Sant Jordi 2015: despesa segura!

Un any més, s’acosta Sant Jordi, dia per fer gasto i comprar molts llibres. Sé que tots teniu la llista a punt, però ja és tradició fer recomanacions per als més desorientats. Ho dividirem en dues parts: llibres que he llegit i que us recomano i llibres que intentaré “pescar” jo.

Comencem pels que ja he llegit i que, de fet, podeu trobar comentats en aquest bloc. He de confessar que últimament no he tingut grans alegries, o sigui que us recomanaré coses de qualitat provada, encara que siguin de fa molt temps, pensant en llibres que pugueu trobar a peu de carrer:

Són tots de fa força temps. Haurem de mirar de renovar el “parc literari”. Podeu provar sort amb The seventh day (també de Yu Hua), però no sé si haurà arribat a gaires llibreries d’aquí…

Per altra banda, si el que voleu és anar a l’aventura, també tinc algunes propostes. No sé si les trobarem a les paradetes de Sant Jordi, però per provar-ho que no quedi!

La primera proposta és un clàssic, traduït al català per Carles Prado-Font i publicat per Edicions de 1984. Aquest l’hauríem de poder trobar amb certa facilitat. Pel que fa The three-body problem, se n’ha parlat molt i molt bé a Internet (ciència ficció), però en una cerca en línia a les principals llibreries de Barcelona no he tingut gaire sort… tampoc crec que hi trobi The Incarnations (no l’ha escrit un autor xinès, però passa a la Xina) o Running through Beijing (potser a la Central o a la Casa del Llibre?), però potser trobareu l’últim, de Yan Lianke, que és un autor amb un cert predicament a casa nostra.

Per acabar, us passo un enllaç de la Universitat Autònoma de Barcelona on trobareu una llista d’obres xineses traduïdes al català. Potser també hi trobareu alguna idea.

I recordeu: si voleu propostes de lectura d’altres cultures i literatures, visiteu L’illa deserta, el meu altre bloc.

Bona pesca i fins d’aquí a dues setmanes!

Guia d’estil per al tractament de mots xinesos

Avui us escric per recomanar un llibre que no trobareu a les llibreries, però que us podreu descarregar gratuïtament d’Internet.
Aquest dimarts dia 14 d’abril el grup de recerca de la UAB sobre traducció del xinès (TXICC), grup al qual pertanyo, i la Direcció General de Política Lingüística presentem la Guia d’estil per al tractament de mots xinesos en català en un acte que tindrà lloc al Col·legi de Periodistes a les 18 h. L’acte el presidirà la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, i hi intervindran la Sara Rovira-Esteva i l’Helena Casas-Tost (en representació del TXICC) i el director de Barcelona Televisió, Sergi Vicente, que va ser corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a la Xina fins al desembre del 2014.
I de què va, aquesta guia?
Heu dubtat mai si s’ha d’escriure Pequín o Beijing? Us heu trobat algun cop que heu d’informar d’una notícia sobre la Xina i no sabeu com pronunciar el nom del protagonista? Us heu preguntat algun cop com cal escriure un mot xinès en català, com ara wok o taitxí? Us agradaria saber a què fa referència exactament la Festa de la Primavera, que tant celebren els xinesos? Heu observat mai que hi ha vacil·lació o incoherències en alguns mitjans amb referència a algun mot xinès? Heu consultat mai una guia d’estil o Internet buscant resoldre un dubte relacionat amb alguna d’aquestes qüestions sense cap èxit?
Si la resposta a alguna d’aquestes preguntes és que sí, necessiteu la Guia d’estil per al tractament de mots xinesos en català, que pretén posar a l’abast dels professionals, les institucions i el públic en general una obra de referència que estableixi uns criteris clars i consensuats sobre com cal tractar els termes i els referents xinesos en un text en català per estandarditzar-ne l’ús. Aquesta guia, feta des del rigor acadèmic per un equip de sinòlogues amb una llarga trajectòria professional, neix amb l’objectiu d’esdevenir una eina de consulta fàcil, informativa i, sobretot, útil.
Per assistir a l’acte de presentació d’aquesta obra, cal reservar plaça. O sigui que no us encanteu i envieu un missatge a autoaprenentatge.cultura@gencat.cat indicant-hi el nom i cognoms (i, millor encara, també el NIF) perquè us tinguem en compte!
Us deixo l’enllaç a la web de la Direcció General de Política Lingüística, on trobareu la informació completa sobre l’acte.

La fuite du temps

Yan Lianke. La fuite du temps.
Traductora: Brigitte Guilbaud.
Ed. Philippe Picquier, 2014.
605 pàgines.

FuitedutempsYan Lianke és especialista a explicar-nos històries del món rural. En aquest bloc ja n’hem comentat unes quantes (només cal que feu una cerca a la caixeta de la dreta amb el nom de l’autor), i sembla que no acaba el material. En algunes, com ara Dream of Ding village, podem veure-hi directament reflectits alguns fets de la història recent del país. Altres, com ara La fuite du temps, són més líriques i semblen més lluny de la realitat.

En aquest cas, la història se centra en un poblet allunyat de la “civilització”, on els habitants viuen com a màxim fins als 40 anys i moren per causa d’una malaltia que els obstrueix la gola. El relat està estructurat al voltant de cinc llibres (o parts), que ens expliquen cinc moments clau de la història del poble i dels intents dels seus habitants per aconseguir alliberar-se de la malaltia. El plantejament de l’autor, molt original, consisteix a explicar l’història a l’inrevés: del present al passat.

