Lemaitre, després de la guerra

au-revoir-la-hautAvui comencem a parlar de la nostra collita d’estiu francesa. El primer a passar per caixa és Au revoir là haut, que en català és Ens veurem allà dalt, publicat per Edicions Bromera i traduït per Albert Pejó Orellana.

El primer que he de dir de la versió francesa de butxaca és que la portada és absolutament horrorosa (la podeu veure aquí al costat). Fa venir ganes de no comprar-lo. En canvi, la història t’enganxa des de la primera línia. Dura, tendra, imaginativa, terrible… la història de tres soldats que, un cop acabada la primera guerra mundial, han de refer la seva vida com poden: uns ho tenen més fàcil, mentre que altres han quedat ferits visiblement i afectats de per vida.

Els tres personatges són tan diferents i estan tan ben entrellaçats que fa goig de llegir la història. Per una banda, tenim el capità d’Audalnay-Pradelle, un ésser ambiciós que no para davant de res i no dubta a treure profit dels contactes dels altres per aconseguir el seu objectiu. Per l’altra, tenim l’Edouard i l’Albert, tots dos subordinats del primer, que resulten ferits just uns dies abans d’acabar la guerra. L’Edouard no podrà refer la seva vida, ja que un obús li arrenca una part de la cara. I l’Albert, que queda afectat anímicament (paranoia, depressió), intentarà tenir-ne cura i fer-li recuperar les ganes de viure.

A aquest triangle cal afegir-hi uns quants personatges secundaris de categoria, com el pare i la germana de l’Edouard, que tenen algunes intervencions de molt mèrit. Agafeu tot això, poseu-ho en context (França – París, 1918-1920), i tindreu una història que val molt la pena de llegir per veure què va passar amb els veterans de la Gran Guerra, molts dels quals no es van poder tornar a adaptar a una vida “normal”.

Aventures amb Jules Verne

Quan jo era petita, era Julio Verne (amb les e ben tancades :-). Ara resulta que és en Jules Verne (pronuncieu-ho a la francesa, si teniu nassos). Per dir-ho d’alguna manera, tinc la impressió que “se m’ha passat l’arròs” per llegir aquesta mena d’històries.Els-fills-del-capità-Grant

No em malinterpreteu: m’he llegit les 630 pàgines en un català perfecte en només deu dies, o sigui que, dolent del tot, no ho pot ser. Ara bé, acostumada com estic a la novel·la contemporània, en què l’autor genera una trama embolicada amb una altra que s’embolica en una altra història i que té a veure amb el cosí-germà del protagonista, però per banda de mare, les històries com Els fills del capità Grant són molt bones, però un pèl “planes”.

Té mèrit que un llibre escrit fa gairebé 120 anys arribi als nostres dies amb la frescor que encara conserva. La traducció, de Jesús Moncada, és impecable (bé, li hauria discutit algunes comes i la traducció d’un parell de termes) i reflecteix ben bé la imatge que tinc de com es parlava o s’actuava a finals dels segle XIX. Ara bé, el plantejament paternalista el trobo fora de lloc per als temps actuals: dones i indígenes són presentats com a criatures inferiors i salvatges (els indígenes) o com a bledes assolleiades però molt valentes (les dones).

Sí que vull destacar, però, la quantitat de coneixements enciclopèdics que Verne bolca en aquest llibre. No entraré en si són veraços o no (tot i que sembla que s’hagi documentat), però la veritat és que és espectacular la imaginació i la facilitat d’exposició que tenia aquest home.

Us agradarà si…
Us agraden les històries d’aventures sense complicacions i amb moltes dades geogràfiques i antropològiques.

Una poca-soltada

Doncs sí, Mort aux cons és un llibre ben poca-solta i poca cosa. Un llibre pretensiós que vol elaborar alguna mena de teoria sobre per què hi ha gent (els imbècils, els  o com en vulgueu dir) que estarien millor morts. Sembla que el títol d’aquest llibre és una mena de slogan.
Mort aux cons

Al principi sembla que hagi de ser alguna mena de relat humorístic, però la veritat és que quan porta 5 morts la cosa comença a decaure i la gràcia no se la veu per enlloc. I més endavant, quan comença a pensar quina mena de gent hauria de morir i quina no, la cosa se li escapa de les mans i no se li veu ni gràcia ni prou nivell per a teories que arribin a alguna banda.

En resum, un llibre poc recomanable. Si, tot i així, us el voleu comprar, el trobareu aquí.