Ei, Sr. Pla, el quadern no és tan gris!

Doncs no. No el trobo gens gris, El quadern gris. Per a mi, és ple de colors i d’olors, sobretot quan parla dels dies passats a Palafrugell i a Calella. És fantàstic com, llegint un llibre que es va escriure fa tants anys, pots veure una Catalunya que ja no existeix, però que no fa tant que va desaparèixer. Els berenars amb la colla, els passejos a última hora de la tarda, no són tan diferents dels que feiem nosaltres quan érem petits i anàvem al poble.el-quadern-gris-9788497101394

Però, com comença, tot això? Doncs tot arrenca amb una epidèmia de grip que fa tancar la universitat de Barcelona i fa que els estudiants, com en Pla, hagin de tornar a casa seva. A partir d’aquí, l’autor queda en una fase de “vacances forçades” i es dedica a viure la vida: tertúlies al cafè, passejos cap al tard, balls i festes majors. Poca feina. Aquest llibre ens deixa entreveure un Pla amic de no fer gaire res, poc motivat a estudiar i molt interessat per la “vida intel·lectual” de l’època.

Per a mi, el valor principal d’aquest llibre rau en el fet que ens permet viure, encara que sigui de lluny, l’època de principis de segle XX, especialment l’ambient intel·lectual de Barcelona. Ens apareixen locals que encara avui dia podem visitar: el teatre Poliorama, la sala Parés, l’Ateneu Barcelonès o ca l’Ardiaca. Així mateix, podem veure com Pla parla de personatges com Josep Maria Junoy, Marià Manent, Josep Maria de Sagarra, Pompeu Fabra o Eugeni d’Ors. Em xoca veure que en parla amb total naturalitat i, en alguns casos, criticant-los.

Sí, la crítica és un dels aspectes que més m’ha sobtat d’aquest quadern. Critica tot el que li ve de gust. Al pobre Rusiñol, per exemple, li toca rebre de ple quan li diu que és un “escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma”, tot i que després ho arregla dient que “té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve”. O potser això també és un enfotre-se’n discretament? També li toca el rebre a Carner: “la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època…”. I podríem contiuar la llista amb Víctor Català, Verdaguer…

En conjunt, doncs, crec que El quadern gris és el retrat fidel d’uns determinats cercles de la societat catalana de fa un segle. Com he dit, per a mi, aquest és el valor principal que té. I ara ve quan em llenceu els tomàquets: a mi no m’entusiasma aquesta manera d’escriure ni la necessitat de posar tres adjectius per a cada substantiu. I, en relació amb això, no volia pas acabar aquesta entrada sense citar la meva admirada Empar Moliner (@emparmoliner), quan parla de Pla com a hipotètic tertulià del programa d’en Basté a Rac 1:

La seva proverbial manera de posar adjectius de tres en tres brillaria com mai: “Prison break és una sèrie insulsa, empordanesa, salivar”, diria. “Però The walking dead és vibrant, peremptòria i mercurial”. I que modern que semblaria amb aquella boina al cap, mentre en Basté li llegiria els correus dels oients, que li preguntarien per la segona temporada de House of cards.

No em digueu que no és bona. 🙂

A can Pere Llarg, la sang no arriba al riu

… però no és per falta de ganes. 🙂girbal_perellarg

M’acabo de llegir “La tragèdia de can Pere llarg”, un llibre que, amb aquest títol, sembla que hagi de donar sang i fetge a go-go… Doncs no. No hi ha morts. Però com dic més amunt, no és per falta de ganes.

Es tracta d’un drama familiar propiciat per un casament “arreglat”: ella, una mica “lleugera de cascos” i consentida; ell, l’hereu d’una família que només vol els diners d’ella. Evidentment, amb aquest material de base, hi haurà poc amor i molt males relacions entre els noucasats…

A partir d’aquí, tot va de baixada… la núvia té molt mal caràcter i no dóna per bo res del que li diu la nova família. Només li interessa marxar de casa i fondre el patrimoni familiar, que no és poc. El seu oncle acaba de reblar el clau i la té ben enganyada, i la història no acaba gaire bé, que diguem…

No us en puc dir més, però és un llibre que val força la penya. Què més us en puc dir? Doncs que el va escriure Eduard Girbal i Jaume fa gairebé cent anys, que l’edició que en fa Edicions de 1984 respecta força la redacció original (prefabriana) i que si coneixeu la zona de l’alta Segarra, Solsonès i alta Anoia us farà gràcia trobar-hi llocs que potser coneixeu. Sí, això ha estat de les coses que més m’ha agradat.

