Etiqueta: literatura catalana

Que morin els fills dels altres, de Roser Cabré-Verdiell

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Hi ha llibres que t’enganxen pel to. Per l’atmosfera. Per la manera com les paraules no només expliquen una història sinó que l’invoquen. Que morin els fills dels altres, de Roser Cabré-Verdiell (editat per Males Herbes), és exactament això: una lectura magnètica que sembla que et llegeixi a tu mentre tu la llegeixes.

Aquesta és la història de la Rebeca, una dona que arriba a Ocata amb la seva família, un marit i dos nens petits, carregant una por que no sabem ben bé d’on ve. La casa nova, amb les seves parets recents i el jardí ple de flors, els veïns (la Camila, una dona amb aires de misteri; en Gregori, un home que sempre sembla estar observant; la petita Flora, que juga sola a l’escola) i el poble, tot sembla aparentment normal. Tot i això, la Rebeca té una sensibilitat especial i veu coses sota la superfície: conductes estranyes, mirades que parlen de secrets ocults, coses que no lliguen ben bé… Fins on arribarà, tot plegat? La seva ansietat, alimentada per petits detalls, la portarà a descobrir la veritat darrere d’aquest lloc que hauria de ser el seu nou inici.

Com ja em va passar amb Aioua, una de les coses que més he gaudit de la novel·la és la potència de l’estil de la Roser: t’arrossega. Escriu per fer-te sentir la incomoditat, el desig, el desconcert, la por. És una escriptura viva, gairebé orgànica, com si cada frase ens anés fent acostar a un lloc que no acabem d’identificar però que ens inquieta i ens captiva. A estones sembla que estiguem llegint una invocació, un encanteri, una veu que beu de la literatura gòtica però també del realisme brut i emocional més bèstia i inquietant.

Igual que a Aioua (ja em perdonareu que hi faci tanta referència), l’autora explora la fragilitat i la força de la institució familiar, els límits del que s’accepta com a normal i la línia tan fina que separa la por de la lucidesa. Però aquí fa un pas més: l’estil és més animal, més compacte i potent. És un llibre que no es llegeix per saber què passa, sinó per viure com passa. I per veure com una dona pot arribar a esdevenir una altra cosa.

I després hi ha l’espai: Ocata. De petita, vaig passar molts estius a Premià de Mar (el poble del costat), i llegir una novel·la ambientada en aquest entorn, en un camí que sembla el que uneix Ocata i Premià (el que llavors anomenàvem “Camí del mig”, que no sé si encara hi és), ha sigut com tornar a un lloc conegut i descobrir que ara té ombres noves. Moltes ombres. L’escenari no és només decorat: és part viva de la història.

Un cop més, em trec el barret davant de la fantàstica tria d’autors catalans que té l’editorial Males herbes, que té un catàleg impressionat on, a més de la mateixa Roser Cabré-Verdiell, hi trobareu gent com en Ferran Garcia, la Berta Creus, en Max Besora o en Jordi Masó. Repòquer d’asos!

Tornant al tema que ens ocupa, i per tancar, recomano aquesta història a qui busqui llibres amb cos, amb veu, amb escletxes per on se’t cola l’atmosfera. I us el recomano especialment si coneixeu la zona, perquè us en donarà una nova visió!

Sau, de Ferran Garcia: foscor, memòria i passat

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Hi ha llibres que són com un cop de puny a l’estómac, i d’això, en Ferran Garcia en sap un munt. Avui us parlo de Sau, el tercer llibre que li llegeixo, i puc dir que està a l’altura de l’estil i el contingut habitual de l’escriptor. Chapeau, Ferran!

En aquesta ocasió, a més de portar-nos a la part més feréstega de Sau i la zona, l’autor fa arrencar la història en una plantació a Guinea Equatorial, on trobarem alguns dels personatges centrals de la novel·la. Novel·la? Novel·les? La pregunta és lícita, ja que el llibre està dividit en dues parts que podem entrellaçar, però que podrien ser llibres diferents.

Així doncs, comencem amb la família Sala de Bruc a Guinea. Us puc ben dir que aquesta part em va encantar, i que en certa manera em va fer pensar en Maryse Condé i el seu Célanire colltallat: un ambient on hi ha espai per als esperits i elements sobrenaturals. Una sèrie de fets fan que la família decideixi tornar a Catalunya, a la plana de Vic d’on és originària, i a partir d’aquí ja no us explico res més per no pifiar-la.

