Aquesta entrada és, de fet, una re-entrada: si busqueu al blog, veureu que ja vaig comentar L’home dels ulls compostos en anglès, l’any 2017. No tinc costum de rellegir llibres, però quan un llibre de literatura xinesa surt en català me’l llegeixo sí o sí, encara que ja ho hagi fet en un altre idioma. Si vosaltres també heu rellegit algun llibre, no us sorprendrà que us digui que les sensacions canvien quan llegeixes una història per segona vegada.

No sé si és perquè amb el temps evolucionem i la nostra perspectiva canvia, o si és perquè la lectura en un idioma o altre (i, per tant, escrit per una persona o altra) ens toca diferent, però el cert és que les vegades que he fet relectures sempre he modificat la meva opinió sobre el llibre llegit. I aquest també ha sigut el cas.

Si repasseu l’entrada anterior, veureu que deia que no entenia l’èxit que estava tenint, i que m’havia costat pair les parts més surrealistes o mítiques de la història. Ah, i que no entenia la figura de l’home dels ulls compostos. Tot i que continuo sense entendre l’home en qüestió i que els elements surrealistes em costen, ara sí que entenc perquè agrada tant.

L’home dels ulls compostos és un mosaic d’històries que s’entrellacen per mostrar-nos temes molt diversos, amb l’ecologisme i el canvi climàtic de teló de fons. Hi ha, també, la pèrdua i el dol, la companyonia entre coneguts i desconeguts i, per sobre de tot, la defensa i la difusió dels pobles aborígens de Taiwan, que solen passar desapercebuts a l’ombra de la presència xinesa. Així, en aquest llibre trobarem una barreja de personatges que són d’una o altra tribu, o d’ètnia han, o europeus. L’autor els farà seguir línies d’acció diferents que tocaran temes diversos, però també els fa interactuar entre ells i ajudar-se per aconseguir els seus objectius.

Els personatges principals són l’Alice i l’Atrie, ella xinesa i ell de Wayo-Wayo, una illa del Pacífic amb poc o nul contacte amb la resta del món que té la tradició d’enviar el segon fill de cada família a la mar (spoiler: la majoria moren). El destí de l’Atrie serà diferent, ja que anirà a parar en una illa de plàstics que hi ha a l’oceà i, posteriorment, desembarcarà a Taiwan, on coneixerà l’Alice. Per la seva banda, ella ha perdut fill i parella i està molt descolocada, i la trobada amb el noi li anirà molt bé per aclarir-se.

No, no és un llibre de ritme trepidant, tot i que en general flueix molt bé. Potser se li pot retreure que la presentació del context i els personatges sigui una mica llarga. De fet, poc abans d’arribar a la meitat vaig tenir una baixada d’atenció, però de seguida es refà i et condueix (sense pressa i sense pausa) cap al desenllaç.

Cal destacar que l’edició d’aquest llibre és preciosa, començant per la traducció de la Mireia Vargas-Urpí, que funciona perfectament i que ja porta traduiïts uns quants autors taiwanesos. Però també vull destacar aspectes com ara els dibuixos de l’Elisa Ancori, que trobareu al principi de cada bloc del llibre, combinats amb el número corresponent en tipografia xinesa (feu una ullada a l’entrada sobre això que us he preparat). I la portada, què us n’he de dir? Tot plegat, una edició de luxe per entrar en la literatura taiwanesa!

I, evidentment, no puc tancar l’entrada sense parlar de l’editorial Chronos, un projecte que vol difondre la ciència ficció i la fantasia en català, i que han sigut molt valents a l’hora de publicar un llibre com aquest, que sembla que està agradant. Esperem que n’aconsegueixin un bona recompensa!