Avui us vull parlar d’un llibre superlatiu en molts sentits. Es tracta de Teatro (1877-1890). D’entrada, la presentació d’aquest Teatro de Henrik Ibsen és majestuosa, amb tapa dura i una combinació de negre i violeta preciós. Però també és superlatiu pel que fa a la llargada (796 pàgines) i en la tasca que ha dut a terme Cristina Gómez-Bagghetun, que ha participat en un projecte anomenat “Ibsen in Translation”, que ha reunit traductors de diversos idiomes.

Perquè us feu una idea del bé de deu que conté aquest volum, aquí teniu la llista de les obres que hi ha:

• Los pilares de la sociedad (1877)
• Casa de muñecas (1879)
• Espectros (1881)
• Un enemigo del pueblo (1882)
• El pato silvestre (1884)
• La Casa Rosmer (1886)
• La Dama del Mar (1888)
• Hedda Gabler (1890)

Com podeu veure, el llibre agrupa bona part de les obres més conegudes d’Ibsen, algunes de les quals encara es representen avui dia. Admeto que normalment llegeixo coses força diferents (l’últim teatre que vaig llegir va ser Shakespeare, amb això us ho dic tot), i que vaig haver de fer un canvi de xip.

Altres temps, altres idees

Ja m’ha passat altres vegades: quan llegeixo coses escrites en aquesta època tot sovint m’enfarfega la manera d’expressar-se dels personatges, que sempre cuiden les formes i es passen d’educats. Així mateix, em sobta la manera en què es tracten les dones, que som considerades poc més que unes nines. Trobem perles com aquestes:

• “Estamos hablando de cosas que las mujeres no pueden entender.” (Los pilares de la sociedad)
• “Buscas un hombre que te salve, eh, caprichosa?” (Casa de muñecas)
• Veo que en esta casa cualquiera se permite expresar su opinión (referit a la filla de “Un enemigo del pueblo”).

I, sense anar més lluny, a la pàgina 639 trobareu una descripció del matrimoni feta per Lyngstrand que és, realment, per matar-lo.

Una altra cosa que m’ha sobtat en aquest Teatro de Henrik Ibsen és el paper tan destacat que tenen les IDEES. Ho poso així, en majúscula, perquè bona part dels personatges es passen la vida pensant i donant voltes a alguna cosa. Alguns fins i tot donen tantes voltes als problemes que, en lloc de trobar-hi la solució, acaben per suicidar-se… poca broma!

Teatre, teatre…

Cal tenir en compte que aquestes històries es van escriure per ser representades i que, potser per això, en alguns moments s’exageren els gestos i les expressions, ja que han d’arribar al públic.

També cal tenir en compte que, com he dit més amunt, aquests textos es van escriure fa gairebé 150 anys. Això fa que algunes actituds siguin tan diferents de les actuals que costin d’acceptar, com ara el tractament de les dones. Tot i això, és un llibre que val molt la pena de llegir perquè, precisament, ens transporta a altres èpoques i ho fa amb una riquesa de detall espectacular. Res a veure amb el Jo Nesbø que tant m’agrada! 🙂

Avui us vull parlar de Espejismo 38, una història que té lloc a la Finlàndia d’entre guerres, l’any 1938. Amb aquesta novel·la, Kjell Westö ens porta a un país dividit entre tendències comunistes i simpatitzants dels nazis emergents, entre finlandesos amb clara influència sueca i d’altres que s’hi posen d’esquena.

Perquè… què en sabeu, vosaltres, de Finlàndia, en general? A part que hi viu el Pare Noël i els seus col·legues i que hi ha més de 1.000 llacs, o que la capital és Hèlsinki, jo no en sé gaire cosa més. Per aquest motiu, ha estat molt agradable descobrir aquest país a través d’una història que, tot i que es desenvolupa en menys d’un any, té les arrels en fets anteriors, en la guerra civil finlandesa. Clarament, no hi ha res de millor que una guerra civil per fer aflorar el pitjor de cada casa. I els efectes de tot el que passa durant aquests períodes poden allargar-se molt en el temps. Fins a vint anys després. O més.

O sigui que des del moment que llegim el resum de la contracoberta estem pendents de descobrir qui és el malparit. Què va passar fa vint anys. Com acabarà la història. L’autor és prou hàbil per despistar-nos durant gran part del llibre, i també per passejar-nos pel país (recordeu com n’és d’útil fer servir el Google Maps!) fins arribar al final (mig)anunciat.

És un llibre molt interessant en què els personatges, un grup de professionals que es troben un cop al mes, ens expliquen no només la situació finlandesa sinó també la europea, amb un Hitler que acaba d’envair Àustria, i amb mencions als bombardejos de Barcelona per part de les forces franquistes i als morts de la guerra civil que tenim a les cunetes. Podríem dir que tot plegat està una mica en la línia de les històries que ens explica Sofi Oksanen, autora filla de finlandès i estoniana a qui m’ha recordat aquesta història. No deixeu de llegir Espejismo 38, ja que a part que és un relat molt interessant l’edició que n’ha fet Nórdica Libros és encara més maca que l’habitual. I això és difícil.

