Etiqueta: literatura catalana

Fa cent anys a Feixes…

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

el-llibre-de-feixesJa hi tornem a ser. M’he llegit El llibre de Feixes, de Jaume Cabré, i m’he tornat a quedar corpresa per l’habilitat d’aquest bon home per crear trames que enganxen des de la primera pàgina, explicar històries sense allargar-s’hi massa o massa poc… tot i que em comença a preocupar aquesta obsessió per fer entrar la música clàssica en pràcticament totes les seves novel·les, amb calçador, si cal.

Però bé, parlem d’El llibre de Feixes, que és una publicació que aglutina tres novel·les curtes:

  • La terayina
  • Fra Junoy o l’agonia dels sons
  • Luvowski o la desraó

Per començar, cal recordar que Feixes, en realitat, és Terrassa. Això és bàsic per poder entendre, sobretot, el que passa a La teranyina. Aquesta primera novel·la ens parla dels temps de la Setmana Tràgica (1909) i del rebombori i el malestar social que hi havia entre els treballadors de les fàbriques (els vapors) de fa cent anys. És en aquesta novel·la on coneixerem els personatges que sortiran en les altres dues, i que pertanyen a una mateixa família, la dels Rigau, prohoms de la ciutat i industrials de primera fila. Aquí apareix el Sr. Rigau i la seva germana, i també l’Adela, reneboda seva, que queda òrfena de ben petita i acaben enviant a un convent de monges.

En aquesta primera novel·la, doncs, a part de conèixer la família, viurem els atacs anarquistes i les mobilitzacions dels treballadors de l’època, i veurem com això acaba influint en la vida que menarà l’Adela.

Tot seguit, amb l’Adela ja col·locada, passem a Fra Junoy o l’agonia dels sons, que ens explica l’estricta vida en un convent deixat de la mà de déu, on la mare superiora aplica amb una severitat exagerada els manaments de la seva orde. La història es complica quan els hi envien un frare, en Junoy, perquè digui missa i confessi les monges (ole l’Església, masclista fins al punt que una abadessa no pot fer missa; a mi m’és igual perquè no professo, però potser s’haurien d’anar posant al dia per als seus creients… ). Junoy no s’entén amb l’abadessa i el tema acaba com el rosari de l’aurora.

Finalment, trobem Luvowski o la desraó, una obra, per a mi, molt menor, on veiem la protagonista, l’Adela, en un balneari de l’alta societat, en què, a part de fer alguns tractaments, la gent bàsicament es passava el dia xerrant i passejant. Aquí veurem com inicia (o no) una relació amb un home i, també, com apareix Debussy, que toca el piano a les vetllades. Segurament és la part menys interessant del llibre.

Bé, el resum és que és un bon llibre, i que val la pena que us el llegiu. Jo li dono 4 estrelles. Això em fa pensat que Cabré és un dels autors que més estrelles acumula en aquest blog, i que potser seria hora d’endreçar les meves preferències… i veure quines són les vostres. Us animeu a triar el vostre “Nobel”? Animeu-vos-hi i estigueu atents perquè ben aviat posarem en marxa aquesta iniciativa!

Roig sobre el món roig: Leningrad

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

l'agulla daurada.inddM’acabo de llegir L’agulla daurada, de Montserrat Roig. Mai no m’havia llegit res d’ella i, sincerament, tampoc no m’hauria pensat mai que el primer que li llegiria seria un llibre de no-ficció. L’agulla daurada és un llibre menut, poc atractiu a primera vista, que amaga l’estada de l’escriptora a Leningrad (actualment, Sant Petersburg), on va anar per investigar sobre el setge que va patir durant la Segona Guerra Mundial.

