Sant Jordi 2017: llibres per llegir i per regalar

SantJordiJa hi tornem a ser. El sol escalfa, ve de gust passejar-se sense l’abric i resulta que Sant Jordi cau en diumenge. Això vol dir que els carrers de Barcelona estaran encara més plens? O que, al contrari, la gent aprofitarà per marxar fora i celebrar el dia allà?

Jo, per si de cas, sortiré ben d’hora ben d’hora i aniré a fer la meva collita particular abans que la rambla Catalunya no es torni intransitable…

Aquest any, com altres vegades, us he preparat dos apartats: un amb llibres que ja he llegit, per a qui vulgui anar sobre segur, i un altre per a lectors agosarats que no necessitin tanta certesa… Som-hi!

tres-cuerpos-liu-cixinNo he tingut temps de ressenyar-los tots, però sí que us puc avançar que Daha! és una novel·la impactant que ens parla de la migració i el tràfic d’immigrants des dels ulls d’un nen traficant. Somnis en temps de guerra és una fantàstica visió de la infantesa a Kenya a finals del colonialisme en clau autobiogràfica, i el seu autor hauria estat un Nobel molt digne. Aventures i desventures d’en Joan Orpí és una història divertida, una mena de llibre de cavalleries amb base històrica (tot i que no sempre és fàcil veure què és veritat i què no) i amb un grafisme original. El problema de los tres cuerpos és la primera part d’una trilogia que s’ha venut com a xurros a tot el món, i ja se n’està traduint la segona part. És “ciència ficció” amb característiques xineses.

Els dos últims candidats són boníssims. The marble collector, que s’ha traduït al castellà amb el títol Memoria de cristal i una coberta poc afortunada que et fa pensar en novel·letes roses, és en realitat la història d’una filla que descobreix com era en realitat el seu pare, que havia amagat una part important de la seva vida a la seva família. The underground railroad ja l’hem comentat en aquest blog (feu clic a l’enllaça corresponent), i la reflexió que fa sobre l’esclavisme és simplement brutal.

I ara toca als valents. En el fons, però, tampoc cal ser tan valent perquè la majoria d’aquests llibres vénen avalats per la qualitat de l’autor, el traductor o l’editorial.

Si sou seguidors del blog, ja sabreu que no podia faltar una referència a Jo Nesbø: ja tinc La set a casa, i en dos dies m’he llegit 203 pàgines. Amb això ja us ho he dit tot: enganxa molt. Pel que fa a El forat, és el Premi Documenta 2016, i espero que estigui en la línia dels premis a Jordi Nopca i Yannick Garcia. Elling. El baile de los pajaritos pot ser una poca-soltada com una catedral o un llibre molt tendre, segons com es miri. En aquest cas, em refio de la traductora i l’editorial. Informe de lectura reflecteix l’experiència dels socis de la llibreria La Calders durant els tres primers anys de la seva aventura: tinc ganes de llegir-me’l i veure què expliquen. Argelagues, pel que he sentit, és una obra molt ben trenada que parla de la gent d’aquí, de les dones d’aquí. I segueixo amb un altre llibre del qual no sé absolutament res, Cuando los dioses bajaron… Bé, sí, sé que el publica Raig Verd i això és una bona garantia. Espero poder-me’n llegir algun trosset abans d’acabar-me de decidir.

blood-miracles-mcinerneyI tanco la llista amb dues dones molt potents, amb dos llibres que encara no tenim traduïts al català (ni al castellà, pel que en sé). La Lisa McInerney va guanyar el Premi Baileys 2016 amb The Glorious Heresies, que és hilarant i tràgica al mateix temps. No us perdeu aquesta digna hereva del Roddy Doyle més esbojarrat amb un llibre que es publica el 20 d’abril, just a temps (és possible que a llocs com la Central hi arribi!), i que és continuació de l’anterior. I què us puc dir de la Sofi Oksanen? Que les seves històries solen ser molt bèsties i dures, però que ens acosten la Finlàndia-Estònia d’avui dia. Aquest llibre de noment està traduït al francès, i al setembre sortirà en anglès.

Bé, m’ha quedat una entrada una mica llarga, però segur que vosaltres teniu més idees i propostes, i m’agradaria sentir-les…

Bona collita! Bon cop de falç!

 

La Finlàndia del 38

espejismo38Avui us vull parlar de Espejismo 38, una història que té lloc a la Finlàndia d’entre guerres, l’any 1938. Amb aquesta novel·la, Kjell Westö ens porta a un país dividit entre tendències comunistes i simpatitzants dels nazis emergents, entre finlandesos amb clara influència sueca i d’altres que s’hi posen d’esquena.

Perquè… què en sabeu, vosaltres, de Finlàndia, en general? A part que hi viu el Pare Noël i els seus col·legues i que hi ha més de 1.000 llacs, o que la capital és Hèlsinki, jo no en sé gaire cosa més. Per aquest motiu, ha estat molt agradable descobrir aquest país a través d’una història que, tot i que es desenvolupa en menys d’un any, té les arrels en fets anteriors, en la guerra civil finlandesa. Clarament, no hi ha res de millor que una guerra civil per fer aflorar el pitjor de cada casa. I els efectes de tot el que passa durant aquests períodes poden allargar-se molt en el temps. Fins a vint anys després. O més.

O sigui que des del moment que llegim el resum de la contracoberta estem pendents de descobrir qui és el malparit. Què va passar fa vint anys. Com acabarà la història. L’autor és prou hàbil per despistar-nos durant gran part del llibre, i també per passejar-nos pel país (recordeu com n’és d’útil fer servir el Google Maps!) fins arribar al final (mig)anunciat.