Vaig començar aquesta història fa molt i molt de temps, i no us en volia parlar fins que m’hagués llegit la trilogia sencera. Però no hi havia manera de trobar el moment de llegir-me el tercer llibre. Un dia, però, vaig veure que Nórdica Libros organitzava un concurs per celebrar el seu desè aniversari. El premi era un lot de llibres, bosses de tela… i em vaig decidir a participar-hi, tot i que mai no em toca res.

I em va tocar. El premi va ser el tercer volum de la trilogia de Tora, el que em quedava per llegir, un llibre de Pirandello (que tocarem més endavant) i dues magnífiques bosses de roba de tipus tote.

Per començar, ens situarem. “La història de la Tora” la va escriure Herbjørg Wassmo, una de les autores noruegues més conegudes, i en castellà l’ha editat Nórdica Libros, que la presenta en aquests tres volums:

• La casa del mirador ciego
• La habitación muda
• El cielo desnudo

Cadascun recull moments diferents de la vida de la protagonista: infantesa, primera adolescència, adolescència tardana i joventut. Així, doncs, veurem que la protagonista passa de ser una nena poruga que no controla res del que li passa a ella i al seu volant a convertir-se en una dona segura d’ella mateixa, tot i que sempre hi ha alguna cosa que no pot deixar enrere.

Les descripcions de Wassmo, en especial les del poble i del lloc on viu la Tora, són riques i clares. De fet, és com si estiguéssim veient una pel·lícula. Els ambients rònecs, grisos, freds… són una constant en la història.

Ara bé, la Tora no ve sola, sinó que va acompanyada d’una sèrie de personatges: la seva mare, vençuda per la vida, el seu padrastre, en Henrik, que serà una presència constant i malèvola, la tieta Rakel, optimisme i energia en estat pur, i l’oncle Simon, un home bo que sempres està a punt per ajudar.

I tot aquest pack el trobareu en la magnífica edició que, com és habitual, ens regala Nórdica Libros, amb traducció de Cristina Gómez Baggethun. Val la pena que li reserveu una mica de temps i us llegiu els tres llibres. Si pot ser, d’una tirada.

M’he llegit La bendición de la tierra, de Knut Hamsun, amb una magnífica edició de Nórdica Libros, com ha de ser, traduïda pel duet Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo, que ja he llegit en altres ocasions. Després de llegir-me algun altre llibre en versió anglesa (The Seducer, de Jan Kjærstad), vaig decidir que si Nórdica oferia la versió traduïda, era millor llegir-se aquesta.

Es tracta d’una novel·la dura i seca, bàsicament descriptiva, que ens porta a territoris pocs transitats de Noruega, a la meitat nord i a prop de la frontera amb Suècia, on el país es fa estret i està ple de muntanyes i muntanyetes.

Allà és on arriba l’Isak, un home que, portat a la tele, seria una mena de Charles Ingalls (remember, la “Casa de la pradera“). A diferència d’en Charles, però, l’Isak comença la història sol, enfrontant-se a la natura des d’una humil cabana. Amb el temps, aconsegueix roturar el terreny, fer bancals, cultivar la terra i criar bestiar. Amb l’ajuda de la Inger, una dona amb llavi leporí que es converteix en la seva dona, aconsegueixen tenir una propietat important i tenen quatre fills que arriben a la maduresa.

Que arriben a la maduresa.

Però… i el qui no hi arriba? Per què no hi arriba? Què li passa pel cap, a la Inger?

Si voleu saber això, i molt més, us recomano que us llegiu aquest llibre ara, per Nadal, quan el nostre clima s’assembla més al dels llocs on passa la història. No espereu una narració trepidant ni l’anàlisi psicològic dels personatges: ens enfrontem a una història escrita fa cent anys, i la manera d’enfocar els temes era diferent, està clar. Tot i així, he de dir que podria passar per una obra escrita no fa gaire, escrita per un autor poc amant de complicar la narració. Cal destacar que aquest llibre li va valdre el Nobel de Literatura a Knut Hamsun, un dels autors noruecs més importants (atenció a la biografia d’aquest personatge, que va ser afí al règim pro-nazi de Noruega).

Ara bé, sabeu què no ha canviat en tot aquest temps? La preocupació dels noruecs per observar les diferències dialectals. En aquest cas, l’autor hi fa referència dues vegades, una de les quals fa esment del dialecte de Bergen. Curiosament, cent anys després, Jo Nesbø, probablement l’autor més popular de Noruega (i el més citat en aquest bloc, hahahaha), continua esmentant les diferències dialectals i fa referències especials, també, al dialecte de Bergen.  

Per acabar-vos de convèncer, us copio l’eslogan de Nórdica Libros, que trobo que reflecteix plenament el que ens ofereix aquesta editorial a la col·lecció LetrasNórdicas: “Se acerca el invierno; puede sentirse en el aire”.

I això és, justament, el que trobareu a La bendición de la tierra.