I aquí arriba la part que m’ha fet pensar més: la segona història. 

Fem un salt en el temps, però ens mantenim a la mateixa zona: Sau i entorns. Admeto que aquí m’ha costat més fer encaixar les peces, trobar les relacions que hi ha entre personatges i el perquè de tot plegat. Al final me n’he sortit bastant, però he suat una mica perquè em costava concentrar-me (no és culpa del llibre, això, és cosa meva). Sincerament, no sé què us en puc avançar per no xafar-vos la lectura: llegiu amb atenció i doneu-vos temps per pair el que us explica!

“Sau” és un llibre complex, ric en subtrames i personatges: polièdric, podríem dir. Així doncs, cadascú en disfrutarà més un aspecte o un altre, en funció dels seus gustos. Ja us he dit que no vull aprofundir en la història per no fer espòilers, però sí que us vull parlar dels aspectes que més m’han enganxat:

M’encanta la intensitat que l’autor posa en les seves històries. La cruesa amb què ho ens explica tot plegat. Misèria humana, desolació, atmosfera asfixiant a estones, brutalitat, inquietud, implacable, ombra, foscor… ens obliga a mirar sota la superfície, i no sempre hi trobem un món amable.

L’entorn natural que ens presenta l’autor és ideal per aconseguir el seu objectiu: una natura que, igual que pot ser majestuosa en un dia de sol, pot generar ambients llòbrecs, feréstecs, ombrívols… llocs i paratges que es presten a la narració fosca i dura a què ens té acostumats aquest autor.

Més en general, diria que en Ferran forma part d’un grup d’escriptors que m’han fet retrobar amb la tradició literària rural més crua de casa nostra. Obres com Terres mortes, Et vaig donar ulls… o el grandíssim Guilleries m’han fet reconnectar amb llibres més clàssics com Els sots feréstecs (atenció, nova edició!), La punyalada, Solitud o fins i tot algun Folch i Torres dels més obscurs (hi ha vida més enllà d’en Massagran!).

En definitiva, Sau és un llibre que t’estreny l’ànima i que cal llegir amb atenció per no perdre’s cap detall. Realisme màgic? Punts de sobrenatural? Surrealisme? No sé com qualificar-lo, però no hi ha dubte que no us deixarà indiferents i que cal continuar atents a les publicacions d’aquest autor i, també, de l’editorial Males Herbes: la seva selecció d’obres és sorprenent i realment bona.

Fins a l’última pedra, de Berta Creus

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Llegir Fins a l’última pedra és emprendre un viatge que saps on comença però no tens clar on acaba. Aquest llibre, el primer de la Berta Creus, és un artefacte complex que ens transporta en el temps, l’espai i, per què no dir-ho, en la llengua.

Tot comença amb un home que condueix per l’autovia. Assumirem que és l’A-2, per proximitat a la geografia i la parla de l’autora i perquè, en determinats dies d’hivern, quan un la deixa i agafa la sortida cap a Calaf, es pot trobar amb una grisor que s’ho menja tot i no deixa veure per on s’avança. És una sensació poc agradable, però l’home porta el navegador en marxa i aconsegueix arribar on anava: un poblet abandonat. No sabem què hi busca, no sabem per què hi va precisament ara. No hi queda ningú, llevat d’una dona que li diu que escolti les pedres. I aquí comença el viatge per a nosaltres.

Punt de ganxet

En realitat, aquest llibre és com fer ganxet amb punt alt. Per a qui no ho sàpiga, aquest tipus de punt consta d’una cadeneta, que serveix de base, i es complementa amb uns moviments que fan que el fil se n’alluny i hi torni.

Per una banda, doncs hi ha un viatge constant, que serveix de base, que és la història de l’home que ha anat al poble. El veurem de petit, de més gran i en el moment actual, i anirem descobrint tot de coses d’ell i de la seva família.

Per l’altra banda, tenim tot un seguit d’històries que, com el ganxet que deia més amunt, es van entrellaçant amb el fil central al mateix temps que se n’allunyen per fer-nos viatjar en el temps i anar descobrint les històries que ens expliquen les pedres. Aquestes històries, tot i tenir en comú el punt de partida, ens porten a èpoques i temes molt diferents les unes de les altres, i admeto que amb alguna no hi he connectant tant com amb altres. Altres m’han captivat. Hi teniu de tot, però en general tenen un toc de conte a la vora del foc, de llegenda ja sentida, que és molt atractiu.