Podríem dir que el llibre té dues parts. En la primera, Roig ens descriu en Nikolai, l’intèrpret que posen al seu servei, i el fa servir per descriure’ns, també, com era la ciutat i el país a principis de la dècada de 1980: cues per comprar, alcohol a dojo… També aprofita per explicar-nos curiositats sobre dos autors vinculats a la ciutat: Puixkin i Dostoievski. Del primer, ens quedem amb la idea que, a part d’escriure alguns dels poemes més ben valorats de la literatura russa, va morir en un duel que ni tan sols tenia base real (la seva dona NO li havia posat les banyes), mentre que de Dostoievski em va cridar l’atenció que va canviar de casa 43 vegades (poca broma).

En la segona part, quan finalment aconsegueix desempallegar-se de Nikolai i comença a treballar amb en Valeri, un intèrpret que sí que fa la feina, l’autora aconsegueix el seu objectiu: entrevistar-se amb gent que van patir el setge. És aquí on podem fer-nos una idea aproximada del drama d’aquest període, en què a més de fer front als atacs de l’exèrcit alemany els habitants de Leningrad havien de fer front a la gana… i al fred rus (pregunteu-li a Napolió, què és el fred rus!). Ens trobem, en aquesta part, amb un text aspre, trist i ple de records que, en realitat, les persones entrevistades no voldrien tenir.

En resum, si us agrada la no-ficció i voleu fer un tastet de la guerra a Rússia, podeu començar per aquí. I, de pas, sabreu què és la Perspectiva Nevski. 🙂

 

Els viatges musicals surten cars

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres4 comentaris

viatge-hivernReprenem la vena Cabré. Aquest cop, però, la ressenya no serà tan positiva com en el cas de L’ombra de l’eunuc. Per què? Doncs perquè l’obra de què parlem és Viatge d’hivern, un recull de relats més o menys curts. I els reculls de relats tenen dos problemes: el primer, que no m’agraden gaire; el segon, que sempre hi ha peces més lluïdes que altres, i totes juntes poden cantar una mica.

En aquest cas, doncs, podríem dir que hi ha relats que estan molt bé, com “Balada”, però també n’hi ha que són molt fluixos, com ara “Pols”, que per al meu gust conté massa citacions clàssiques. De vegades, també se’m fa pesada aquesta voluntat de fer aparèixer la música per tot arreu (això també es dóna en altres novel·les de Cabré), ja que en aquest cas pot arribar a semblar forçada.

El que sí que m’ha agradat molt és la manera en què entrellaça determinats relats, ja sigui fent aparèixer elements que han sortit en un conte anterior, com ara un orgue o una escopeta, o fins i tot personatges, com en Pere Bros i la seva opus. Amb això demostra que, tot i que el llibre que tenim a les mans està compost per relats independents, hi ha una voluntat creativa de conjunt que els uneix, i que no estem llegint una simple recopilació de peces que ha anat escrivint al llarg del temps. I això és el que salva aquest llibre, que d’altra manera tindria una puntuació més baixa.

Li donaria un 2 i mig, però com que no tinc costum partir les estrelles, n’hi donaré 3. Ara bé, si voleu una lectura altament satisfactòria us recomano tres obres molt més rodones d’aquest autor (dels pocs que té més d’un llibre amb 5 estrelles en aquest bloc):

Com podeu veure, Cabré és un autor d’una gran qualitat. No deixeu que la meva crítica tirant a negativa de Viatge d’hivern us privi de llegir altres coses fantàstiques.

L’ombra de Cabré és allargada

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres5 comentaris

lombra-de-leunucI dura 453 pàgines, que m’he llegit en tot just tres dies. Tres dies, m’ha durat L’ombra de l’eunuc. Una obra fascinant i atractiva que m’ha tingut enganxada en tot moment.

Pel títol no deduiríeu pas de què va, no? Per dir-ho curt, es tracta d’una saga familiar que incorpora, a més, la vida secreta del protagonista durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Totes dues línies són interessants, és clar, però jo em quedo amb la història familiar, amb totes les explicacions que ens fa el tiet d’en Miquel, el protagonista. És una història plena d’entrebancs, secrets i històries de família que l’autor ens fa arribar en píndoles addictives, fins al punt que no podem parar. Repassarem la història de la família des de finals del segle XVIII, veurem els secrets més ben guardats de la rebesàvia (un punt clau del llibre, aquest!) i alguna altra giragonsa que no us puc avançar perquè us faria un spoiler massa gros.