Quan era petita…

anglada1Llegir literatura infantil quan ja no ets un infant et pot portar alguna petita desil·lusió. Aquest és el cas d’En Peret, de Lola Anglada, que vaig trobar en una nova edició. Es tracta d’una història dirigida clarament als més petits de casa i que, a més, ja té gairebé cent anys: és per això que, en llegir-la, l’he trobada tan llunyana a mi… També hi ajuda el vocabulari: clàssic, amb paraules que avui dia ja no es fan servir gaire i que estaria bé recuperar (rúfol, punyent… ).

Però això no vol dir que no la valori. Parlem-ne.

Aquesta reedició, que respecta l’aspecte i l’ortografia de l’original, és preciosa. Columna hi ha posat tot el cor. El paper, grogós, la tapa, una evolució de l’original. Els dibuixos… impagables! El millor del llibre! Si no coneixeu gaire l’autora, visiteu aquesta pàgina i sabreu què la fa especial. Dona, il·lustradora, escriptora… a principis del segle XX, en ple corrent noucentista.

Jo, que ja havia llegit aquest llibre a l’escola, us recomano que el feu llegir als nens i els intenteu fer entendre que aquest (i altres llibres de l’autora) es van escriure fa molts i molts anys, i que són fruit d’una situació cultural i política totalment diferent. Només així el podran assaborir plenament.

En resum: no m’ha apassionat la història, però sí que m’ha agradat molt tornar-la a llegir i intentar imaginar-me una altra realitat, la dels nostres avis, en un moment en què a Catalunya tot es posava en marxa…

I, al final, perden

M’he llegit Victus, de l’Albert Sánchez Piñol, i aquest cop us puc explicar el final: els meus perden.

Poques vegades hi ha hagut un llibre on el final fos més previsible. Setge de Barcelona, 1714. Com acaba? Tots en tenim una idea. Com s’hi arriba? Més o menys, també. Aleshores… com és que un senyor llibre de 600 pàgines, amb un final cantat, pot enganxar tant des de la segona ratlla? 

Potser la desimboltura amb què el narrador parla de catalans i castellans (sí, castellans, no espanyols), la manera en què ens retrata a uns i a altres (per al meu gust, quedem un pèl més afavorits nosaltres), els pocs escrúpols del protagonista, el carisma de Villarroel, el fet de saber que estàs llegint un tros de la teva història, la confiança de saber que en Sánchez Piñol s’ha documentat i que els fets són reals…

Mai ningú no m’havia proporcionat tantes dades sobre un fet històric i, al mateix temps, havia aconseguit crear una atmosfera tant pel·liculera. Perquè, apunteu-vos-ho, d’aquest llibre se’n farà una pel·lícula. Ho he dit avui, 28 de novembre de 2012. A veure quant tarden. 🙂

L’edició en paper és impecable, amb uns mapes i unes il·lustracions molt boniques, paper de qualitat, tipografia molt agradable a la vista i, per al meu gust, de la mida òptima. El que també és veritat és que pesa. O sigui que si sou dels que llegiu al metro i teniu un ebook, us el podeu comprar en versió digital (també és més barata, uns 8 € menys). A la web d’amazon trobareu tots dos formats.

De fet, l’única cosa que li puc retreure a Victus és que me l’he llegit massa ràpid.

Demaneu-lo als Reis o, si no us podeu esperar, compreu-lo ja. Val la pena!

Visca el Campari!


M’acabo de llegir La col·laboradora, de la incisiva Empar Moliner. I, no ho sé, potser no sé llegir entre línies, però m’ha semblat un llibre molt més “tranquil·let” que les seves declaracions habituals. Després de saber que al seu DNI hi diu que caduca el 2014, trobo que la novel·la és massa suau… per més que diguin que “retrata” el món editorial i dels tertulians de tele i ràdio, trobo que li falta una punta de la mala llet que sabem que té… 🙂

A part del tema central del llibre, que són les aventures i desventures d’una dona que escriu “en negre” per a personatges de més volada que ella, podríem dir que la novel·la té un eix central molt marcat: les addiccions, sobre tot a l’alcohol. Cava, vi, combinats… la col·laboradora és capaç de beure’s 3 o 4 Camparis en un dia inspirat, i es veu que l’autora s’ha documentat sobre el tema.

D’altra banda, a mida que llegia, m’he quedat amb la sospita de si alguns dels personatges que surten al relat són caricatures de personatges de la vida real… si us mireu la Xus Soriguer amb atenció, no hi veieu rastres de la “ínclita” Pilar Rahola? I aquest Carlos Mochi, imitador… no serà algun humorista dels que volten pels teatres o les televisions de Catalunya? I la protagonista… pot ser que tingui alguna cosa en comú amb l’autora?

En definitiva, un llibre que, tot i no ser un gran què, és bo per passar l’estona. Segur que el trobareu a totes les llibreries.