Sé que en altres ressenyes es donen més pistes sobre què passa al llibre, però jo crec que és millor no saber-ne gaire cosa més perquè, precisament, un dels petits plaers de llegir-lo és anar fent-se el llibre seu, generant connexions, trobant-hi punts comuns… i cadascú és diferent, o sigui que millor no parlar-ne gaire.

Com tornar a casa

Per a mi, per exemple, la lectura ha estat un viatge per la llengua de casa nostra. Habituada com estic a llenguatges molt contemporanis, elaborats però estàndard, ha estat un plaer immens deixar-me endur per la llengua que utilitza la Berta, que considero una part tan important d’aquesta obra com les històries que ens explica.

És una llengua rica, plena de paraules i expressions que m’han fet sortir de la Barcelona en què em moc cada dia per anar cap a la Segarra que veig de tant en tant. Perquè, en realitat, la parla que fa servir, tot i que actualment correspongui a la zona de l’Anoia, podem atribuir-la al que es reivindica com a “Segarra històrica”, que inclou, a més de l’actual, alguns trossos de les comarques que hi estan en contacte.

I perquè veieu quina mena de cosa és la que m’ha captivat, us copio algunes frases que m’han cridat especialment l’atenció. Són frases de punts diversos del libre, i potser no s’entenen fora de context, però crec que poden donar pistes de per què m’ha agradat tant com explica les coses:

  • [… ] continua mastegant silenci.
  • Un silenci baladrer l’empenta i la boira, famolenca, no deixa de cruspir-se les capçades dels pins.
  • En agafar el darrer trencall, els pulmons se li ompliren de llar 
  • No hi trobà restes dels quatre anys del menut 
  • Mansa com un gat que no ha gastat cap vida

Conclusions

Sé que hi ha gent que diu que hi ha tocs de Solitud, i els dono la raó. Però en la part dels relats també diria que hi he trobat una punta d’Els sots feréstecs. Paraules antigues, temes llunyans en el temps, personatges del folklore…

No puc tancar sense dir que Males Herbes s’ha convertit en la meva editorial de capçalera a l’hora de descobrir nous valors del panorama literari català. Ja en porto uns quants, com ara Jordi Masó, Roser Cabré-Verdiell, Ferran Garcia i la mateixa Berta Creus. Només puc dir Chapeau! a la feina d’aquests editors que tant m’encerten els gustos (i dels pocs que publiquen literatura xinesa en català).

En resum: si teniu intenció de llegir Fins a l’última pedra, només us puc dir que no ho feu esperant veure com acaba. Disfruteu el viatge, que d’això es tracta.

Lletres que parlen, de Jesús Alturo i Tània Alaix

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Avui us parlo d’un llibre que queda totalment fora del que llegeixo habitualment. Es tracta de Lletres que parlen, un estudi que ens porta enrere en el temps, fins al naixement del català o, si més no, el naixement del català escrit.

Es tracta d’una peça que fluctua de manera imprevisible entre l’obra de divulgació, adreçada a un públic amb una certa formació però que no és especialista, i l’obra acadèmica pura i dura, pensada per a lectors familiaritzats amb el tema (i amb el llatí, la manera de classificar les peces documentals, etc.). Així, en certs moments, trobem que els autors fan valoracions totalment subjectives i (per a mi) fora de lloc en una obra d’aquest calibre, que queden una mica “cunyades” i fan pensar en una audiència amb pocs coneixements lingüístics, mentre que en altres casos es llancen a disquisicions erudites sobre textos en llatí sense ni tan sols dir-nos què significa el text citat.