I tot això, totes les explicacions, es donen durant un sopar en un restaurant que havia estat la casa pairal de la família d’en Miquel, que se la va… No. Això no us ho puc pas dir. Haureu de llegir-vos vosaltres el llibre per saber-ho.

Només hi ha una cosa que em portava una mica boja, i és l’alternança entre la tercera persona i la primera. Ja ho he vist en algun altre autor, i la veritat és que crec que és més embolic que una altra cosa. També cal dir que hi ha alguns errors de puntuació, amb alguna coma que va on no toca, o un punt que seria necessari però no hi és. A part d’això, la novel·la és perfecta, i per això li dono 5 estrelles, una puntuació que m’agrada reservar per a uns pocs escollits.

En definitiva, Cabré és un dels millors autors de casa nostra (el puto amo, si em perdoneu l’expressió). Si hagués nascut en algun altre país, probablement seria candidat al Nobel. Si faig un repàs dels llibres d’ell que he llegit, diré que Jo confesso és una bona novel·la, tot i que no és la que més m’ha agradat, i Viatge d’hivern, com tots els reculls de relats d’aquest món, té moments pitjors i millors. En canvi, Les veus del Pamano i Senyoria són dues obres que es mereixen molta més presència de la que tenen. Proposo Les veus del Pamano com a lectura obligatòria de batxillerat… a l’assignatura d’història. Perquè no convé oblidar, i menys ara.

Aventures quixotesques amb Max Besora

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres4 comentaris

joan-orpiUs l’heu de llegir. És fresc, divertit, original, ranci i animal a parts iguals. I per rematar-ho la composició del text és fantàstica, amb tipografies i llengua que recorden textos antics (i cola). Estem parlant de (atenció, que el títol és llarg): Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya, de Max Besora.

Sí, el títol ja és mig llibre, però si us agrada la literatura que barreja aventures i viatges, aquest llibre és per a vosaltres. En Joan Orpí, fill de Piera, se’n va a estudiar a Barcelona i acaba embolicant-se en tot el que se li posa per davant. Hi ha escenes absolutament delirants, com ara la violació en grup que sofreix el protagonista, o la visió de la Moreneta. Una autèntica anada d’olla.

Hi ha alguna cosa estranya, petits desajustos, com ara en un capítol diu que hi ha 7 bruixes i en un altre diu que en són 10, o quan hi ha un 10 de desembre sospitós que sembla que hagi de ser 10 de setembre, i també alguna errada tipogràfica. Però això és peccata minuta, si tenim en compte la feinada que deu haver tingut per documentar-se (la novel·la està situada a la primera meitat del segle XVII).

Però també hi ha coses molt bones per destacar. La primera és l’esforç que Besora ha fet per reproduir el català de l’època. Segur que hi haurà algun expert que digui que es pot millorar, però per a la resta de mortals és més que suficient. També és destacable com l’autor combina aparicions de personatges actuals (com Omar Sha-rif) i fets de l’època, com la Guerra dels Segadors, que es començava a covar. Què més? Doncs que és un llibre una mica quixotesc, amb aventures que ja veus que no sortiran bé, un munt de viatges i un equip de viatgers pintorescos.

En definitiva, com diuen a l’article de VilaWeb que us he enllaçat al principi, és un llibre torrencial que conté tot de situacions rocambolesques. Un llibre molt d’estiu, que podeu comprar ja i disfrutar* durant les vostres vacances.

* Sí, disfrutar no surt al diccionari. Però sabeu què? En sóc ferma defensora (i dels diacrítics també, per si no ho heu notat) i en les meves hores d’oci el faig servir. Disfruto llegint, jo!