Etiqueta: literatura catalana

Els estranys, Raül Garrigasait

On Per sifuroIn 3 estrelles2 comentaris

[Extret del meu perfil d’Instagram, @lilladeserta.]

A “Els estranys” no els hi ha tocat gat, sinó monopatí. És un @traqpod i és un projecte de casa nostra. El veureu en més fotos. Però anem al llibre.

“Els estranys” és una història que Raül Garrigasait va escriure ja fa un temps i que no hi havia manera d’enganxar. Aquest any, finalment, va entrar en l’onze titular de Sant Jordi i ja el tenim aquí, llegit en un no-res. Perquè sí, una de les gràcies d’aquest llibre és que és una lectura amena i àgil que ens porta al segle XIX, a Solsona, en plena guerra carlina. Qui ho hauria dit, oi, que a Solsona també havien repartit estopa? Doncs sí, quan entrem a la ciutat amb el protagonista de la història, en Rudolf von Wieleman, hi ha cases cremades, carrers destrossats, tot fruit de l’última batalla entre carlins i cristins (sí, seguidors de Cristina).

El que Garrigasait ens proposa en aquest llibre és un recorregut pel període que Wieleman passa a casa nostra. Ens explicarà per què ha vingut, qui l’acull i també què acaba fent, i ho farà des de dues perspectives: una narració omniscient, centrada en l’any 1837, que ens explica de manera directa tot el que fa el protagonista, i una segona línia, situada en el present, en què l’autor del llibre ens explica com el captiva el personatge fins al punt de fer-lo desviar del seu objectiu inicial.

Ja havia llegit “País barroc” del mateix autor, i en aquest llibre el que més m’ha captivat és una cosa que ja sabia: la traça amb què escriu és meravellosa i denota un coneixement total del que explica. Des de les intervencions dialectals de la gent del poble fins als intercanvis en múltiples llengües per fer-se entendre, són tots petites píndoles de sapiència.

No hi ha aventures trepidants, però us prometo que és un llibre que he llegit molt a gust i que et fa sentir com si, realment, fossis a Solsona. Molt bona feina de Garrigasait que va ser recompensada amb el Premi Llibreter 2017 i el Premi Òmnium Millor Novel·la en Llengua Catalana 2017. Tanco dient que, com sempre, llegir llibres de la col·lecció Mirmanda, de @edicions1984, és un plaer i que n’hauria de llegir més.

#literaturacatalana #elreductecatalà #solsona #elsestranys #llibres #garrigasait #llegirencatalà

Les closques, de Laia Viñas

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres2 comentaris

I aquí tenim l’altre Premi Documenta 2020: Les closques. Fa pocs dies parlàvem d’Els desperfectes, una recopilació de relats breus que va compartir premi amb el títol que ens toca avui, i la veritat és que no podien ser més diferents!

En aquesta ocasió, toquem una saga familiar, de les de tota la vida, que l’autora ens porta a través de l’Arnau i la seva família (tots -o gairebé tots- amb noms que comencen per A). És un llibre menudet, de tot just 172 pàgines, però no us deixeu enganyar: el contingut és ben ric! I això ens deixa clar, un cop més, que per dir moltes coses no cal fer servir sempre moltes paraules.

Així, viatjarem en dos carrils: el present i el passat de l’Arnau. El present a Gràcia, a Barcelona (a 200 metres de casa nostra, quines casualitats) i el passat a les terres de l’Ebre, on els personatges parlen en el català de la zona. He dit dos carrils però, segons com, poden ser tres, ja que també hi veurem la vida de l’Armand, el pare de l’Arnau.

Començareu el llibre amb moltes preguntes, amb incògnites sobre qui és el pare de qui, on són els avis materns de l’Arnau… preneu paciència, perquè Viñas us ho acabarà explicant tot al seu temps. I sabreu, també per què l’Arnau es retroba amb la filla quan aquesta ja té vuit anys. Salvant les distàncies, podríem dir que m’ha recordat vagament les sagues de Mirall trencat o d’El carrer de les Camèlies, i la veritat és que Viñas s’explica amb una senzillesa i una manera de mostrar-nos les coses que, en certa manera, m’ha recordat la meva Rodoreda.

Tanco dient que els premis com el Documenta van molt bé per descobrir nous valors de la nostra literatura, però que després els autors han de continuar publicant i evolucionant. Així, doncs, caldrà estar atents per veure si, un cop llançada a la piscina, la joveníssima Laia Viñas continua creixent i ens ofereix més obres com aquesta. I millors encara.

Ambrosia, de Jordi Masó

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres2 comentaris

Magnífic, Ambrosia de Jordi Masó. Aplaudeixo amb les orelles, de veritat. Ja m’havia llegit La biblioteca fantasma, que també m’havia agradat molt. I és que Masó és un narrador elegant i versàtil, capaç de portar-nos històries ben diferents en un mateix recull d’històries.

Com és lògic (i com dic tot sovint), sempre hi ha una història que m’agrada més que una altra, però he de confessar que el nivell d’aquesta recopilació és altíssim, molt superior a altres col·leccions de narracions curtes que he llegit. I té mèrit, perquè n’hi ha 66! Més llargues, més curtes… hi ha una mica de tot, per més que la brevetat és el que més abunda.