Tot i això, goso dir que és un llibre interessant sobre la formació de la nostra llengua i, sobretot, sobre la manera en què va aparèixer en forma escrita. Com que no crec que faci cap gran espòiler, permeteu-me que tiri quatre pensaments a tall de resum:

  • No ens vam llevar un dia i vam arrencar a parlar en català, així, de tirada: hi ha una evolució que ens porta del llatí que es parlava a les nostres terres fins a la llengua romanç (res de nou, això ja ho sabíem de l’institut).
  • La llengua escrita apareix més tard que la llengua parlada, sobretot en el cas de les llengües romàniques: en una societat bàsicament analfabeta, els usuaris cultes de la llengua van escriure en llatí fins molt tard.
  • Tot i que els autors defensen que el català apareix molt aviat, jo, veient els textos que hi ha en aquest llibre, reconec la meva llengua en textos de finals del segle XII. No està gens malament!
  • Els copistes més preparats no només copiaven els textos que els encarregaven, sinó que actuaven com a autèntics filòlegs i no dubtaven a “millorar” el text (protocorrectors, potser?).
  • En les investigacions d’aquest àmbit, és molt important saber si el text que s’està estudiant és l’original o si es tracta d’una còpia posterior, ja que això pot influir en les conclusions a què s’arribi.
  • És una llàstima que el català no hagi conservat meravelles llatines com el participi de futur, que amb una sola paraula introdueix conceptes que per a nosaltres són una construcció de relatiu. Exemple: nascituros (els que naixeran, com a oposició a “nascuts”).

És molt interessant veure que, a part de la tasca ingent de normativització i ordenació de la llengua, es va haver de fer el mateix per uniformitzar la cal·ligrafia: us ho havíeu plantejat mai, això? I també és interessant veure que en cada zona/regió/país es va optar per una o altra escriptura, i segurament per això encara avui dia és relativament senzill identificar l’escriptura d’un angloparlant, un xinès o un francès.

I res més. Ha sigut molt bonic veure aparèixer topònims molt propers en textos de fa gairebé mil anys: poblets com Guissona, Concabella, l’Aguda, Peramola o Ponts ja existien el 1171. Tanco amb un error de transcripció causat pels pocs coneixements de llatí d’algun escriva: “Jo et batejo en nom de la pàtria, de la filla i de l’esperit Sant”.

Vida privada, de Josep Maria de Sagarra

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Feia molts anys que me l’havia llegit, Vida privada. És d’aquells llibres que n’oblides els detalls (i fins i tot una part important de la trama), però que recordes com a grans llibres. Així, doncs, tot i que no solc fer relectures, quan l’editorial Barcino en va fer una nova edició, m’hi vaig tirar de cap.

I és que mira que és bona, la història. 

Amb aquesta obra, Josep Maria de Sagarra ens porta a la Barcelona de fa aproximadament 100 anys i fa un retrat vívid, de qualitat pràcticament fotogràfica, de la societat de l’època. Les classes socials altes reben de valent, però no us penseu que l’autor tingui més pietat dels més desafavorits: ningú no se salva de la crítica, que en alguns casos és força descarnada.

La línia principal de la novel·la són la vida i els miracles dels Lloberola, una família de l’alta burgesia de la dècada de 1920 que passa per un mal moment, tant pel que fa a l’economia com al capteniment moral dels seus membres. Abraça tres generacions, totes a Barcelona, o sigui que podríem dir que és una saga familiar amb característiques socials, molt interessant tant pel que fa a la intriga com a les vivències històriques de la meva ciutat.

Pel que diuen, aquesta obra va causar un fort escàndol no només pels temes que tractava (hi veureu passar prostitutes, dones de companyia, relacions poc habituals… ), sinó pel fet que, en alguns casos, es basava en personatges reals que la gent de l’època podia reconèixer. El resultat és una història que enganxa des de la primera pàgina, amb personatges molt reals i amb un passeig pels carrers de Barcelona que m’ha fet pensar en algunes obres de Rodoreda: novel·les superbarcelonines, però amb una certa naturalesa universal.

Per postres, l’edició és preciosa. I és que la col·lecció Els imprescindibles de l’editorial Barcino, a part de fornir uns textos absolutament recomanables, és una de les més boniques i de qualitat del panorama actual. Si voleu llegir literatura catalana aquest estiu (o més endavant, és clar), no dubteu a triar aquest volum.

Tanco amb un parell de coses que m’han fet gràcia:

Per una banda, l’ús de la paraula “paveria”. M’anirà molt bé tenir legitimat l’ús del substantiu. Per una altra, quedeu-vos amb aquesta frase: ” Jo, quan he llegit un llibre, al cap de dos dies ja no en recordo l’argument.” Magnífica, eh?

I atenció: Mentre escric aquestes línies, veig que el proper imprescindible serà La febre d’or, de Narcís Oller. No us podeu imaginar els nervis i les pessigolles que m’han entrat!