Fins aquí, molt bé. El problema és que costa una mica enllaçar la història venint des del present. Estem acostumats a llegir històries amb flashbacks més o menys llargs, però sempre acabem reprenent el fil conductor tornant al present de la història. En aquest cas, en canvi, quan tenim assumit el present hem de viatjar al passat sense possibilitat de tornar a l’actualitat, i no sempre és fàcil de seguir el fil.

Si obviem aquesta dificultat, podem dir que la primera part és lenta, molt centrada en la descripció dels paisatges, amb la presentació dels personatges principals. Tot això fa que no sigui la millor part del llibre. Les següents, en canvi, són àgils i plenes d’històries, i ens permeten anar entenent coses dels capítols anteriors: per què en Sima Lan es va casar amb la Du Zhucui en lloc de la Lan Sishi, per què un o altre ha estat triat cap del poble, etc. Les trames secundàries no són res de l’altre món, però a canvi veiem perfectament com funciona el món rural que tan bé retrata en Yan Lianke.

En resum, doncs, un bon llibre que val la pena que us regaleu (o que regaleu) per Sant Jordi.

L’acrobàcia aèria de Confuci

Dai Sijie. L’acobràcia aèria de Confuci.
Grup 62, gener 2011.
240 pàgines.
Títol original: L’acrobatie aérienne de Confucius.
Traductora: Anna Casassas.

lacrobacia-aeria-de-confuciUna vegada més, un autor que no m’acaba de convèncer. Vaig donar-li tres estrelles a Balzac et la petite tailleuse chinoise, però després, amb Una noche sin luna, Dai Sijie em va caure als peus…

Amb L’acrobàcia aèria de Confuci he tornat a tenir la sensació de llegir una cosa que comença bé, que promet, però que després cau en una mena d’explicació embolicada, sense caps ni peus, que no va enlloc. Al principi, l’autor ens explica les extravagàncies de l’emperador xinès, que té quatre dobles exactament iguals que ell i que sempre compareixen junts per tal que ningú no sàpiga qui és l’autèntic i no li puguin fer mal. La narració és àgil i interessant, però al cap de poc comença a divagar, a centrar-se en detalls i a compartir amb nosaltres extravagàncies cada vegada més innecessàries que acaben per fer que la narració sigui, també, innecessària.

Tot plegat em fa pensar, una vegada més, que en el món global en què vivim de vegades ens arriben les notícies, els autors, etc., massa poc filtrats. També em sembla que si un autor xinès emigra i és mínimament crític amb el règim, ja té bones crítiques i publicació assegurada. I trobo que no hauria de ser així. No és el primer cas en què inflem i lloem innecessàriament l’obra d’un autor amb dificultats per ser publicat a la Xina, potser per portar la contrària… només cal pensar en el Nobel atorgat a Gao Xinjian o els Anys de prosperitat de Chan Koonchung. Molt soroll…

El suplicio del aroma de sándalo

Mo Yan. El suplicio del aroma de sándalo.
Kailas, març 2014.
Edició Kindle, equivalent a 800 pàgines.
Títol original: 檀香刑.
Traductor: Blas Piñero Martínez.

ATENCIÓ: si sou fans de Mo Yan, podeu anar directament al paràgraf que diu “Com altres vegades, doncs, arribo a la conclusió…”.
AF Mo Yan suplicio

Una vegada més, m’he llegit un llibre d’en Mo Yan. Me l’havien recomanat, i aquesta vegada Kailas n’havia encarregat una traducció directa del xinès a Blas Piñero, de qui ja he llegit alguna altra traducció, i em vaig decidir a comprar-lo. El llibre prometia, la història era original, i també ho era el plantejament: una base històrica guarnida amb detalls d’una òpera xinesa. I començava bé, però…

No estic predestinada a ser “amiga” d’en Mo Yan. Em sap greu. Ho he intentat. Ho podeu comprovar mirant-vos totes les ressenyes que he fet de les seves obres en aquest bloc. No surt mai gaire ben parat. I excloc la possibilitat que sigui culpa de les traduccions, ja que no m’ha agradat en cap dels idiomes en què l’he llegit (que jo recordi, català, castellà, anglès i francès). Em sembla que tiro la tovallola.

Què puc dir de El suplicio del aroma de sándalo? D’entrada, diré que crec que amb 300 pàgines menys també faríem. Sóc dels que tenen la humil opinió que, en general, no cal allargar-se més del compte. Mo Yan, intentant crear una estructura original per al llibre, acaba repetint el retrat de les mateixes accions des de diversos punts de vista, i això m’ha creat una mica d’embolic a l’hora de saber qui parlava, o de què parlava.

La història en sí està bé: la rebel·lió d’un poble arran d’un acte de violència indiscriminada per part d’uns soldats alemanys a principis del segle XX. La recreació dels personatges, l’ambient o els vestits trobo que és força correcta. La història té interès tant pel que explica com per les relacions que estableix entre els personatges. De fet, la part del llibre en què s’explica clarament la trama central està força bé. El problema ve quan intenta retratar-ho des del punt de vista de cadascun dels protagonistes, perquè acaba essent un plantejament redundant.

Com altres vegades, doncs, arribo a la conclusió que és un llibre molt interessant per a qui sigui fan d’aquest autor, però a mi no m’acaba de convèncer. Pel que fa a la traducció, trobo que és bona i trasllada amb eficàcia el text xinès al castellà (i va acompanyada d’una bona quantitat de notes), però em sorprèn trobar de tant en tant alguna errada bàsica, de concordància o tipogràfica, que un revisor hauria de detectar. En resum: us agradarà si us agrada… Mo Yan.