que tenim traductors tan dotats com Joan Sellent, que ha estat capaç de fer- arribar aquests clàssics d’una manera entenedora i, al mateix temps, amb una aura de certa classicitat que ens recorda l’origen dels textos. També és molt notable la introducció que ens fa, curta i al punt, on justifica algunes de les decisions que ha hagut de prendre a l’hora de fer la traducció.

Dit això, toca parlar una mica més de les històries, i us comentaré quatre notes que he anat prenent mentre llegia. Per començar, us diré que l’obra que menys m’ha agradat és Coriolà. Potser és per l’entorn en què està ambientada o pel tema que toca, però la veritat és que la trobo una mica feixuga. L’altra que se m’ha fet llarga és Somni d’una nit d’estiu, però ho atribueixo al fet que l’he vista o llegida força vegades.

La millor, per a mi, ha estat Nit de Reis, una història divertida amb el típic enredo de bessons que es confonen i que té el plus de comptar amb alguns personatges que no parlen gaire bé (diuen una paraula per una altra, i coses per l’estil). Això també es dóna a Somni d’una nit d’estiu, on hi ha personatges de poc nivell educatiu que ens deleiten amb frases com ara “Rugiré de tal manera que faré les durícies del personal” (per si no queda clar, volia dir “delícies”). Per tancar la llista, hi ha dues històries, Hamlet i Ricard III, que han estat molt agradables de llegir. Són històries de venjança amb molts morts pel mig, i amb dues de les frases més pronunciades de la història: “ser o no ser”, a la pàgina 72, i “El meu reialme per un cavall” a la 1.006.

Si no volem que aquesta entrada sigui igual de llarga que el llibre, valdrà més que ho deixem aquí. En resum, podem dir que es tracta d‘un recull d’obres sublims de Shakespeare traduïdes magistralment per qui ha estat mestre de traductors (afortunats els qui el van tenir de professor a la facultat de Traducció de la UAB). Un llibre que us recomano que us llegiu tranquil·lament a casa, sense moure’l gaire de lloc.

Aprofiteu aquestes vacances per llegir-lo!