M’acabo de llegir La col·laboradora, de la incisiva Empar Moliner. I, no ho sé, potser no sé llegir entre línies, però m’ha semblat un llibre molt més “tranquil·let” que les seves declaracions habituals. Després de saber que al seu DNI hi diu que caduca el 2014, trobo que la novel·la és massa suau… per més que diguin que “retrata” el món editorial i dels tertulians de tele i ràdio, trobo que li falta una punta de la mala llet que sabem que té… 🙂

A part del tema central del llibre, que són les aventures i desventures d’una dona que escriu “en negre” per a personatges de més volada que ella, podríem dir que la novel·la té un eix central molt marcat: les addiccions, sobre tot a l’alcohol. Cava, vi, combinats… la col·laboradora és capaç de beure’s 3 o 4 Camparis en un dia inspirat, i es veu que l’autora s’ha documentat sobre el tema.

D’altra banda, a mida que llegia, m’he quedat amb la sospita de si alguns dels personatges que surten al relat són caricatures de personatges de la vida real… si us mireu la Xus Soriguer amb atenció, no hi veieu rastres de la “ínclita” Pilar Rahola? I aquest Carlos Mochi, imitador… no serà algun humorista dels que volten pels teatres o les televisions de Catalunya? I la protagonista… pot ser que tingui alguna cosa en comú amb l’autora?

En definitiva, un llibre que, tot i no ser un gran què, és bo per passar l’estona. Segur que el trobareu a totes les llibreries.