Com que és pràcticament impossible parlar a fons de tots els relats o extendre’m en uns per obviar-ne d’altres, us passo quatre notes que he fet al llarg de la lectura. Veureu que hi ha comentaris sobre relats concrets, però també sobre expressions especialment ben trobades o cops d’efecte diversos.

  • Can Brull: jo hi he llegit una crítica als restaurants.
  • Cap més nit d’insomni: un relat molt bo, amb final sorpresa!
  • Casa: molt bonic, aquest; hi podem veure l’evolució de la vida a través de la casa. És breu i al punt.
  • El cafè: un relat impactant.
  • El precursor: al món literari també hi ha falsedats i postureig. Oju amb el que crea el protagonista.
  • “La crinflacció del cumbreny”: grandíssim concepte!
  • Perfecció: un bucle de perfecció amb ritme, ritme, ritme!

En resum, trobo que es tracta d’una col·lecció on hi ha una mica de tot, explicat amb agilitat i un estil molt, molt addictiu. Crec que aquesta és una de les entrades més curtes del blog, però jo, com Masó a Ambrosia, no em vull allargar més del que sigui estrictament necessari (si m’allargo més, us acabaré fent spoiler!).

Sí que vull dir, però, dues coses: moltes gràcies a Masó per ordenar els relats per ordre alfabètic (els friquis com jo us ho agraïm, mestre!) i, un cop més, un encert de Les Males Herbes, que continuen la seva carrera al marge dels camins més transitats. Si voleu continuar descobrint la seva col·lecció, no dubteu a llegir-vos La musa fingida o Matar el marit i, també, l’excels Aventures i desventures de Joan Orpí. I tingueu-los en compte per a la vostra cacera de Sant Jordi!

Els desperfectes, d’Irene Pujadas

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

[Extret del meu perfil d’Instagram, @lilladeserta.]

Pim-pam-pum. Mentre feieu apostes per veure quin dels dos Documenta 2020 em llegiria abans, vaig posar fil a l’agulla i vaig començar a llegir. Com podeu veure a les stories, resulta que ha guanyat… Les closques!

Però…

Jo ja havia començat “Els desperfectes”. M’havien dit tant que tocaven a grolleria i l’humor negre, que no m’hi he pogut resistir. Jo diria que no és tan groller com diuen, però no és un mal llibre, al contrari. I, com sempre, la presentació de @laltraeditorial és preciosa. Anem a pams.

Per començar, és un llibre que es llegeix en un pim-pam. 130 pàgines de relats de temàtica diversa que es fan llegir. L’autora, la Irene Pujadas, té un estil àgil i força sintètic que propicia la lectura ràpida, tot i que us recomano que feu un esforç per llegir més a poc a poc i, així, pugueu disfrutar més a fons la lectura. Per altra banda, m’ha passat el que em passa sempre que llegeixo recopilacions de relats: alguns m’agraden molt i altres gens. Vinga, destaco els que més m’han agradat:

  • Recordo la Fanny: un relat interessant sobre aquella amiga una mica tòxica que tots hem tingut.
  • La malparida: narra tot un any en un poble, molt ben segmentat, tot i que l’he trobat un pel massa telegràfic.
  • Els homenets verds: aquest és original i està molt bé, una visió actualitzada dels àngels.
  • La purga: potser el millor del llibre; us dono una frase que NO endevinareu a qui fa referència si no us el llegiu: “Follar és una declaració d’intencions.” I no, no és una persona. 😬
  • Entrevista: tocant l’absurd, però podria ser realitat. Una entrevista a turistes, molt ben executada i amb punts molt bons, com ara Quindi i Magari com a déus!!😂😂
  • Els consells. Aquest és interessant, sobre com la gent opina sobre tot el que ens passa i ens dona consells.
  • L’època dels perquès: una gran conversa. A mi també m’han vingut ganes de fer-li tancar la boca!!!

I aquí s’acaba la ressenya perquè he acabat l’espai!!! Un bon candidat a Sant Jordi!

(Gata a la foto: Espurna, mirant de canto… ). #elreductecatalà #literaturacatalana #documenta2020 #relatscurts #lecturaencatalà #llibres #irenepujadas

País barroc, Raül Garrigassait

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Del meu perfil a Instagram @lilladeserta.

El Sr. Tofu ens presenta “País barroc”, de Raül Garrigassait. És un llibre ple de reflexions, lligades en major o menor grau a Solsona, d’on és aquest escriptor.

El vaig comprar a @lasetmana a consell de @nuriaiceta i m’ha fet venir ganes de llegir més coses d’ell. He de confessar que amb alguna part no hi he acabat de connectar, però m’ha agradat molt quan parla del territori al voltant de Solsona, potser perquè em recorda el meu poble (bé, el del meu pare), que és força a prop, a la Segarra. De fet, anar al Santuari del Miracle és una excursió ben popular!

Excel·lent, sobretot, el capítol de La litúrgia, on analitza l’anar a missa: el fred, trobar-se amb els veïns…

En resum, que @editorial_lavenc publica coses interessants, gent!