És un llibre molt interessant en què els personatges, un grup de professionals que es troben un cop al mes, ens expliquen no només la situació finlandesa sinó també la europea, amb un Hitler que acaba d’envair Àustria, i amb mencions als bombardejos de Barcelona per part de les forces franquistes i als morts de la guerra civil que tenim a les cunetes. Podríem dir que tot plegat està una mica en la línia de les històries que ens explica Sofi Oksanen, autora filla de finlandès i estoniana a qui m’ha recordat aquesta història. No deixeu de llegir Espejismo 38, ja que a part que és un relat molt interessant l’edició que n’ha fet Nórdica Libros és encara més maca que l’habitual. I això és difícil.

Tora, Tora, Tora!

tora_wassmoVaig començar aquesta història fa molt i molt de temps, i no us en volia parlar fins que m’hagués llegit la trilogia sencera. Però no hi havia manera de trobar el moment de llegir-me el tercer llibre. Un dia, però, vaig veure que Nórdica Libros organitzava un concurs per celebrar el seu desè aniversari. El premi era un lot de llibres, bosses de tela… i em vaig decidir a participar-hi, tot i que mai no em toca res.

I em va tocar. El premi va ser el tercer volum de la trilogia de Tora, el que em quedava per llegir, un llibre de Pirandello (que tocarem més endavant) i dues magnífiques bosses de roba de tipus tote.

Per començar, ens situarem. “La història de la Tora” la va escriure Herbjørg Wassmo, una de les autores noruegues més conegudes, i en castellà l’ha editat Nórdica Libros, que la presenta en aquests tres volums:

Cadascun recull moments diferents de la vida de la protagonista: infantesa, primera adolescència, adolescència tardana i joventut. Així, doncs, veurem que la protagonista passa de ser una nena poruga que no controla res del que li passa a ella i al seu volant a convertir-se en una dona segura d’ella mateixa, tot i que sempre hi ha alguna cosa que no pot deixar enrere.

Les descripcions de Wassmo, en especial les del poble i del lloc on viu la Tora, són riques i clares. De fet, és com si estiguéssim veient una pel·lícula. Els ambients rònecs, grisos, freds… són una constant en la història.

Ara bé, la Tora no ve sola, sinó que va acompanyada d’una sèrie de personatges: la seva mare, vençuda per la vida, el seu padrastre, en Henrik, que serà una presència constant i malèvola, la tieta Rakel, optimisme i energia en estat pur, i l’oncle Simon, un home bo que sempres està a punt per ajudar.

I tot aquest pack el trobareu en la magnífica edició que, com és habitual, ens regala Nórdica Libros, amb traducció de Cristina Gómez Baggethun. Val la pena que li reserveu una mica de temps i us llegiu els tres llibres. Si pot ser, d’una tirada.

Hamsun i la terra promesa

bendicion_tierra_hamsun.jpgM’he llegit La bendición de la tierra, de Knut Hamsun, amb una magnífica edició de Nórdica Libros, com ha de ser, traduïda pel duet Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo, que ja he llegit en altres ocasions. Després de llegir-me algun altre llibre en versió anglesa (The Seducer, de Jan Kjærstad), vaig decidir que si Nórdica oferia la versió traduïda, era millor llegir-se aquesta.

Es tracta d’una novel·la dura i seca, bàsicament descriptiva, que ens porta a territoris pocs transitats de Noruega, a la meitat nord i a prop de la frontera amb Suècia, on el país es fa estret i està ple de muntanyes i muntanyetes.

Allà és on arriba l’Isak, un home que, portat a la tele, seria una mena de Charles Ingalls (remember, la “Casa de la pradera“). A diferència d’en Charles, però, l’Isak comença la història sol, enfrontant-se a la natura des d’una humil cabana. Amb el temps, aconsegueix roturar el terreny, fer bancals, cultivar la terra i criar bestiar. Amb l’ajuda de la Inger, una dona amb llavi leporí que es converteix en la seva dona, aconsegueixen tenir una propietat important i tenen quatre fills que arriben a la maduresa.

Que arriben a la maduresa.

Però… i el qui no hi arriba? Per què no hi arriba? Què li passa pel cap, a la Inger?

Si voleu saber això, i molt més, us recomano que us llegiu aquest llibre ara, per Nadal, quan el nostre clima s’assembla més al dels llocs on passa la història. No espereu una narració trepidant ni l’anàlisi psicològic dels personatges: ens enfrontem a una història escrita fa cent anys, i la manera d’enfocar els temes era diferent, està clar. Tot i així, he de dir que podria passar per una obra escrita no fa gaire, escrita per un autor poc amant de complicar la narració. Cal destacar que aquest llibre li va valdre el Nobel de Literatura a Knut Hamsun, un dels autors noruecs més importants (atenció a la biografia d’aquest personatge, que va ser afí al règim pro-nazi de Noruega).

Ara bé, sabeu què no ha canviat en tot aquest temps? La preocupació dels noruecs per observar les diferències dialectals. En aquest cas, l’autor hi fa referència dues vegades, una de les quals fa esment del dialecte de Bergen. Curiosament, cent anys després, Jo Nesbø, probablement l’autor més popular de Noruega (i el més citat en aquest bloc, hahahaha), continua esmentant les diferències dialectals i fa referències especials, també, al dialecte de Bergen.  

Per acabar-vos de convèncer, us copio l’eslogan de Nórdica Libros, que trobo que reflecteix plenament el que ens ofereix aquesta editorial a la col·lecció LetrasNórdicas: “Se acerca el invierno; puede sentirse en el aire”.

I això és, justament, el que trobareu a La bendición de la tierra.